Dimecres. Realment em feia molt de pal anar-hi. Sempre me'n fa una mica, fins i tot arribo a pensar que no sóc gaire imprescindible, que sense mi tot continuaria igual. Potser és el que té ser una voluntària, que no t'adones gaire de la feina que fas, et fa la sensació que aportes poc, que hi ha altra gent, les treballadores, les educadores, per exemple, que sí que són vitals per tots ells. Però un cop passen les dues hores i tens el cap com un timbal després de barallar-te amb literatura, geografia, matemàtiques i demés, per tal d'explicar-li el millor possible al nen o nena en qüestió, la sensació és reconfortant. És llavors quan m'adono que la meva simple presència és molt per ell, que estic fent una figura que a ell o ella li manca. Precisament per això vénen al centre, per rbre un suport que a casa no tenen, per tenir algú que els mostri afecte, interès i ajuda tant a nivell personal com d'estudis. Està clar que en el primer nivell faig poc, a diferència de les educadores, requereix més constància i temps, però en el segon nivell, passar una tarda estudiant amb aquell noi per l'examen del dia següent i veure com entén els conceptes, crec que no sóc conscient de l'enorme gra de sorra que li estic aportant. O encara que sigui estar assaguda al seu cantó mirant com fa una tasca. Transmetre seguretat, confiança, reforç positiu, ànims, coneixement. I, a les 8 del vespre, ningú em pot treure aquell somriure que se'm dibuixa a la cara tornant cap a casa. Sincerament, anar a la fundació em fa treure el barret davant tota aquesta gent que dóna part del seu temps als altres, em fa estimar encara més la humanitat.
Com diu aquella frase, sóc conscient que el que estic aportant és només una gota dins l'oceà, però sense ella, l'oceà estaria incomplet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada