I on acaba tot això? Doncs a dia d'avui, exactament a la primera classe que he fet en el primer curs del grau d'Educació Primària. Perquè per primer cop després de molt de temps...he sentit que torno a anar pel camí correcte. I pensant en tot això enmig de les presentacions de la professora, m'han vingut ganes de plorar, de felicitat...perquè era allà on volia ser, era allò el que volia escoltar, el que volia estudiar, el que volia viure durant 4 anys. Tot és tal qual m'ho imaginava des de feia mesos: classes acollidores, professors motivats, propers, un piló de treballs de reflexió i lectures i debats, i no resums ni monotonies. I el contingut que ens han explicat que tindrem al llarg del curs....tot el que portava mesos desitjant aprendre. I llavors he vist tan clar la ironia de la vida....que a vegades costa deu i ajuda arribar on som, a vegades el camí està ple de pedres i fa pujada, però les vistes quan arribes al cim....et revifen. Fins avui no ho havia sentit. Estava eufòrica, no volia que la classe acabés, volia fer tot el temari ja, avui! I tot i semblar que el dia començava amb mal peu, dormint-me i no podent assistir a la primera classe, fent el paperet amb la dona del metro perquè em pensava que la màquina s'havia empassat la meva tarja, quan en realitat m'havia equivocat jo, equivocant-me de classe uns tres cops...però bé, que tot acaba sortint bé si t'ho prens amb optimisme i bon humor. Aixecar-se cada matí impacient per aprendre i ansiosa per saber què diran de cada matèria. Crec que això és tot el que puc demanar ara per ara.
Per tant, m'atreveixo a dir que faré el possible per assolir el meu gran objectiu a la vida, mitjançant el camí de l'educació. Que no és pas poc. Potser ho és tot. La Laura de fa 10 anys segurament estaria orgullosa de la Laura del present, i amb això ja em conformo.
Ja es pot comprovar que avui ha sigut el primer dia enserio, de classes, de parlar una mica més amb la gent...i estic tan sorpresa...de mi. És ben cert allò de que en aquest tipus de situacions, quan estàs sol davant un repte, que t'has d'obrir, relacionar-te, preguntar, anar aquí, allà...et mostres tal com ets, doncs sí. M'ha sorprès com tenia la vergonya ben lluny de mi i m'atrevia a parlar i a preguntar a qualsevol. És com si una faceta meva m'empenyés a fer tot allò, a parlar, a riure, a preguntar...quan jo acostumo a ser més reservada els primers dies. Però em sento amb tanta confiança i força...i que no s'aturi, si us plau.
http://www.youtube.com/watch?v=h_L4Rixya64
~ ~ ~
L'altre dia vam veure una peli, Revolutionary Road, d'en Di Caprio i la Kate Winslet, la famosa parella feliçment retrobada després del Titanic, i evidentment, una fantàstica actuació per part dels dos, molt molt bona. La pel·lícula no era de grans complicacions, sense gaires canvis de paisatges, gaires accions...era més...psicològica, diria jo, amb molta filosofia de la simple darrera. No desvetllaré gaire més, només que tot gira al voltant dels somnis, entesos com a motors de les nostres vides, com a empentes que ens han d'ajudar a construir un camí al nostre gust, a lluitar per arribar allà on volem arribar, a seguir caminant per sentir-nos plens, a no conformar-se amb la mediocritat. Però potser això ja sona massa tòpic. El que em va sobtar va ser la reacció dels veïns quan els protagonistes expliquen els seus plans de futur, altrament anomenats somnis, i aquests adopten vàries posicions. La majoria els titlla de bojos inconscients i els donen tot de respostes negatives, mentre que només un que està mig boig, els felicita i s'alegra per ells i els anima a lluitar sempre d'aquesta manera. I dóna per pensar...no creieu que aquells que no s'alegren quan et passa alguna cosa bona o prens una decisió que tu has cregut que et pot omplir molt, és que estan buits per algun cantó i tenen enveja de que hagus sigut prou valent per endinsar-te en una decisió així. Enveja que tu t'hagis omplert d'alguna essència que ells no han trobat encara, o molt pitjor: que tenen por de sortir-la a buscar. Pures reflexions.
Avui dinant hem vist un dels capítols del programa Latituds, un sobre Costa Rica i la manca d'exèrcit. Recordo haver dit això en alguna entrada anterior de fa bastant temps. I és que sempre m'ha sobtat aquest païs per aquest fet, crec que és un model a seguir, no només per el fet d'abolir l'exèrcit fa anys, sinó per tota la cultura de pau que hi ha darrera, sensibilització i consciència. Els policies que hi ha pràcticament només fan actes de prevenció, més que no pas actuacions pròpiament de seguretat directa. Fins i tot hi ha la Universitat de la Pau de les Nacions Unides, tot i que aquest fet seria altament discutible. Inverteix un 7% del seu PIB en educació (Espanya un 4'5% i Dinamarca un 3%), garantint una educació universal, fet que està provocant que tothom creixi amb uns valors inculcats i es redueixin les classes baixes i marginals. Tenen, també, un alt índex de felicitat i inverteixen molt també en sanitat. Som el que ens envolta, si els nens ja creixen en un ambient de pau, ni se'ls passarà pel cap actuar diferent i veure la guerra i les armes com algo intrínsec en l'ésser humà. És per això que poso molt en dubte la poca influència dels videojocs de guerra en els nens i nenes. Tot el que veiem i percebem se'ns queda gravat, i més a la infància, així que després no ens sobtem si veiem nens al parc jugant a matant-se amb pistoles i que usin la violència com a algo la mar de normal. Perquè no ho és....
Una altra dada: amb només el 2% del que s'inverteix mundialment en defensa, es podria eradicar la fam. No cal dir gaire més...qüestió de preferències.
http://blogs.tv3.cat/latituds.php?itemid=40924
"A vegades ens hauríem de treure la jaqueta de la nacionalitat i dedicar-nos simplement a ser més persona"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada