If you are reading this then this warning is for you. Every word you read of this useless fine print is another second off your life. Don't you have other things to do? Is your life so empty that you honestly can't think of a better way to spend these moments? Or are you so impressed with authority that you give respect and credence to all that claim it? Do you read everything you're supposed to read? Do you think every thing you're supposed to think? Buy what you're told to want? Get out of your apartment. Meet a member of the opposite sex. Stop the excessive shopping. Quit your job. Start a fight. Prove you're alive. If you don't claim your humanity you will become a statistic. You have been warned...

dissabte, 8 de setembre del 2012

setembre

Des de fa tres anys que el mes de setembre és un mes....convuls, complicat, de transició, de canvis, de prendre grans decisions. El 2009 va ser el primer, el més dur...començar el batxillerat i deixar-ho amb en Pol, després de 8 mesos. El 2010 començava 2n de batxillerat, i començava també una de les coses més importants de la meva vida, ara fa dos anys just, un 8 de setembre, entre sms, llunes, sofàs i l'escusa del llatí. Recordo cada moment com si fos ahir, cada moviment, cada mirada, paraula...perfectament. Començava una història que ja mai més tindrà fi, simplement va evolucionant, i a dia d'avui passa per un moment més que difícil, tant, que espanta només començar a enfrontar-lo. I tinc por, molta por i tristesa, no ens enganyarem. I molts cops em sento molt sola al no poder compartir tantes sensacions amb algú que em pugui entendre, busco orelles i boques per escoltar consells....segurament tot hagués sigut molt més fàcil si hagués demanat més ajuda, si hagués tingut alguna d'elles al meu cantó. Però no em sento pas decepcionada, al contrari, ja que m'he fet forta, molt forta, lluitadora, i jo abans no era així. Et donaré les gràcies per com m'has fet canviar, per tot el que hem passat, per tot el que ens hem fet, bo i dolent, per tot el que ens hem donat, pel que ens hem convertit, per arribar fins aquí, per tot el que ens queda. "I els dos siguem prou valents.." Recordes? Haig de parar perquè em cauen les llàgrimes, perquè em fa molt de mal veure'ns ara com estem, perquè tinc por, perquè ens estimem però d'alguna manera tot s'ha desequilbrat. Ens hem dit tantes coses a partir d'aquest blog, del teu, de missatges de facebook, gmail, converses cara a cara, a Vidreres, a Girona, a Barcelona....a tot arreu. Hem passejat el nostre amor, la nostra amistat, el que sigui, per tants llocs....I sí, tot això que tu i jo sabem va començar ara fa dos anys. Potser si haguéssim sabut que a dia d'avui estaríem aixi no ens haguéssim fet aquell petó. Mentida, ens l'haguéssim fet igual, què importa el futur? Res ni ningú hagués impedit aquell moment, n'estic segura.
El mes de setembre de l'any passat va tornar a sorgir un altre amor, com diem els dos, va ser el punt final a la nostra història, però també van començar els desequilibris amb l'altra part, que van culminar al gener. Sumat dels maldecaps de començar una vida universitària una mica desastrosa.

I arribem al setembre del 2012. Que com em sento? Dividida seria la paraula. Per una part feliç d'estar amb qui estic, de començar la vida universitària, i per l'altra impotent, trista.

I avui he tornat a anar al meu racó, aquell racó on feia molt de temps que no hi anava...entre arbres i la brisa càlida que els mou les fulles. Crec que hi he anat cada mes de setembre, per veure si aquelles fulles em podien donar alguna resposta als meus embolics emocionals. Sí, crec que feia un any que no hi anava...allà desconnecto, ploro, penso, busco, trobo, miro, respiro....i marxo altre cop amb la bici una mica més buida de preocupacions i una mica més plena de calma. Ja vaig parlar d'aquesta mena de refugi en una entrada del blog de fa temps.

Sense saber molt bé per on tirar, sense saber molt bé què pensar...així em trobo, distanciada amb dues persones massa importants per a mi, però sense sentir-me culpable, simplement impotent. No crec que sigui qüestió de triar, sinó d'esperar i actuar amb compte. El que cadascun d'ells dos em dóna no m'ho dóna ningú més, per això els trobo tant a faltar, i això és el que més mal fa, guanyar coses per un costat però perdre'n per l'altra. Voler viure la vida...però trobar-te amb barreres, amb senyals que et diuen que has de renunciar a certes coses....i no ho vull.
 Som egoïstes en el fons, eh? Els sentiments són simples, no volem compartir allò que algú altre també té. Només puc deixar les cartes a l'aire...seguir lluitant cada dia pel que m'importa, ser una mica egoïsta, aprendre del passat, valorar-lo, mirar endavant i buscar allò que m'omple. Em sap greu el mal que pugui estar fent, em sap greu, de debò.
http://www.youtube.com/watch?v=PUjnO2kyj9g


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada