Llums apagades, gairebé no veig el teclat però m'interessa més veure el que passa rere la finestra, asseguda al terra de l'habitació de cames creuades i amb el portàtil a sobre. Al ser una primera planta, gairebé em situo ras de terra, però tinc una visió privilegiada a uns pocs metres del terra. Però no tot són coses bones, ja que més d'un cop dec alegrar la vista dels vianants o dels veïns de davant. No tenim ni cortines ni persianes, i de nit, quan a fora és fosc i a l'habitació està el llum obert, tots sabem què és el que es veu i el que no. Portava uns quants minuts amb el front enganxat al vidre, observant cada detall, i m'han vingut unes ganes boges de plasmar-ho, de posar-me creativa, encara que sempre em sembli que no és lo meu, que no sóc gens poètica, i si alguna cosa d'escriptura se'm dóna bé és plasmar tal com raja el que sento o veig o penso. Sense artificis. M'agradaria llegir més poesia, fa dies que ho penso, però em sento tan analfabeta...Ahir em van venir ganes de fer una petita llista amb coses que m'agradaria fer més sovint fàcilment assolibles, com la de llegir més poesia: pujar més muntanyes, estar menys al facebook, fer més esport, fer cursos de cuina i de dansa, descobrir més músics i bandes, aturar-me per escoltar els músics del carrer, anar-me a dormir més sovint a les deu i aixecar-me a les sis, i punts suspensius.
Sona una llista de reproducció de l'Spotify no feta per a mi, la majoria les conec, són cançons no gaire conegudes, en anglès, des dels Arctic Monkeys fins Patti Smith. Ara sona Kings of Lion. Ahir sonaven d'aquest tipus, bé, potser de no tant nivell, exceptuant Queen i algun altre. Sí, va estar bé, però em rebenten els moments previs a entrar a la sala de ball en qüestió esperant a que la gent amb qui vaig acabi de posar-se a to bebent o fumant, fent-se fotos i dient més que tonteries i rient a volum màxim. Si ho sé em quedo més estona a casa i vinc quan estiguem fent la cua. No amb tothom em passa, però ahir sí, i és que em sentia com la mama, rebent felicitacions per no beure ni fumar ni hòsties i dient que s'afanyessin perquè sinó no arribaríem a temps. Encara és més patètic quan la gent comença a afalagar-te pels teus bons hàbits mentre porten una ampolla de ron a una mà i un cigar a l'altra i uns ulls fora d'òrbita. Fins als 19 anys i mig no he deixat de sentir-me estranya en aquests ambients prefesta i "bogeria". Fins als 19 anys no he sigut capaç de sentir-me 100% segura de mi mateixa i veure que tota l'estranyesa està en la resta de la gent. Només cal veure qui és la persona que millor s'ho passa al lloc en qüestió si la música és bona, qui s'està fins al final cantant i ballant i parlant amb qui es trobi i no tenint la necessitat d'anar a fora a fumar, a seure's, a descansar, al que sigui. Oi que és estrany? Hauria de ser al revés si es posen substàncies al cos per passar-ho bé!
Des de que estic aquí assaguda el semàfor deu haver canviat unes 30 vegades: verd, vermell, verd, vermell, verd, vermell...quanta sincronicitat. L'odio però crec que és necessària. Just darrera hi ha un gran bassal, el qual sempre miro per comprovar si plou o no. A cas algú pot percebre la fina pluja a simple vista? Va rebent esquitxades contínuament, porta així des de fa moltíssima estona, mentre la gent l'esquiva. Quan bufa el vent les fulles ballen pel carrer desert i l'aigua embassada comença a fer formes. El rètol metàl·lic del bar de davant, el típic de barri obrer "Bar Cañón", amb la propaganda de Coca-Cola ben gros, també es tambaleja al ritme del vent i dóna un toc misteriós a l'ambient. Totes les persianes dels comerços de baix estan tancades, i també la majoria de les de les cases, menys un parell, on hi ha llum. Bloc de pisos d'unes 4 plantes, no més. Balcons estrets amb baranes modernistes i mil trastos a fora. Fa poc dues persones de diferents pisos estaven entrant coses cap a dins, potser roba, potser simplement agafaven aire net. La gent va creuant el carrer, els veig de cara o bé d'esquena, amb anoraks i caputxes, passejant el gos, sols, alguns atrevits amb bici a tota màquina. Alguns caminen amb parsimònia gaudint de sentir el cos humit i d'altres s'afanyen per posar-se sota coberta al creuar el carrer sota algun edifici o arbre. La veritat és que tot llueix, tot sembla net, airejat, nou.
Acaba de començar una cançó que ahir van posar i la vaig cantar i ballar eufòricament malgrat no saber-ne el títol ni molt menys l'autor, però que ara acabo de descobrir.
http://www.youtube.com/watch?v=xZGcw9HHOkU
Quan em quedo embadalida mirant la pluja com cau, em ve al cap la paraula catarsi, l'exemple típic que posàvem a classe de grec quan havíem de trobar paraules amb partícules gregues. 'Cata' vol dir cap avall: catarata, catarsi. Com si la pluja fes que tot fluís cap avall, netegés.
La de detalls que hi ha per a fixar-s'hi només estant de cames creuades en un indret, immòvil, i mirant davant teu, costat a costat. I quantes coses passen desapercebudes.
Sincerament, tot arriba. I mean, Barcelona està essent més del que havia imagina't, m'estic enriquint més del que hauria volgut i m'està modificant d'una manera que no havia previst, però que no vull que acabi, que s'aturi. Ho necessitava, expandir horitzons, que entrés gent, nois, festes, llocs, intel·lectualitat, autonomia i demés. Fins al punt que no em faria absolutament res no pujar cap al poble. Transicions, experiències que cal passar. No sentir-me culpable al distanciar-me de tot allò que ha estat el meu pilar fins ara i que ho continua essent però de forma diferent, d'anar per un camí bastant nou i de manera molt autònoma, de pensar i fer diferent als teus orígens, pares, amics fins i tot. Que no tinguin la informació al detall de tot el que faig i sóc, que només la tingui jo i que la comparteixi parcialment amb gent nova. Arribar a apreciar infinitament a gent que dia a dia em demostra que tenen un somriure de bondat dibuixat al cor i que són dignes de confiança, de cedir-los part del meu interior, dels meus ideals, del que sigui. I aprendre moltíssim, per continuar creixent. Passar més temps vivint que no escribint el que visc. O més ben dit, sabent triar la informació que val més guardar-la perquè és impossible de transcriure, i tampoc hi ha necessitat. Acceptar que un blog, com qualsevol altra xarxa social, té el risc d'encarar-ho més de cara als altres que cap a un mateix. I temo haver-ho fet o fer-ho.
Els cubells d'aigua freda que la vida de tant en tant ens tira, ja sigui a tu o a algun dels teus i que t'afecta igual, ajuden a veure el que realment importa en aquesta vida i quant lluny estem molts cops de veure-ho sense interferències. Admirable. M'agrada aquesta paraula, i més quan la pots plasmar en una persona. O més d'una.
http://www.youtube.com/watch?v=BfOdWSiyWoc
dijous, 28 de febrer del 2013
diumenge, 24 de febrer del 2013
amics & Motis
Tinc ganes d'anar a dormir, però també porto tot el dia amb les ganes d'escriure a sobre. Simplement, treure alguna cosa que em fa pessigolles per dins...
És simple: quan de debò et deixes portar i deixes que tot més o menys flueixi, tot acaba sortint bé. I realmenr et sents millor, molt millor. Aquest cap de setmana és com si hagués experimentat una estabilitat emocional bastant forta, és a dir, amb fets que mesos enrere em provocaven malestar (persones, comentaris, fets, situacions) ara em són ben indiferents. Tenir un cap de setmana tranquil, sense gaire a fer, no m'ha preocupat en absolut, he anat fent, sense estar a sobre de ningú per voler fer plans i coses...eus al contrari, és com si els plans haguessin vingut cap a mi, sense pensar res. Un boníssim concert del qual no tenia gaires expectatives perquè em trobava cansada, i que va acabar resultant increïble, a més a més de la gent amb qui em vaig trobar i com va continuar la nit, sense tenir res planejat. I avui, un altre regal de concert molt familiar que també m'ha fet vibrar...i veure gent propera que feia temps que no veia, simplement una estona més que agradable. Sons de jazz, cares conegudes, veus impressionants, genial.
I això que divendres, mentre pujava amb tren cap a casa, no tenia ganes d'arribar, hagués preferit quedar-me a Barcelona aquest cap de setmana, no sé ben bé per què. Però per sort em vaig equivocar. Una petita desconnexió en què per fi, he pogtu descansar a casa i anar fent, a poc a poc...sense cap mena de preocupació. Així em sento, com si anés caminant per un camí, a poc a poc, amb les mans a les butxaques i xiulant i mirant atentament el paisatge. Ni saltant d'alegria ni de cap a caiguda. Sento llibertat, que no haig ni vull donar explicacions a ningú, ni als meus amics ni a la meva família, no tinc tanta necessitat de compartir amb ells tot el que estic sentint, prefereixo quedar-m'ho per a mi. Em sento despreocupada i sense lligams ni complicacions, com si estigués caminant per móns nous, fent coses diferents, amb gent diferent. Vull quedar-me el sabor del fet de començar a viure i veure més món, d'obrir nous horitzons. Per fi. I sentir que coses passades ja estan més que enterrades i que no et fan sentir ni la més mínima diferència. Potser d'això se'n diu créixer. Com petites arrels que van creixent de dins teu i les sents, encara que no les vegis.
Potser tot això aquí descrit malament es podria resumir amb una paraula, l'antònim de "sentir-se ofegada".
http://www.youtube.com/watch?v=TMpwRzX4JpI
És simple: quan de debò et deixes portar i deixes que tot més o menys flueixi, tot acaba sortint bé. I realmenr et sents millor, molt millor. Aquest cap de setmana és com si hagués experimentat una estabilitat emocional bastant forta, és a dir, amb fets que mesos enrere em provocaven malestar (persones, comentaris, fets, situacions) ara em són ben indiferents. Tenir un cap de setmana tranquil, sense gaire a fer, no m'ha preocupat en absolut, he anat fent, sense estar a sobre de ningú per voler fer plans i coses...eus al contrari, és com si els plans haguessin vingut cap a mi, sense pensar res. Un boníssim concert del qual no tenia gaires expectatives perquè em trobava cansada, i que va acabar resultant increïble, a més a més de la gent amb qui em vaig trobar i com va continuar la nit, sense tenir res planejat. I avui, un altre regal de concert molt familiar que també m'ha fet vibrar...i veure gent propera que feia temps que no veia, simplement una estona més que agradable. Sons de jazz, cares conegudes, veus impressionants, genial.
I això que divendres, mentre pujava amb tren cap a casa, no tenia ganes d'arribar, hagués preferit quedar-me a Barcelona aquest cap de setmana, no sé ben bé per què. Però per sort em vaig equivocar. Una petita desconnexió en què per fi, he pogtu descansar a casa i anar fent, a poc a poc...sense cap mena de preocupació. Així em sento, com si anés caminant per un camí, a poc a poc, amb les mans a les butxaques i xiulant i mirant atentament el paisatge. Ni saltant d'alegria ni de cap a caiguda. Sento llibertat, que no haig ni vull donar explicacions a ningú, ni als meus amics ni a la meva família, no tinc tanta necessitat de compartir amb ells tot el que estic sentint, prefereixo quedar-m'ho per a mi. Em sento despreocupada i sense lligams ni complicacions, com si estigués caminant per móns nous, fent coses diferents, amb gent diferent. Vull quedar-me el sabor del fet de començar a viure i veure més món, d'obrir nous horitzons. Per fi. I sentir que coses passades ja estan més que enterrades i que no et fan sentir ni la més mínima diferència. Potser d'això se'n diu créixer. Com petites arrels que van creixent de dins teu i les sents, encara que no les vegis.
Potser tot això aquí descrit malament es podria resumir amb una paraula, l'antònim de "sentir-se ofegada".
http://www.youtube.com/watch?v=TMpwRzX4JpI
dimarts, 19 de febrer del 2013
si tingués més temps...
...m'agradaria veure sortir el sol cada matí, ja sigui rere les ones, o rere les muntanyes.
Llàstima que sempre li donguem les culpes al temps.
Què ens passa a tots els joves? O potser hauria de dir què ELS passa? No sé si englobar-me o no ja...Crec que no. Sembla com si volguessin fugir d'aquest món, com si l'acte que més els omplís fos el fet d'arribar el cap de setmana per no fer res, excepte per la nit, que tot es redueix a beure fins que tot rebenti, a ballar al "so" d'una música inescoltable que sembla gairebé soroll, a moure's al ritme de les bategades dels bufles, a mirar el voltant, a intentar relacionar-se amb els altres de la manera més superficial possible...a ensenyar, a mostrar...superficialment. A quedar bé a les fotos. És tot com una bombolla màgica, ben ensucrada. Sé que no tothom és així, però sí la majoria. Una majoria que sembla que ha perdut els ideals, que no té projectes vitals, que navega per un mar sense rumb, que no sap res. Buidor. I enmig d'aquesta buidor intenta omplir-se amb coses materials i superficials. I enmig d'aquest mar gris, el millor és fugir, sortir, marxar a un altre món, evadir-se, de la manera com ho fan, perdent la vergonya, deshinibint-se, fumant, bebent...És així com aprofiten la vida? La joventut? Jo també sóc jove, no estic fent cap discurs de iaia, encara que sembli descomunal, però quan miro cap endins, no m'identifico en res amb el que veig a fora. Des dels 12 anys que he pensat això, i no perquè els pares m'hagin inculcat res, eus al contrari, mai han interferit en res, però mai ho havia posat per escrit. Potser per vergonya...a desencaixar tant. Però arriba un punt en què t'adones que són tots ells els que desencaixen amb la vida.
Els temps canvien...ja no hi ha unió entre els joves, ni ideologies, ni ideals, ni motivacions...tot és individualista i de cara enfora.
Sempre dic que tinc el camí molt clar, però molts cops una fina boira es posa entremig i perdo un pèl de vista el que vull, on vull arribar. I és anar a una xerrada com la d'avui, la que em retorna les ganes i la vitalitat per viure al màxim. Una parell viatjant amb bicicleta per Àfrica, Àsia i Europa. Moviment, coneixement, vitalitat, naturalesa, humanitat. Escoltar experiències així...et recorda el sentit que té la vida, lo gran que és el món, les infinites coses que hi ha per fer i tota la gent que s'està movent, que va fent els seus camins, i dels quals tu també pots formar part, algun dia, d'alguna manera.
http://www.youtube.com/watch?v=ADP65wbBUpc
Somnis penjant d'un fil...Potser són tantes postals i tants llibres que tinc sobre meu quan dormo les responsables de fer-me somiar tant en moure'm i conèixer. El més enllà. Que sempre comença només sortint de casa. Bona nit.
Llàstima que sempre li donguem les culpes al temps.
Què ens passa a tots els joves? O potser hauria de dir què ELS passa? No sé si englobar-me o no ja...Crec que no. Sembla com si volguessin fugir d'aquest món, com si l'acte que més els omplís fos el fet d'arribar el cap de setmana per no fer res, excepte per la nit, que tot es redueix a beure fins que tot rebenti, a ballar al "so" d'una música inescoltable que sembla gairebé soroll, a moure's al ritme de les bategades dels bufles, a mirar el voltant, a intentar relacionar-se amb els altres de la manera més superficial possible...a ensenyar, a mostrar...superficialment. A quedar bé a les fotos. És tot com una bombolla màgica, ben ensucrada. Sé que no tothom és així, però sí la majoria. Una majoria que sembla que ha perdut els ideals, que no té projectes vitals, que navega per un mar sense rumb, que no sap res. Buidor. I enmig d'aquesta buidor intenta omplir-se amb coses materials i superficials. I enmig d'aquest mar gris, el millor és fugir, sortir, marxar a un altre món, evadir-se, de la manera com ho fan, perdent la vergonya, deshinibint-se, fumant, bebent...És així com aprofiten la vida? La joventut? Jo també sóc jove, no estic fent cap discurs de iaia, encara que sembli descomunal, però quan miro cap endins, no m'identifico en res amb el que veig a fora. Des dels 12 anys que he pensat això, i no perquè els pares m'hagin inculcat res, eus al contrari, mai han interferit en res, però mai ho havia posat per escrit. Potser per vergonya...a desencaixar tant. Però arriba un punt en què t'adones que són tots ells els que desencaixen amb la vida.
Els temps canvien...ja no hi ha unió entre els joves, ni ideologies, ni ideals, ni motivacions...tot és individualista i de cara enfora.
Sempre dic que tinc el camí molt clar, però molts cops una fina boira es posa entremig i perdo un pèl de vista el que vull, on vull arribar. I és anar a una xerrada com la d'avui, la que em retorna les ganes i la vitalitat per viure al màxim. Una parell viatjant amb bicicleta per Àfrica, Àsia i Europa. Moviment, coneixement, vitalitat, naturalesa, humanitat. Escoltar experiències així...et recorda el sentit que té la vida, lo gran que és el món, les infinites coses que hi ha per fer i tota la gent que s'està movent, que va fent els seus camins, i dels quals tu també pots formar part, algun dia, d'alguna manera.
http://www.youtube.com/watch?v=ADP65wbBUpc
dimecres, 13 de febrer del 2013
una gota
Dimecres. Realment em feia molt de pal anar-hi. Sempre me'n fa una mica, fins i tot arribo a pensar que no sóc gaire imprescindible, que sense mi tot continuaria igual. Potser és el que té ser una voluntària, que no t'adones gaire de la feina que fas, et fa la sensació que aportes poc, que hi ha altra gent, les treballadores, les educadores, per exemple, que sí que són vitals per tots ells. Però un cop passen les dues hores i tens el cap com un timbal després de barallar-te amb literatura, geografia, matemàtiques i demés, per tal d'explicar-li el millor possible al nen o nena en qüestió, la sensació és reconfortant. És llavors quan m'adono que la meva simple presència és molt per ell, que estic fent una figura que a ell o ella li manca. Precisament per això vénen al centre, per rbre un suport que a casa no tenen, per tenir algú que els mostri afecte, interès i ajuda tant a nivell personal com d'estudis. Està clar que en el primer nivell faig poc, a diferència de les educadores, requereix més constància i temps, però en el segon nivell, passar una tarda estudiant amb aquell noi per l'examen del dia següent i veure com entén els conceptes, crec que no sóc conscient de l'enorme gra de sorra que li estic aportant. O encara que sigui estar assaguda al seu cantó mirant com fa una tasca. Transmetre seguretat, confiança, reforç positiu, ànims, coneixement. I, a les 8 del vespre, ningú em pot treure aquell somriure que se'm dibuixa a la cara tornant cap a casa. Sincerament, anar a la fundació em fa treure el barret davant tota aquesta gent que dóna part del seu temps als altres, em fa estimar encara més la humanitat.
Com diu aquella frase, sóc conscient que el que estic aportant és només una gota dins l'oceà, però sense ella, l'oceà estaria incomplet.
Com diu aquella frase, sóc conscient que el que estic aportant és només una gota dins l'oceà, però sense ella, l'oceà estaria incomplet.
dimarts, 12 de febrer del 2013
mountain sound
Quin és el màxim de temps que hem estat abraçats a una persona? 5 segons? 10? 30? Un minut? Estic segura que mai passa dels 20, com a molt...Per què no ens hi estem més? Vergonya.
I pel camí vas descobrint més somnis...com el de formar persones que se sentin creadores del futur, persones amb somnis, aquestes els han de trobar i córrer darrera seu.
Mirem al nostre voltant, quanta gent té el seu pot buit de somnis i titlla els dels altres d'utopies? Quants adolescents estan desencantats amb la vida i només "van fent"? Quants adults no estan satisfets amb la seva feina o estil de vida? Quanta mediocritat s'olora cada cop més? Moltíssima gent no té somnis perquè no es considera creadora del seu futur, llavors no li dóna sentit i s'adapten a la societat, al que hi ha, per sobreviure. Passen de puntetes per la vida. Per què no fer-ho saltant i corrents?
La resposta vindrà quan tornem a connectar amb la nostra essència.
http://www.youtube.com/watch?v=0gEVaniPOmU
Avui he trobat una altra definició de "bon professor". Sí, és aquell que és capaç de mantenir-te captivada cada segon, que faci que no miris el rellotge i l'hora i mitja se't passi volant, que no puguis parar de somriure i tenir ganes d'intervenir, malgrat hagis dormit 3 hores la nit abans. Ni un sol badall. Aquell que fa que no et penedeixis d'estar a classe enlloc d'estar a la plaça del poble submergida en l'ambient del Ranxo.
No ho sé...potser eren les expectatives tan altes que tenia per aquests dies que m'han fet decepcionar una mica, però no m'esperava tenir la sensació, molts cops, de preferir estar a Barcelona que a Vidreres per aquestes dates...Potser és que el nivell de l'any passat difícilment serà superable, per tot, pel protagonisme del pubillatge, pel grup i l'ambient de la disfressa, per l'ambient de les festes...aquest any he sentit tot molt més buit.
Tot continua. A vegades massa depressa, dubtes a quin tren pujar, dubtes cap on mirar, però el més important és seguir, amb pas ferm, malgrat tots els canvis de paisatge.
dilluns, 11 de febrer del 2013
I am enough
La paraula anglesa "courage" prové del mot cor, que significa cor, com en català. Atrevir-se a fer les coses des del cor. I quan actuem des del cor, aquest l'hem de tenir "net", treballat, l'hem de conèixer, hem d'haver parlat abans amb ell, és a dir, acceptar-lo tal com és, acceptar-nos tal com som. No tenir por de mirar de cara els nostres defectes, por a fallar, a ser decebut, a decebre, a no guanyar, a que ens abandonin, a que no ens pugin el càrrec a la feina, a no ser acceptat en un grup, etc. Només quan acceptem la nostra vulnerabilitat podrem créixer sans, i en conseqüència, actuar sanament amb un mateix i els altres. Si creixéssim així, molts problemes d'ara no els tindríem, està claríssim. Però aquesta investigadora ho explica molt millor...
http://www.ted.com/talks/lang/es/brene_brown_on_vulnerability.html
Quan més clar em sembla que estic neta per dins, apareixen situacions noves a la vida que em fan adonar que encara hi ha molt de treball, que encara no trec tota la meva vulnerabilitat, i tinc vergonyes i pors i temors causades per defectes que no vull treure. O situacions passades que m'han fet tancar en una fortalesa i costa molt tirar-la a terra, per por a passar el mateix. Quan més segura em sento de mi mateixa, llavors un fina i agradable brisa és capaç de fer-me trontollar, de fer aflorar la meva vulnerabilitat. Però com bé diu, I amb enough.
M'agrada sentir que gairebé passo més temps dalt la bici que a qualsevol altre lloc asseguda i amb els peus al terra. M'agrada creuar el pont i observar l'escassa aigua del rec clar, creuar-me amb un parell d'àvies i saludar-les, canviar les marxes a unes de més baixes per fer la pujada fins la plaça i deixar la bici a qualsevol lloc, normalment sense lligar. I desfer el camí, si és per la tarda més que millor, i si és hivernal, encara més, per poder observar com els raigs de sol es filtren per entre l'arbreda de darrera el pavellói fa brillar intensament la gespa. I sentir, com sempre, la gèlida brisa a la cara, fent-me posar els ulls plorosos, barrejada amb olor de...poble. M'agrada fer aquests curts trajecte matí, migdia, tarda i nit, a qualsevol hora. Sempre sola, per cridar en el silenci mental.
M'agrada passar la tarjeta pel lector, esperar el número que m'indiqui la pantalla i treure la bici. M'agrada recordar el trajecte que haig de fer, tot mentalitzant els noms dels carrers, les places i les estacions més properes per deixar-la quan arribi al destí. Esquivar la gent, els cotxes, fer cas dels minisemàfors o saltant-me algun si ho crec necessari. Deixar volar el cap.
Últimament em sento més independent, m'agrada passar més temps amb mi, m'agrada estar més al pis, sola o amb elles i anar, de tant en tant, amb gent que no veig tan freqüentment...i xerrar de tot, de tot. I no tenir tanta necessitat d'escriure.
Últimament, intento aplicar molt més la filosofia de viure com si no hi hagués demà, no deixar cap plan per un altre dia si pots fer-ho avui i tens ganes, d'exprimir el dia al màxim: no anar a dormir si no tinc son encara que l'endemà hagi de matinar, llegir quan vingui de gust, dir coses bones si de debò ho sents, perseguir amb totes les forces allò que em ve de gust, buscar alternatives als problemes, fer plans que em motiven, conèixer, sortir, ballar, soreprendre't, decidir, triar, viure. Valorar el present però ser inconformista amb el futur, crear-lo al meu gust. No tenir por a decepcionar. Saps? Tot és atrevir-se, creure que ets suficient. Què més dóna la resta? Per qui vivim? Pels altres o per nosaltres? Pensaments fàcils d'escriure i un pèl més difícils de portat a la pràctica, però que sento que cada cop aplico més i més. Quan perds la por a perdre aquesta filosofia, llavors comences a viure de debò. Només cal anar caminant amb el cor fent de guia. Ni el cap, ni cap persona o objecte de l'exterior. Tots tenim un tronc, intenta fer créixer les fulles més precioses per a tu, ser un arbre gran i ric.
http://www.ted.com/talks/lang/es/brene_brown_on_vulnerability.html
Quan més clar em sembla que estic neta per dins, apareixen situacions noves a la vida que em fan adonar que encara hi ha molt de treball, que encara no trec tota la meva vulnerabilitat, i tinc vergonyes i pors i temors causades per defectes que no vull treure. O situacions passades que m'han fet tancar en una fortalesa i costa molt tirar-la a terra, per por a passar el mateix. Quan més segura em sento de mi mateixa, llavors un fina i agradable brisa és capaç de fer-me trontollar, de fer aflorar la meva vulnerabilitat. Però com bé diu, I amb enough.
M'agrada sentir que gairebé passo més temps dalt la bici que a qualsevol altre lloc asseguda i amb els peus al terra. M'agrada creuar el pont i observar l'escassa aigua del rec clar, creuar-me amb un parell d'àvies i saludar-les, canviar les marxes a unes de més baixes per fer la pujada fins la plaça i deixar la bici a qualsevol lloc, normalment sense lligar. I desfer el camí, si és per la tarda més que millor, i si és hivernal, encara més, per poder observar com els raigs de sol es filtren per entre l'arbreda de darrera el pavellói fa brillar intensament la gespa. I sentir, com sempre, la gèlida brisa a la cara, fent-me posar els ulls plorosos, barrejada amb olor de...poble. M'agrada fer aquests curts trajecte matí, migdia, tarda i nit, a qualsevol hora. Sempre sola, per cridar en el silenci mental.
M'agrada passar la tarjeta pel lector, esperar el número que m'indiqui la pantalla i treure la bici. M'agrada recordar el trajecte que haig de fer, tot mentalitzant els noms dels carrers, les places i les estacions més properes per deixar-la quan arribi al destí. Esquivar la gent, els cotxes, fer cas dels minisemàfors o saltant-me algun si ho crec necessari. Deixar volar el cap.
Últimament em sento més independent, m'agrada passar més temps amb mi, m'agrada estar més al pis, sola o amb elles i anar, de tant en tant, amb gent que no veig tan freqüentment...i xerrar de tot, de tot. I no tenir tanta necessitat d'escriure.
Últimament, intento aplicar molt més la filosofia de viure com si no hi hagués demà, no deixar cap plan per un altre dia si pots fer-ho avui i tens ganes, d'exprimir el dia al màxim: no anar a dormir si no tinc son encara que l'endemà hagi de matinar, llegir quan vingui de gust, dir coses bones si de debò ho sents, perseguir amb totes les forces allò que em ve de gust, buscar alternatives als problemes, fer plans que em motiven, conèixer, sortir, ballar, soreprendre't, decidir, triar, viure. Valorar el present però ser inconformista amb el futur, crear-lo al meu gust. No tenir por a decepcionar. Saps? Tot és atrevir-se, creure que ets suficient. Què més dóna la resta? Per qui vivim? Pels altres o per nosaltres? Pensaments fàcils d'escriure i un pèl més difícils de portat a la pràctica, però que sento que cada cop aplico més i més. Quan perds la por a perdre aquesta filosofia, llavors comences a viure de debò. Només cal anar caminant amb el cor fent de guia. Ni el cap, ni cap persona o objecte de l'exterior. Tots tenim un tronc, intenta fer créixer les fulles més precioses per a tu, ser un arbre gran i ric.
dijous, 7 de febrer del 2013
sentir
Aquesta setmana -o el principi d'aquesta, és a dir, aquests 4 dies- sí que he sentit estar de vacances. Sí que he sentit estar més a prop del mode pausa que no del play, per fer les coses amb tranquil·litat, per mirar pel·lícules, llegir, anar a xerrades, sortir i ballar, xerrar durant hores, passejar, no donar explicacions...Sense cap més obligació que la de menjar i dormir com a molt. No obstant, si la gent entén el concepte de vacances com deixar la ment en blanc i no pensar, el meu concepte és un pèl diferent. M'atreveixo a dir que en aquesta setmana m'he enriquit molt més que qualsevol altra setmana de rutina. Des de diumenge fins dimecres, 5 xerrades de diferent tipus, en llocs diferents, però amb un únic i mateix objectiu: fer un món millor, més just. Crisi alimentària, periodisme alternatiu, conflicte al Congo per l'extracció del coltan, el seguiment i el futur de la primavera àrab, un nou paradigma d'educació: educar empoderant mitjançant l'autoconeixement. Tenir temps i haver una gran oferta a la ciutat és el que té. En la majoria d'elles -no en totes- vaig sentir poc, és a dir, les paraules dels ponents no m'acabaven d'arribar. En la del Congo, per exemple, uns homes parlaven, sobre una tarima del conflicte del Congo, de les violacions, de l'incompliment dels drets humans, de la responsabilitat de tots nosaltres per ser uns consumidors més conscients, etc. Era molt cert tot el que deien, però em sonava buit, faltava força a les paraules. Fins que al torn de preguntes, una dona oïent va explotar i va dir que ella havia estat vivint 20 anys al Congo, que aquella gent no té veu, que ningú els escolta, que estan desanimats, que no es fa res. I aquelles paraules sí que em van arribar. Reals, directes, sinceres, sense perifernàlies. Igual amb la xerrada de les primaveres àrabs. Universitat Pompeu Fabra, 3 persones davant una taula, suposadament relacionades amb temes políticoeconòmics sobre el món àrab, sobre una tarima, un públic jove amb portàtils escoltant-los, o almenys fent-ho veure mentre miren el mòvil sota la taula -és el que té arribar tard i posar-se a última fila, al terra, que ho veus tot-. Durant una hora van estar parlant...però també em van semblar paraules més que buides...tots sabem el que va passar! Parlaven d'estudis, de dades, de futur...què esperen? Que algú faci alguna cosa? Els joves? Els que estan aquí i després sortiran i aniran al bar a prendre una cervesa i no recordaran gaire cosa perquè estaran pensant en l'examen de la setmana que ve?
És com si els del Nord tinguéssim la mania de parlar sempre dels problemes del sud, omplir-nos la boca amb discursos bonics i de justícia però després ningú fes res! I és que realment no sabem res, de res de res, de què senten els que viuen en conflictes, què sent una dona quan és violada, o els nens que van cada dia a posar-se en mines per treballar explotats. No podem arribar a sentir ni un mínim tant per cent del que ells senten. I amb tant discurset, un acaba per infravalorar termes com "violació", "guerra", "explotació", etc. De tant sentir-ho, ja ni donem importància, la importància que mereixerien tots ells.
En canvi, l'última de les xerrades, la d'educació, sabia que no em defraudaria. Fins i tot el trajecte va ser més que agradable: llarg camí en bici, amb un cel rogenc de fons que s'entreveia entre arbres i edificis, sorolls de cotxes no gaire desagradables, gent amunt i avall, creuar la ciutat sencera amb companyia de més ciclistes, sentir el vent, mig contaminat, i pensar en l'aire pur del meu poble. Deixo la bici i de cop m'entra una mica de gana. Com que he arribat cinc minuts abans, busco un forn de pà que trobo de seguida. La cafeteria em recorda a una que vam entrar a Londres: taules i cadires de fusta, decoració rústica, cambrer amable, pausa, tranquil·litat, harmonia. I, el més important, cafès i tes ecològics, pastissos i galetes fetes a mà, etc. Em costa decidir entre tanta delícia i finalment em decanto per una muffin enorme de xocolata amb formatge desfet per dins. Li somric al cambrer, li dono les gràcies i agafo una targeta amb la intenció de tornar el més aviat possible. Ara sí, entro al lloc on es fa la xerrada, bastant ple de gent, que suposo que deuen ser mestres de tot tipus, psicòlegs, estudiants els més joves, o simplement pares, mares o qualsevol persona. Les tres hores se'm van passar volant, com l'anterior del mes de novembre del mateix cicle de conferències d'aquest tipus. No conec al ponent, però el títol sona bé: "L'autoconeixement a classe: educar empoderant". I, a diferència de les altres xerrades, en aquesta les paraules sí que em semblaven plenes, la sala va vibrar amb aquest home. Paraules directes, sinceres, i el més important, portades a la pràctica.
Què deia? Doncs coses ben senzilles. Que avui en dia cal una segona alfabetització, la d'aprendre's a llegir un mateix, entrar en contacte amb la teva essència. I és que l'educador és el que té el major poder per canviar el món. El mestre ha de ser com un director d'una orquestra simfònica, és a dir, ell no sap tocar tots els instruments, però ha de guiar, dirigir els músics, perquè cadascun d'ells té un coneixement determinat sobre una cosa. Dirigeix al servei dels demés. A Occident se'ns a ennuvolat la vista amb tanta tecnologia, però la més bella tecnologia és la que tenen els alumnes a dins. Un mestre ha de portar un tronc a l'aula, però entre tots i totes han d'acabar construint un arbre ple de branques i fulles, tal i com ell ens va dir que pretenia fer a la xerrada. El mestre ha de reencantar-se, ja que ha de transmetre l'encant per la vida. I quina és l'essència d'aquesta vida? Doncs les trobades, "los encuentros", com deia ell -m'agrada més la paraula en castellà-. Los encuentros amb els altres, amb la natura, amb l'art, amb una ciutat, etc. "La veritat és sempre senzilla". Xocs, moments, instants que ens marquen. Educar empoderant fa referència a treure els obstàcles que ens allunyen del "sentir" en relació als demés abans de pensar. El primer ha de passar sempre per davant del segon. El mestre ha de despertar somnis que dormen dins els cors dels nens i nenes, però abans ell ha d'estar empoderat, tenir somnis, creativitat, il·lusió! Fins ara hem sigut educats en el vell paradigma, hem sigut educats per no connectar amb la nostra essència. Has de sentir que tu tens algo a fer o dir per canviar el món.
L'humà desempoderat és aquell que no ha fet l'esforç de mirar dintre seu. El que se sent culpable quan surt de l'establert com a correcte, el que reprimeix sentiments, el que prefereix la seguretat que la llibertat, el que no és creatiu, el que té la mirada fragmentada, el que va robant energia dels altres perquè sent que li falta algo, el que s'adapta al futur i no té el coratge per crear-lo al seu gust.
L'humà empoderat, en canvi, és aquell que se sent com un astre amb llum pròpia i no com un que va fent voltes sobre els altres. El que té poder -de ser amo d'un mateix-, sensibilitat i saviesa. El que no doni importància al que opinin els demés sobre ell. El que és fidel al que sent.
Mentre el primer mira la realitat des de dins una caixa, el segon la mira directament.
El mateix camp, dues maneres d'aprendre, dues maneres de mirar, dues maneres de viure.
El mestre ha de ser un poeta amb les paraules, han d'estar plenes de sentiment i saviesa. Ha de saber posar l'essencial per davant, però és clar, abans ho has de saber per tu mateix.
Sentir, més que entendre el que ens passa per davant. Però molts cops ens falta interpretar aquells sentiments.
Hem d'agafar les creences que sentim en la nostra essència. i és que no cal saber de models alternatius d'educació, només cal que facis el que sents dins l'aula, no cal seguir, ni imitar. Com tampoc cal esperar que el sistema canvii, cal que canviis tu primer.
Quant saps que vas pel bon camí, que t'estàs empoderant? Quan tens menys por a la vida, quan t'atreveixes a fer més coses.
Aquestes són algunes de les idees que durant tres hores vaig anar apuntant, ara molt desordenades i resumides. Vaig sortir amb una mica d'estat de shock, amb el cap ple amb coses desordenades que havia de pair al llarg de les hores, dels dies, de la vida. Coincidia amb moltíssimes coses de les que va dir aquest gran home. Saber que existeix gent així, t'omple l'ànima d'una manera increïble!
I com va dir ell...no creieu tot el que us he dit, simplement ho heu de sentir. Si ho sentiu, llavors creieu-vos-ho; si no, no.
Trailer de la seva pel·lícula/documental sobre aquesta innovadora educació: http://www.youtube.com/watch?v=Ym7Q7n38G88
Algo més... http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Pz4vQM_EmzI
Els seus blogs: http://realidadcuantica12.blogspot.com.es/
http://www.ladanzadelavida12.blogspot.com.es/
http://encuentrosconlasabiduria.blogspot.com.es/
Em va fer sentir...moltes coses, però sobretot que vaig pel bon camí, que aquest camí de l'educació em fa feliç. Suficient.
El dia segúent, de camí a casa amb el tren, tot contemplant el mar brillant pels raigs de sol, pensava en aquests tres intensos dies, que no havien estat en absolut indiferents. I somreia perquè alguna cosa dins meu havai canviat, o s'havia fet més gran. Crec que no només pel fet de la xerrada, sinó per més factors, tots concentrats en aquests dies, que bé podria haver decidit quedar-me a Vidreres, però no sóc conscient de lo molt que m'hagués penedit! Aquella xerrada d'un diumenge tarda, en què potser el més interessant no va ser la xerrada en sí, sinó conèixer una persona, una persona d'aquelles que només estar parlant uns llargs minuts connectes amb el seu centre. Sents que els temes de conversa vénen sols, i en grans quantitats, que té un món fascinant a dins, que no vols que arribi aquella cantonada perquè és on us heu de separar. Anar a escoltar música en directe, xerrar...I dimarts més. Quedar els quatre, elles dues, i ell, que sembla com si tota la vida hagués estat aquí, entre nosaltres. Xerrar i xerrar i riure i ballar a més no poder...compartir gustos, filosofies, entre tots...sentir una forta connexió, sentir-te feliç. Voler aturar el temps. Feia temps que no sentia entrar al centre d'una persona, o potser que ella entrés en el meu, i més amb un noi. Saber que tot just comença tot, tenir la sensació que estàs a prop d'un tresor: una bona i sincera amistat.
http://www.youtube.com/watch?v=WcBfg4NmqzA
I de camí a casa, com deia, al tren...per fi m'acabo el llibre de la pel·lícula "Intocable", que em deixa, igual que aquesta última, sense paraules, amb un nus a l'estómac. El fet que m'acaba de donar el punt de felicitat interior complet, el que posa tot en ordre, en pau, el que fa clic. El que conclou aquests tres dies.
Lliçons d'amistat, de senzillesa, d'empatia, de vida. Estava a punt d'acabar aquest escrit quan la meva germana deixa a sobre el braç del sofà una revista, amb la portada que diu: "Lecciones de vida. Las ocho verdades esenciales que todos aprendemos demasiado tarde". Les deixaré aquí escrites, potser només amb el títol és suficient. Quan publiqui això, ja sé què serà el primer que faré.
1. Cómo estar solo (y disfrutarlo)
2. Cultiva la amistad y presérvala
3. La intención no es suficiente
4. Aprende a perder el tiempo
5. Busca la afinidad en las relaciones
6. La importancia de saber dosificar
7. Hábitos sanos y vida ordenada
8. Acepta a los demás tal como son.
És com si els del Nord tinguéssim la mania de parlar sempre dels problemes del sud, omplir-nos la boca amb discursos bonics i de justícia però després ningú fes res! I és que realment no sabem res, de res de res, de què senten els que viuen en conflictes, què sent una dona quan és violada, o els nens que van cada dia a posar-se en mines per treballar explotats. No podem arribar a sentir ni un mínim tant per cent del que ells senten. I amb tant discurset, un acaba per infravalorar termes com "violació", "guerra", "explotació", etc. De tant sentir-ho, ja ni donem importància, la importància que mereixerien tots ells.
En canvi, l'última de les xerrades, la d'educació, sabia que no em defraudaria. Fins i tot el trajecte va ser més que agradable: llarg camí en bici, amb un cel rogenc de fons que s'entreveia entre arbres i edificis, sorolls de cotxes no gaire desagradables, gent amunt i avall, creuar la ciutat sencera amb companyia de més ciclistes, sentir el vent, mig contaminat, i pensar en l'aire pur del meu poble. Deixo la bici i de cop m'entra una mica de gana. Com que he arribat cinc minuts abans, busco un forn de pà que trobo de seguida. La cafeteria em recorda a una que vam entrar a Londres: taules i cadires de fusta, decoració rústica, cambrer amable, pausa, tranquil·litat, harmonia. I, el més important, cafès i tes ecològics, pastissos i galetes fetes a mà, etc. Em costa decidir entre tanta delícia i finalment em decanto per una muffin enorme de xocolata amb formatge desfet per dins. Li somric al cambrer, li dono les gràcies i agafo una targeta amb la intenció de tornar el més aviat possible. Ara sí, entro al lloc on es fa la xerrada, bastant ple de gent, que suposo que deuen ser mestres de tot tipus, psicòlegs, estudiants els més joves, o simplement pares, mares o qualsevol persona. Les tres hores se'm van passar volant, com l'anterior del mes de novembre del mateix cicle de conferències d'aquest tipus. No conec al ponent, però el títol sona bé: "L'autoconeixement a classe: educar empoderant". I, a diferència de les altres xerrades, en aquesta les paraules sí que em semblaven plenes, la sala va vibrar amb aquest home. Paraules directes, sinceres, i el més important, portades a la pràctica.
Què deia? Doncs coses ben senzilles. Que avui en dia cal una segona alfabetització, la d'aprendre's a llegir un mateix, entrar en contacte amb la teva essència. I és que l'educador és el que té el major poder per canviar el món. El mestre ha de ser com un director d'una orquestra simfònica, és a dir, ell no sap tocar tots els instruments, però ha de guiar, dirigir els músics, perquè cadascun d'ells té un coneixement determinat sobre una cosa. Dirigeix al servei dels demés. A Occident se'ns a ennuvolat la vista amb tanta tecnologia, però la més bella tecnologia és la que tenen els alumnes a dins. Un mestre ha de portar un tronc a l'aula, però entre tots i totes han d'acabar construint un arbre ple de branques i fulles, tal i com ell ens va dir que pretenia fer a la xerrada. El mestre ha de reencantar-se, ja que ha de transmetre l'encant per la vida. I quina és l'essència d'aquesta vida? Doncs les trobades, "los encuentros", com deia ell -m'agrada més la paraula en castellà-. Los encuentros amb els altres, amb la natura, amb l'art, amb una ciutat, etc. "La veritat és sempre senzilla". Xocs, moments, instants que ens marquen. Educar empoderant fa referència a treure els obstàcles que ens allunyen del "sentir" en relació als demés abans de pensar. El primer ha de passar sempre per davant del segon. El mestre ha de despertar somnis que dormen dins els cors dels nens i nenes, però abans ell ha d'estar empoderat, tenir somnis, creativitat, il·lusió! Fins ara hem sigut educats en el vell paradigma, hem sigut educats per no connectar amb la nostra essència. Has de sentir que tu tens algo a fer o dir per canviar el món.
L'humà desempoderat és aquell que no ha fet l'esforç de mirar dintre seu. El que se sent culpable quan surt de l'establert com a correcte, el que reprimeix sentiments, el que prefereix la seguretat que la llibertat, el que no és creatiu, el que té la mirada fragmentada, el que va robant energia dels altres perquè sent que li falta algo, el que s'adapta al futur i no té el coratge per crear-lo al seu gust.
L'humà empoderat, en canvi, és aquell que se sent com un astre amb llum pròpia i no com un que va fent voltes sobre els altres. El que té poder -de ser amo d'un mateix-, sensibilitat i saviesa. El que no doni importància al que opinin els demés sobre ell. El que és fidel al que sent.
Mentre el primer mira la realitat des de dins una caixa, el segon la mira directament.
El mestre ha de ser un poeta amb les paraules, han d'estar plenes de sentiment i saviesa. Ha de saber posar l'essencial per davant, però és clar, abans ho has de saber per tu mateix.
Sentir, més que entendre el que ens passa per davant. Però molts cops ens falta interpretar aquells sentiments.
Hem d'agafar les creences que sentim en la nostra essència. i és que no cal saber de models alternatius d'educació, només cal que facis el que sents dins l'aula, no cal seguir, ni imitar. Com tampoc cal esperar que el sistema canvii, cal que canviis tu primer.
Quant saps que vas pel bon camí, que t'estàs empoderant? Quan tens menys por a la vida, quan t'atreveixes a fer més coses.
Aquestes són algunes de les idees que durant tres hores vaig anar apuntant, ara molt desordenades i resumides. Vaig sortir amb una mica d'estat de shock, amb el cap ple amb coses desordenades que havia de pair al llarg de les hores, dels dies, de la vida. Coincidia amb moltíssimes coses de les que va dir aquest gran home. Saber que existeix gent així, t'omple l'ànima d'una manera increïble!
I com va dir ell...no creieu tot el que us he dit, simplement ho heu de sentir. Si ho sentiu, llavors creieu-vos-ho; si no, no.
Trailer de la seva pel·lícula/documental sobre aquesta innovadora educació: http://www.youtube.com/watch?v=Ym7Q7n38G88
Algo més... http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Pz4vQM_EmzI
Els seus blogs: http://realidadcuantica12.blogspot.com.es/
http://www.ladanzadelavida12.blogspot.com.es/
http://encuentrosconlasabiduria.blogspot.com.es/
Em va fer sentir...moltes coses, però sobretot que vaig pel bon camí, que aquest camí de l'educació em fa feliç. Suficient.
El dia segúent, de camí a casa amb el tren, tot contemplant el mar brillant pels raigs de sol, pensava en aquests tres intensos dies, que no havien estat en absolut indiferents. I somreia perquè alguna cosa dins meu havai canviat, o s'havia fet més gran. Crec que no només pel fet de la xerrada, sinó per més factors, tots concentrats en aquests dies, que bé podria haver decidit quedar-me a Vidreres, però no sóc conscient de lo molt que m'hagués penedit! Aquella xerrada d'un diumenge tarda, en què potser el més interessant no va ser la xerrada en sí, sinó conèixer una persona, una persona d'aquelles que només estar parlant uns llargs minuts connectes amb el seu centre. Sents que els temes de conversa vénen sols, i en grans quantitats, que té un món fascinant a dins, que no vols que arribi aquella cantonada perquè és on us heu de separar. Anar a escoltar música en directe, xerrar...I dimarts més. Quedar els quatre, elles dues, i ell, que sembla com si tota la vida hagués estat aquí, entre nosaltres. Xerrar i xerrar i riure i ballar a més no poder...compartir gustos, filosofies, entre tots...sentir una forta connexió, sentir-te feliç. Voler aturar el temps. Feia temps que no sentia entrar al centre d'una persona, o potser que ella entrés en el meu, i més amb un noi. Saber que tot just comença tot, tenir la sensació que estàs a prop d'un tresor: una bona i sincera amistat.
http://www.youtube.com/watch?v=WcBfg4NmqzA
I de camí a casa, com deia, al tren...per fi m'acabo el llibre de la pel·lícula "Intocable", que em deixa, igual que aquesta última, sense paraules, amb un nus a l'estómac. El fet que m'acaba de donar el punt de felicitat interior complet, el que posa tot en ordre, en pau, el que fa clic. El que conclou aquests tres dies.
Lliçons d'amistat, de senzillesa, d'empatia, de vida. Estava a punt d'acabar aquest escrit quan la meva germana deixa a sobre el braç del sofà una revista, amb la portada que diu: "Lecciones de vida. Las ocho verdades esenciales que todos aprendemos demasiado tarde". Les deixaré aquí escrites, potser només amb el títol és suficient. Quan publiqui això, ja sé què serà el primer que faré.
1. Cómo estar solo (y disfrutarlo)
2. Cultiva la amistad y presérvala
3. La intención no es suficiente
4. Aprende a perder el tiempo
5. Busca la afinidad en las relaciones
6. La importancia de saber dosificar
7. Hábitos sanos y vida ordenada
8. Acepta a los demás tal como son.
dilluns, 4 de febrer del 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)