Tinc ganes d'anar a dormir, però també porto tot el dia amb les ganes d'escriure a sobre. Simplement, treure alguna cosa que em fa pessigolles per dins...
És simple: quan de debò et deixes portar i deixes que tot més o menys flueixi, tot acaba sortint bé. I realmenr et sents millor, molt millor. Aquest cap de setmana és com si hagués experimentat una estabilitat emocional bastant forta, és a dir, amb fets que mesos enrere em provocaven malestar (persones, comentaris, fets, situacions) ara em són ben indiferents. Tenir un cap de setmana tranquil, sense gaire a fer, no m'ha preocupat en absolut, he anat fent, sense estar a sobre de ningú per voler fer plans i coses...eus al contrari, és com si els plans haguessin vingut cap a mi, sense pensar res. Un boníssim concert del qual no tenia gaires expectatives perquè em trobava cansada, i que va acabar resultant increïble, a més a més de la gent amb qui em vaig trobar i com va continuar la nit, sense tenir res planejat. I avui, un altre regal de concert molt familiar que també m'ha fet vibrar...i veure gent propera que feia temps que no veia, simplement una estona més que agradable. Sons de jazz, cares conegudes, veus impressionants, genial.
I això que divendres, mentre pujava amb tren cap a casa, no tenia ganes d'arribar, hagués preferit quedar-me a Barcelona aquest cap de setmana, no sé ben bé per què. Però per sort em vaig equivocar. Una petita desconnexió en què per fi, he pogtu descansar a casa i anar fent, a poc a poc...sense cap mena de preocupació. Així em sento, com si anés caminant per un camí, a poc a poc, amb les mans a les butxaques i xiulant i mirant atentament el paisatge. Ni saltant d'alegria ni de cap a caiguda. Sento llibertat, que no haig ni vull donar explicacions a ningú, ni als meus amics ni a la meva família, no tinc tanta necessitat de compartir amb ells tot el que estic sentint, prefereixo quedar-m'ho per a mi. Em sento despreocupada i sense lligams ni complicacions, com si estigués caminant per móns nous, fent coses diferents, amb gent diferent. Vull quedar-me el sabor del fet de començar a viure i veure més món, d'obrir nous horitzons. Per fi. I sentir que coses passades ja estan més que enterrades i que no et fan sentir ni la més mínima diferència. Potser d'això se'n diu créixer. Com petites arrels que van creixent de dins teu i les sents, encara que no les vegis.
Potser tot això aquí descrit malament es podria resumir amb una paraula, l'antònim de "sentir-se ofegada".
http://www.youtube.com/watch?v=TMpwRzX4JpI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada