Llums apagades, gairebé no veig el teclat però m'interessa més veure el que passa rere la finestra, asseguda al terra de l'habitació de cames creuades i amb el portàtil a sobre. Al ser una primera planta, gairebé em situo ras de terra, però tinc una visió privilegiada a uns pocs metres del terra. Però no tot són coses bones, ja que més d'un cop dec alegrar la vista dels vianants o dels veïns de davant. No tenim ni cortines ni persianes, i de nit, quan a fora és fosc i a l'habitació està el llum obert, tots sabem què és el que es veu i el que no. Portava uns quants minuts amb el front enganxat al vidre, observant cada detall, i m'han vingut unes ganes boges de plasmar-ho, de posar-me creativa, encara que sempre em sembli que no és lo meu, que no sóc gens poètica, i si alguna cosa d'escriptura se'm dóna bé és plasmar tal com raja el que sento o veig o penso. Sense artificis. M'agradaria llegir més poesia, fa dies que ho penso, però em sento tan analfabeta...Ahir em van venir ganes de fer una petita llista amb coses que m'agradaria fer més sovint fàcilment assolibles, com la de llegir més poesia: pujar més muntanyes, estar menys al facebook, fer més esport, fer cursos de cuina i de dansa, descobrir més músics i bandes, aturar-me per escoltar els músics del carrer, anar-me a dormir més sovint a les deu i aixecar-me a les sis, i punts suspensius.
Sona una llista de reproducció de l'Spotify no feta per a mi, la majoria les conec, són cançons no gaire conegudes, en anglès, des dels Arctic Monkeys fins Patti Smith. Ara sona Kings of Lion. Ahir sonaven d'aquest tipus, bé, potser de no tant nivell, exceptuant Queen i algun altre. Sí, va estar bé, però em rebenten els moments previs a entrar a la sala de ball en qüestió esperant a que la gent amb qui vaig acabi de posar-se a to bebent o fumant, fent-se fotos i dient més que tonteries i rient a volum màxim. Si ho sé em quedo més estona a casa i vinc quan estiguem fent la cua. No amb tothom em passa, però ahir sí, i és que em sentia com la mama, rebent felicitacions per no beure ni fumar ni hòsties i dient que s'afanyessin perquè sinó no arribaríem a temps. Encara és més patètic quan la gent comença a afalagar-te pels teus bons hàbits mentre porten una ampolla de ron a una mà i un cigar a l'altra i uns ulls fora d'òrbita. Fins als 19 anys i mig no he deixat de sentir-me estranya en aquests ambients prefesta i "bogeria". Fins als 19 anys no he sigut capaç de sentir-me 100% segura de mi mateixa i veure que tota l'estranyesa està en la resta de la gent. Només cal veure qui és la persona que millor s'ho passa al lloc en qüestió si la música és bona, qui s'està fins al final cantant i ballant i parlant amb qui es trobi i no tenint la necessitat d'anar a fora a fumar, a seure's, a descansar, al que sigui. Oi que és estrany? Hauria de ser al revés si es posen substàncies al cos per passar-ho bé!
Des de que estic aquí assaguda el semàfor deu haver canviat unes 30 vegades: verd, vermell, verd, vermell, verd, vermell...quanta sincronicitat. L'odio però crec que és necessària. Just darrera hi ha un gran bassal, el qual sempre miro per comprovar si plou o no. A cas algú pot percebre la fina pluja a simple vista? Va rebent esquitxades contínuament, porta així des de fa moltíssima estona, mentre la gent l'esquiva. Quan bufa el vent les fulles ballen pel carrer desert i l'aigua embassada comença a fer formes. El rètol metàl·lic del bar de davant, el típic de barri obrer "Bar Cañón", amb la propaganda de Coca-Cola ben gros, també es tambaleja al ritme del vent i dóna un toc misteriós a l'ambient. Totes les persianes dels comerços de baix estan tancades, i també la majoria de les de les cases, menys un parell, on hi ha llum. Bloc de pisos d'unes 4 plantes, no més. Balcons estrets amb baranes modernistes i mil trastos a fora. Fa poc dues persones de diferents pisos estaven entrant coses cap a dins, potser roba, potser simplement agafaven aire net. La gent va creuant el carrer, els veig de cara o bé d'esquena, amb anoraks i caputxes, passejant el gos, sols, alguns atrevits amb bici a tota màquina. Alguns caminen amb parsimònia gaudint de sentir el cos humit i d'altres s'afanyen per posar-se sota coberta al creuar el carrer sota algun edifici o arbre. La veritat és que tot llueix, tot sembla net, airejat, nou.
Acaba de començar una cançó que ahir van posar i la vaig cantar i ballar eufòricament malgrat no saber-ne el títol ni molt menys l'autor, però que ara acabo de descobrir.
http://www.youtube.com/watch?v=xZGcw9HHOkU
Quan em quedo embadalida mirant la pluja com cau, em ve al cap la paraula catarsi, l'exemple típic que posàvem a classe de grec quan havíem de trobar paraules amb partícules gregues. 'Cata' vol dir cap avall: catarata, catarsi. Com si la pluja fes que tot fluís cap avall, netegés.
La de detalls que hi ha per a fixar-s'hi només estant de cames creuades en un indret, immòvil, i mirant davant teu, costat a costat. I quantes coses passen desapercebudes.
Sincerament, tot arriba. I mean, Barcelona està essent més del que havia imagina't, m'estic enriquint més del que hauria volgut i m'està modificant d'una manera que no havia previst, però que no vull que acabi, que s'aturi. Ho necessitava, expandir horitzons, que entrés gent, nois, festes, llocs, intel·lectualitat, autonomia i demés. Fins al punt que no em faria absolutament res no pujar cap al poble. Transicions, experiències que cal passar. No sentir-me culpable al distanciar-me de tot allò que ha estat el meu pilar fins ara i que ho continua essent però de forma diferent, d'anar per un camí bastant nou i de manera molt autònoma, de pensar i fer diferent als teus orígens, pares, amics fins i tot. Que no tinguin la informació al detall de tot el que faig i sóc, que només la tingui jo i que la comparteixi parcialment amb gent nova. Arribar a apreciar infinitament a gent que dia a dia em demostra que tenen un somriure de bondat dibuixat al cor i que són dignes de confiança, de cedir-los part del meu interior, dels meus ideals, del que sigui. I aprendre moltíssim, per continuar creixent. Passar més temps vivint que no escribint el que visc. O més ben dit, sabent triar la informació que val més guardar-la perquè és impossible de transcriure, i tampoc hi ha necessitat. Acceptar que un blog, com qualsevol altra xarxa social, té el risc d'encarar-ho més de cara als altres que cap a un mateix. I temo haver-ho fet o fer-ho.
Els cubells d'aigua freda que la vida de tant en tant ens tira, ja sigui a tu o a algun dels teus i que t'afecta igual, ajuden a veure el que realment importa en aquesta vida i quant lluny estem molts cops de veure-ho sense interferències. Admirable. M'agrada aquesta paraula, i més quan la pots plasmar en una persona. O més d'una.
http://www.youtube.com/watch?v=BfOdWSiyWoc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada