sentir

Aquesta setmana -o el principi d'aquesta, és a dir, aquests 4 dies- sí que he sentit estar de vacances. Sí que he sentit estar més a prop del mode pausa que no del play, per fer les coses amb tranquil·litat, per mirar pel·lícules, llegir, anar a xerrades, sortir i ballar, xerrar durant hores, passejar, no donar explicacions...Sense cap més obligació que la de menjar i dormir com a molt. No obstant, si la gent entén el concepte de vacances com deixar la ment en blanc i no pensar, el meu concepte és un pèl diferent. M'atreveixo a dir que en aquesta setmana m'he enriquit molt més que qualsevol altra setmana de rutina. Des de diumenge fins dimecres, 5 xerrades de diferent tipus, en llocs diferents, però amb un únic i mateix objectiu: fer un món millor, més just. Crisi alimentària, periodisme alternatiu, conflicte al Congo per l'extracció del coltan, el seguiment i el futur de la primavera àrab, un nou paradigma d'educació: educar empoderant mitjançant l'autoconeixement. Tenir temps i haver una gran oferta a la ciutat és el que té. En la majoria d'elles -no en totes- vaig sentir poc, és a dir, les paraules dels ponents no m'acabaven d'arribar. En la del Congo, per exemple, uns homes parlaven, sobre una tarima del conflicte del Congo, de les violacions, de l'incompliment dels drets humans, de la responsabilitat de tots nosaltres per ser uns consumidors més conscients, etc. Era molt cert tot el que deien, però em sonava buit, faltava força a les paraules. Fins que al torn de preguntes, una dona oïent va explotar i va dir que ella havia estat vivint 20 anys al Congo, que aquella gent no té veu, que ningú els escolta, que estan desanimats, que no es fa res. I aquelles paraules sí que em van arribar. Reals, directes, sinceres, sense perifernàlies. Igual amb la xerrada de les primaveres àrabs. Universitat Pompeu Fabra, 3 persones davant una taula, suposadament relacionades amb temes políticoeconòmics sobre el món àrab, sobre una tarima, un públic jove amb portàtils escoltant-los, o almenys fent-ho veure mentre miren el mòvil sota la taula -és el que té arribar tard i posar-se a última fila, al terra, que ho veus tot-. Durant una hora van estar parlant...però també em van semblar paraules més que buides...tots sabem el que va passar! Parlaven d'estudis, de dades, de futur...què esperen? Que algú faci alguna cosa? Els joves? Els que estan aquí i després sortiran i aniran al bar a prendre una cervesa i no recordaran gaire cosa perquè estaran pensant en l'examen de la setmana que ve?

És com si els del Nord tinguéssim la mania de parlar sempre dels problemes del sud, omplir-nos la boca amb discursos bonics i de justícia però després ningú fes res! I és que realment no sabem res, de res de res, de què senten els que viuen en conflictes, què sent una dona quan és violada, o els nens que van cada dia a posar-se en mines per treballar explotats. No podem arribar a sentir ni un mínim tant per cent del que ells senten. I amb tant discurset, un acaba per infravalorar termes com "violació", "guerra", "explotació", etc. De tant sentir-ho, ja ni donem importància, la importància que mereixerien tots ells.

En canvi, l'última de les xerrades, la d'educació, sabia que no em defraudaria. Fins i tot el trajecte va ser més que agradable: llarg camí en bici, amb un cel rogenc de fons que s'entreveia entre arbres i edificis, sorolls de cotxes no gaire desagradables, gent amunt i avall, creuar la ciutat sencera amb companyia de més ciclistes, sentir el vent, mig contaminat, i pensar en l'aire pur del meu poble. Deixo la bici i de cop m'entra una mica de gana. Com que he arribat cinc minuts abans, busco un forn de pà que trobo de seguida. La cafeteria em recorda a una que vam entrar a Londres: taules i cadires de fusta, decoració rústica, cambrer amable, pausa, tranquil·litat, harmonia. I, el més important, cafès i tes ecològics, pastissos i galetes fetes a mà, etc. Em costa decidir entre tanta delícia i finalment em decanto per una muffin enorme de xocolata amb formatge desfet per dins. Li somric al cambrer, li dono les gràcies i agafo una targeta amb la intenció de tornar el més aviat possible. Ara sí, entro al lloc on es fa la xerrada, bastant ple de gent, que suposo que deuen ser mestres de tot tipus, psicòlegs, estudiants els més joves, o simplement pares, mares o qualsevol persona. Les tres hores se'm van passar volant, com l'anterior del mes de novembre del mateix cicle de conferències d'aquest tipus. No conec al ponent, però el títol sona bé: "L'autoconeixement a classe: educar empoderant". I, a diferència de les altres xerrades, en aquesta les paraules sí que em semblaven plenes, la sala va vibrar amb aquest home. Paraules directes, sinceres, i el més important, portades a la pràctica.

Què deia? Doncs coses ben senzilles. Que avui en dia cal una segona alfabetització, la d'aprendre's a llegir un mateix, entrar en contacte amb la teva essència. I és que l'educador és el que té el major poder per canviar el món. El mestre ha de ser com un director d'una orquestra simfònica, és a dir, ell no sap tocar tots els instruments, però ha de guiar, dirigir els músics, perquè cadascun d'ells té un coneixement determinat sobre una cosa. Dirigeix al servei dels demés. A Occident se'ns a ennuvolat la vista amb tanta tecnologia, però la més bella tecnologia és la que tenen els alumnes a dins. Un mestre ha de portar un tronc a l'aula, però entre tots i totes han d'acabar construint un arbre ple de branques i fulles, tal i com ell ens va dir que pretenia fer a la xerrada. El mestre ha de reencantar-se, ja que ha de transmetre l'encant per la vida. I quina és l'essència d'aquesta vida? Doncs les trobades, "los encuentros", com deia ell -m'agrada més la paraula en castellà-. Los encuentros amb els altres, amb la natura, amb l'art, amb una ciutat, etc. "La veritat és sempre senzilla". Xocs, moments, instants que ens marquen. Educar empoderant fa referència a treure els obstàcles que ens allunyen del "sentir" en relació als demés abans de pensar. El primer ha de passar sempre per davant del segon. El mestre ha de despertar somnis que dormen dins els cors dels nens i nenes, però abans ell ha d'estar empoderat, tenir somnis, creativitat, il·lusió! Fins ara hem sigut educats en el vell paradigma, hem sigut educats per no connectar amb la nostra essència. Has de sentir que tu tens algo a fer o dir per canviar el món.
L'humà desempoderat és aquell que no ha fet l'esforç de mirar dintre seu. El que se sent culpable quan surt de l'establert com a correcte, el que reprimeix sentiments, el que prefereix la seguretat que la llibertat, el que no és creatiu, el que té la mirada fragmentada, el que va robant energia dels altres perquè sent que li falta algo, el que s'adapta al futur i no té el coratge per crear-lo al seu gust.
L'humà empoderat, en canvi, és aquell que se sent com un astre amb llum pròpia i no com un que va fent voltes sobre els altres. El que té poder -de ser amo d'un mateix-, sensibilitat i saviesa. El que no doni importància al que opinin els demés sobre ell. El que és fidel al que sent.

Mentre el primer mira la realitat des de dins una caixa, el segon la mira directament.

El mateix camp, dues maneres d'aprendre, dues maneres de mirar, dues maneres de viure.
El mestre ha de ser un poeta amb les paraules, han d'estar plenes de sentiment i saviesa. Ha de saber posar l'essencial per davant, però és clar, abans ho has de saber per tu mateix.
Sentir, més que entendre el que ens passa per davant. Però molts cops ens falta interpretar aquells sentiments.
Hem d'agafar les creences que sentim en la nostra essència. i és que no cal saber de models alternatius d'educació, només cal que facis el que sents dins l'aula, no cal seguir, ni imitar. Com tampoc cal esperar que el sistema canvii, cal que canviis tu primer.
Quant saps que vas pel bon camí, que t'estàs empoderant? Quan tens menys por a la vida, quan t'atreveixes a fer més coses.

Aquestes són algunes de les idees que durant tres hores vaig anar apuntant, ara molt desordenades i resumides. Vaig sortir amb una mica d'estat de shock, amb el cap ple amb coses desordenades que havia de pair al llarg de les hores, dels dies, de la vida. Coincidia amb moltíssimes coses de les que va dir aquest gran home. Saber que existeix gent així, t'omple l'ànima d'una manera increïble!
I com va dir ell...no creieu tot el que us he dit, simplement ho heu de sentir. Si ho sentiu, llavors creieu-vos-ho; si no, no.

Trailer de la seva pel·lícula/documental sobre aquesta innovadora educació: http://www.youtube.com/watch?v=Ym7Q7n38G88

Algo més... http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Pz4vQM_EmzI

Els seus blogs: http://realidadcuantica12.blogspot.com.es/
http://www.ladanzadelavida12.blogspot.com.es/
http://encuentrosconlasabiduria.blogspot.com.es/

Em va fer sentir...moltes coses, però sobretot que vaig pel bon camí, que aquest camí de l'educació em fa feliç. Suficient.
El dia segúent, de camí a casa amb el tren, tot contemplant el mar brillant pels raigs de sol, pensava en aquests tres intensos dies, que no havien estat en absolut indiferents. I somreia perquè alguna cosa dins meu havai canviat, o s'havia fet més gran. Crec que no només pel fet de la xerrada, sinó per més factors, tots concentrats en aquests dies, que bé podria haver decidit quedar-me a Vidreres, però no sóc conscient de lo molt que m'hagués penedit! Aquella xerrada d'un diumenge tarda, en què potser el més interessant no va ser la xerrada en sí, sinó conèixer una persona, una persona d'aquelles que només estar parlant uns llargs minuts connectes amb el seu centre. Sents que els temes de conversa vénen sols, i en grans quantitats, que té un món fascinant a dins, que no vols que arribi aquella cantonada perquè és on us heu de separar. Anar a escoltar música en directe, xerrar...I dimarts més. Quedar els quatre, elles dues, i ell, que sembla com si tota la vida hagués estat aquí, entre nosaltres. Xerrar i xerrar i riure i ballar a més no poder...compartir gustos, filosofies, entre tots...sentir una forta connexió, sentir-te feliç. Voler aturar el temps. Feia temps que no sentia entrar al centre d'una persona, o potser que ella entrés en el meu, i més amb un noi. Saber que tot just comença tot, tenir la sensació que estàs a prop d'un tresor: una bona i sincera amistat.
http://www.youtube.com/watch?v=WcBfg4NmqzA
I de camí a casa, com deia, al tren...per fi m'acabo el llibre de la pel·lícula "Intocable", que em deixa, igual que aquesta última, sense paraules, amb un nus a l'estómac. El fet que m'acaba de donar el punt de felicitat interior complet, el que posa tot en ordre, en pau, el que fa clic. El que conclou aquests tres dies.

Lliçons d'amistat, de senzillesa, d'empatia, de vida. Estava a punt d'acabar aquest escrit quan la meva germana deixa a sobre el braç del sofà una revista, amb la portada que diu: "Lecciones de vida. Las ocho verdades esenciales que todos aprendemos demasiado tarde". Les deixaré aquí escrites, potser només amb el títol és suficient. Quan publiqui això, ja sé què serà el primer que faré.

1. Cómo estar solo (y disfrutarlo)
2. Cultiva la amistad y presérvala
3. La intención no es suficiente
4. Aprende a perder el tiempo
5. Busca la afinidad en las relaciones
6. La importancia de saber dosificar
7. Hábitos sanos y vida ordenada
8. Acepta a los demás tal como son.