mountain sound

Sempre he desitjat veure quina cara posaria una persona que només conèixer-la li preguntés, abans que què estudia, on viu i quina edat té, quins són els seus somnis. Estic segura que seria de sorpresa. I veritablement, podem descobrir molt més sobre una persona fent preguntes d'aquest tipus, ja que els estudis que està fent potser no l'omplen, o l'edat que té no correspon a la seva manera de ser. Però tot són formalismes, murs de gel que ens posem entre les persones per por a tocar mútuament el nostre centre. Fem voltes al voltant de la diana, i pocs cops la toquem. Vergonya. Quantes coses no fem per vergonya? Masses...
Quin és el màxim de temps que hem estat abraçats a una persona? 5 segons? 10? 30? Un minut? Estic segura que mai passa dels 20, com a molt...Per què no ens hi estem més? Vergonya.

I pel camí vas descobrint més somnis...com el de formar persones que se sentin creadores del futur, persones amb somnis, aquestes els han de trobar i córrer darrera seu.
Mirem al nostre voltant, quanta gent té el seu pot buit de somnis i titlla els dels altres d'utopies? Quants adolescents estan desencantats amb la vida i només "van fent"? Quants adults no estan satisfets amb la seva feina o estil de vida? Quanta mediocritat s'olora cada cop més? Moltíssima gent no té somnis perquè no es considera creadora del seu futur, llavors no li dóna sentit i s'adapten a la societat, al que hi ha, per sobreviure. Passen de puntetes per la vida. Per què no fer-ho saltant i corrents?
La resposta vindrà quan tornem a connectar amb la nostra essència.

http://www.youtube.com/watch?v=0gEVaniPOmU

Avui he trobat una altra definició de "bon professor". Sí, és aquell que és capaç de mantenir-te captivada cada segon, que faci que no miris el rellotge i l'hora i mitja se't passi volant, que no puguis parar de somriure i tenir ganes d'intervenir, malgrat hagis dormit 3 hores la nit abans. Ni un sol badall. Aquell que fa que no et penedeixis d'estar a classe enlloc d'estar a la plaça del poble submergida en l'ambient del Ranxo.
No ho sé...potser eren les expectatives tan altes que tenia per aquests dies que m'han fet decepcionar una mica, però no m'esperava tenir la sensació, molts cops, de preferir estar a Barcelona que a Vidreres per aquestes dates...Potser és que el nivell de l'any passat difícilment serà superable, per tot, pel protagonisme del pubillatge, pel grup i l'ambient de la disfressa, per l'ambient de les festes...aquest any he sentit tot molt més buit.

Tot continua. A vegades massa depressa, dubtes a quin tren pujar, dubtes cap on mirar, però el més important és seguir, amb pas ferm, malgrat tots els canvis de paisatge.