I am enough

La paraula anglesa "courage" prové del mot cor, que significa cor, com en català. Atrevir-se a fer les coses des del cor. I quan actuem des del cor, aquest l'hem de tenir "net", treballat, l'hem de conèixer, hem d'haver parlat abans amb ell, és a dir, acceptar-lo tal com és, acceptar-nos tal com som. No tenir por de mirar de cara els nostres defectes, por a fallar, a ser decebut, a decebre, a no guanyar, a que ens abandonin, a que no ens pugin el càrrec a la feina, a no ser acceptat en un grup, etc. Només quan acceptem la nostra vulnerabilitat podrem créixer sans, i en conseqüència, actuar sanament amb un mateix i els altres. Si creixéssim així, molts problemes d'ara no els tindríem, està claríssim. Però aquesta investigadora ho explica molt millor...

http://www.ted.com/talks/lang/es/brene_brown_on_vulnerability.html

Quan més clar em sembla que estic neta per dins, apareixen situacions noves a la vida que em fan adonar que encara hi ha molt de treball, que encara no trec tota la meva vulnerabilitat, i tinc vergonyes i pors i temors causades per defectes que no vull treure. O situacions passades que m'han fet tancar en una fortalesa i costa molt tirar-la a terra, per por a passar el mateix. Quan més segura em sento de mi mateixa, llavors un fina i agradable brisa és capaç de fer-me trontollar, de fer aflorar la meva vulnerabilitat. Però com bé diu, I amb enough.

M'agrada sentir que gairebé passo més temps dalt la bici que a qualsevol altre lloc asseguda i amb els peus al terra. M'agrada creuar el pont i observar l'escassa aigua del rec clar, creuar-me amb un parell d'àvies i saludar-les, canviar les marxes a unes de més baixes per fer la pujada fins la plaça i deixar la bici a qualsevol lloc, normalment sense lligar. I desfer el camí, si és per la tarda més que millor, i si és hivernal, encara més, per poder observar com els raigs de sol es filtren per entre l'arbreda de darrera el pavellói fa brillar intensament la gespa. I sentir, com sempre, la gèlida brisa a la cara, fent-me posar els ulls plorosos, barrejada amb olor de...poble. M'agrada fer aquests curts trajecte matí, migdia, tarda i nit, a qualsevol hora. Sempre sola, per cridar en el silenci mental.
M'agrada passar la tarjeta pel lector, esperar el número que m'indiqui la pantalla i treure la bici. M'agrada recordar el trajecte que haig de fer, tot mentalitzant els noms dels carrers, les places i les estacions més properes per deixar-la quan arribi al destí. Esquivar la gent, els cotxes, fer cas dels minisemàfors o saltant-me algun si ho crec necessari. Deixar volar el cap.

Últimament em sento més independent, m'agrada passar més temps amb mi, m'agrada estar més al pis, sola o amb elles i anar, de tant en tant, amb gent que no veig tan freqüentment...i xerrar de tot, de tot. I no tenir tanta necessitat d'escriure.
Últimament, intento aplicar molt més la filosofia de viure com si no hi hagués demà, no deixar cap plan per un altre dia si pots fer-ho avui i tens ganes, d'exprimir el dia al màxim: no anar a dormir si no tinc son encara que l'endemà hagi de matinar, llegir quan vingui de gust, dir coses bones si de debò ho sents, perseguir amb totes les forces allò que em ve de gust, buscar alternatives als problemes, fer plans que em motiven, conèixer, sortir, ballar, soreprendre't, decidir, triar, viure. Valorar el present però ser inconformista amb el futur, crear-lo al meu gust. No tenir por a decepcionar. Saps? Tot és atrevir-se, creure que ets suficient. Què més dóna la resta? Per qui vivim? Pels altres o per nosaltres? Pensaments fàcils d'escriure i un pèl més difícils de portat a la pràctica, però que sento que cada cop aplico més i més. Quan perds la por a perdre aquesta filosofia, llavors comences a viure de debò. Només cal anar caminant amb el cor fent de guia. Ni el cap, ni cap persona o objecte de l'exterior. Tots tenim un tronc, intenta fer créixer les fulles més precioses per a tu, ser un arbre gran i ric.