això s'acaba

http://www.youtube.com/watch?v=TmxSxKxBbQE

És un dels meus moments preferits, quan desfaig el camí, quan la jornada acaba. Travessar Barcelona de dalt a baix tot pedalant per la Diagonal. Tant me fa que plogui o faci núvol o sol, tot i que reconec que els dies que més m'agraden són aquells ben freds però que hi ha un cel blau que ni te l'acabes i per mirar el sol has d'aclucar els ulls i fer unes ganyotes. Com el d'avui. Agafar la bicicleta després d'un dia més que intens i perdre's pels carrers de la zona alta, aquella que em faltava per descobrir, mirar sense dissimular totes les cases de luxe de banda i banda del carrer, tan ben ajardinades, tot tan ordenat, tan net. Només haig de deixar-me portar, ja que fa baixada, fins arribar a la Diagonal, prendre el carril bici i traçar una línia recta a la ciutat. M'agrada la sensació d'anar pedalant i amagar les mans sota les mànigues de la jaqueta i el cap sota la bufanda mentre sento l'escalfor del sol a la part de darrera del meu cos, del sol ponent-se. M'avida que un dia està a punt d'acabar alhora que em dirigeixo al centre de la ciutat, o a l'Akademia, o a casa, una mica més plena que al matí. Cada dia tinc la motxila de mestra una mica més plena d'alguna cosa, d'eines, de recursos...i també de moments que em regalen tots ells: somriures, dibuixos, petons, abraçades, frases divertides, frases d'admiració, enfados... i em vénen a la ment en forma d'imatges que em treuen un somriure interior i em fan tornar a casa plena, satisfeta, disposada a donar el millor de mi el dia següent, un altre cop. Al·lucino com les hores poden passar tan depressa quan gaudeixes amb allò que fas... "Treballa del que t'apassiona i no hauràs d'anar a treballar mai", diuen.

M'encanta quedar-me embadalida mirant les finestres dels edificis a aquesta hora de la tarda, quan les finestres dels pisos superiors deixen passar els últims raigs de sol i causen una brillantor molt forta, així com també creuar-me amb tot de nens i nenes que surten de l'escola, amb les seves motxiles, el seu berenar a la mà i les seves cares desitjoses d'explicar el seu dia als seus pares, els quals sovint només fan que mirar si vénen cotxes per travessar i tenen aquell posat de pressa i velocitat. I poques orelles pels seus fills. Més ciclistes que m'adalanten, de totes les edats, d'altres que ens creuem i amb una mirada ens entenem "sí, fa fred!"; la riuada de cotxes a la banda dreta que no s'atura ni un moment, el tramvia, aquest més silenciós, els esportistes, aquells que fan circuits amunt i avall del carrer tot corrents i fent salts. I jo observo, cantant per dins, amb posat seriós per procurar aturar-me a cada semàfor, però amb aquella sensació de gratitud, de satisfacció, per poder estar en aquell precís instant allà, ja que no desitjaria ser enlloc més, i dono gràcies per seguir viva, per viure un dia més, per aprendre un dia més, per poder tenir la salut d'anar en bicicleta, per tenir els diners per estar vivint a Barcelona, per ser com sóc, per tot el que està canviant i m'està passant, per sentir-me bé, cada cop menys buida, o cada cop més plena amb més poc. Com l'aire fred que s'escola per dins meu, el que em dóna vida, però el que també em fa plorar a causa del fred. 

Però això s'acaba...cada rutina arriba a la seva fi, per donar peu a unes altres. Cada experiència entra a la meva vida i deixa el seu rastre, la seva petjada, la retenc durant uns instants i després la deixo anar...per poder rebre'n de noves, per poder seguir pedalant pel meu camí amb aire pur, nou, d'allà on sigui. I no deixar mai de respirar. 

Aquesta rutina m'ha fet conectar-me amb la meva essència altre cop, m'ha permès sentir-me viva, com feia temps que no feia; posar-me a prova en molts sentits; definir-me en el meu futur professional; adquirir valors com el d'autonomia o independència; m'ha tornat, no sé com, les ganes d'escriure. Suposo que ha arribat en el moment indicat i he anat a parar al lloc indicat, amb la gent indicada. 

$$

El dinero no tiene la culpa. No es ni bueno ni malo, es solo un medio. Lo importante es lo que hacemos con él; cómo lo ganamos y cómo lo gastamos. Así es como entre todos construimos y desarrollamos nuestra sociedad. La raíz del problema es que seguimos proyectando en estos trozos de papel la felicidad, la seguridad y la valoración que no encontramos dentro en nosotros mismos. Así, nuestra vida seguirá vacía si solo conocemos aquello que puede conseguirse con dinero. La riqueza material nos permite tener todo lo que se puede comprar. Y casi todo puede ser comprado, excepto las cosas más importantes de la vida. A menos que conozcamos ese algo que está por encima del dinero, no habremos conocido la vida de verdad.
La felicidad es nuestra auténtica naturaleza. Ya somos ricos, solo que todavía no lo sabemos. Y esta es la causa de nuestra permanente sensación de pobreza. Para vivir una vida llena hay que ponerle consciencia, saber quien somos y para qué estamos aquí.

El que ens omple és el que oferim i entreguem als altres.

"Qué harías si no tuvieras miedo?" -Borja Vilaseca. Un mestre! Gràcies per l'oportunitat!

l'inici de tot

Fins a dia d'avui no m'havia aturat davant l'estació del Nord de Barcelona, des de feia gairebé 6 mesos. Quan hi passava aprop em venia una onada de nostàlgia i satisfacció alhora, era conscient però era com si alguna cosa, alguna força estranya no em deixés acostar-m'hi més. Fins avui. Per a mi és un lloc simbòlic, màgic, el punt 0 d'un llarg camí, l'inici de TOT. Agafar aquell bus direcció Logroño a les 9 del matí va ser el primer fet que em va canviar la vida...què poc conscient n'era...jo allà asseguda, al cantó d'una dona meravellada per l'aventura que estava a punt d'emprendre quan em va preguntar què anava a fer, en un trajecte de sis hores que me les vaig passar mig dormint mig fullejant les guies que portava a sobre amb informació bàsica i imprescindible per als dies que seguirien. Com podia imaginar-me tot el que suposaria agafar aquell bus, a aquella hora, aquell dia, dos d'agost...Qui ho deuria planejar, tot plegat, sempre em pregunto.  

http://www.youtube.com/watch?v=o0dW90mlPGw

Recordo la sensació que em va envair el cos al trepitjar Logroño a les 3 del migdia d'un dia del mes d'agost. Mortal. La ciutat estava desèrtica, no era menys. Però portava tanta emoció, il·lusió, empenta, ganes, força dins meu que ni allò em va fer enrere. Recordo la imatge que vaig veure a l'entrar a l'alberg municipal: un alberg en un carreró que feia cantonada, al casc antic de la ciutat, amb molta llum, amb un toldo que cobria el terrat, una font al bell mig d'aquest, taules, cadires i pelegrins remullant-se els peus i posant-se cremes, xerrant, rient, amb cares de satisfacció per haver acomplert aquella jornada. Recordo els nervis que sentia mentre em feien la credencial i recordo la immensa emoció que vaig sentir quan em van posar el primer segell. Recordo la llitera que se'm va assignar i la companya que tenia al cantó que dies més tard me la creuaria caminant. Em sentia radiant, eufòrica, impacient per començar a caminar!

Aquesta foto la vaig fer quan vaig anar a passejar pel casc antic de la ciutat, tot matant el temps...vaig entrar a les 3 esglésies que em vaig creuar pel camí. Encara ara no sé perquè vaig sentir aquella crida, aquella atenció a entrar-hi...per refugiar-me de la calor? Per demanar forces a algú del més enllà? Perquè, inconscientment, a partir d'aquells dies em sentiria cada cop més còmode en edificis com aquells? Perquè la meva visió de tot aquest món religiós faria un gran gir? Qui sap. Vaig tornar d'hora a l'alberg, on em vaig asseure fora al terrat, ara sense toldo, a llegir el llibre "El pelegrí de Compostel·la", vaig sopar pa amb patè i vaig anar a dormir al voltant de les 9 del vespre, amb el cor excitat. Sentia tanta pau, tanta il·lusió, em sentia tant a mi mateixa. Era feliç d'estar allà. Sola. No cal dir com em va costar d'adormir-me. 

Això va ser l'inici de tot. Des de que vaig asseure'm al seient d'aquell bus a l'estació del Nord de Barcelona fins que vaig adormir-me, després de 12 hores, en aquella llitera de l'alberg municipal de Logroño. Bé, l'inici de tot també ho va ser quan vaig començar a caminar, a les 7 del matí, només sortir de l'alberg. No puc descriure tot el que vaig sentir, carregada amb la motxilla, amb les sabates posades i amb la mirada entre fletxa i fletxa que anava trobant...Eren tantes coses. Aquell llarg primer dia ja pensava en el dia de l'arribada a la catedral....com seria la plaça? I la catedral? Amb qui arribaria? Sola? Acompanyada? Acabaria el camino? I si em lesionava? I si no coneixia ningú pel camí? I si no arribava a la següent etapa? Quins sentiments tindria a l'arribar? Estava massa emocionada...les cames m'anaven soles, mirava tot el meu voltant, saludava amb un somriure d'orella a orella els altres pelegrinos amb un "Buen Camino", observava el paisatge, somreia per dins i per fora. Dubto que se m'esborrin tots aquells records.

Dins la motxilla portava molt més que guies, llibres, roba i raspall de dents...portava il·lusió, somnis, emoció, coratge, força, voluntat, alegria, satisfacció...tantes, tantes coses...i a mesura que passaven els dies s'anaven afegint més i més....amistats, amor, fe, germanor, més força, llibertat, generositat, introspecció. Vaig arribar a Santiago amb milers de coses dins la motxilla, coses que només es podien sentir, no veure ni tocar. Per tots aquests motius, per tot el que vaig adquirir en aquesta aventura, per lo feliç que vaig ser i em va fer sentir, per com em vaig sentir jo, amb els altres, amb el camí, amb mi mateixa...per tot això, tinc tanta por a no sentir-me així de vivia mai més...I és que encara no m'hi he sentit, així de bé, des de que he tornat...més aviat al contrari...em van tirar una galleda d'aigua glaçada per sobre. Anhelo tornar a sentir tanta il·lusió, tanta emoció, tanta felicitat...ho anhelo moltíssim. Però que aquest anhel no em faci estar vivint en el passat, sinó que em doni força per viure el present...al màxim, com solia fer i com estic tornant a fer.

Avui, a l'observar des de dalt l'estació...les llàgrimes que em queien eren de nostàlgia, de por, de satisfacció, de tristesa, d'enyorança, d'impotència, de gratitut. Com diu la cançó que vam cantar amb les monges a Carrión de los Condes...dono gràcies a la vida. Perquè més enllà de les tristeses...hi ha bellesa, de fet la tristesa és bella, i tot pot ser bell si ho observes bé i acceptes el que és. Com és la vida...portant-me a fer aquest camí que em donaria tantes tantes tantes eines per continuar el meu camí fora de les fletxes grogues i que em serien tan útils. com hauria afrontat la separació dels meus pares sense haver fet el camino? Sempre m'ho he preguntat....però no ho sabré mai, per sort. Va ser l'últim mes que podia trucar a casa i simplement dir: "papa, em pots passar a la mama?". Sigui com sigui, tothom té el seu camí que ha de recórrer amb els seus peus, afegint la calidesa que els éssers estimats ofereixen, ells són els que donen el color a les nostres vides. Això està clar.

Gràcies.

Ens tornarem a veure més aviat del que et penses...espero estar preparada, espero fer-ho amb la companyia adequada. Però bé...si se m'ha passat pel cap i ho sento en el cor...per alguna cosa serà. Fins aviat!!!

rolling

Porto dos anys vivint a Barcelona i encara, de tant en tant, m'endinso i em perdo per carrers en els que descobreixo amb ulls d'exploradora i peus inquiets, un edifici que mai abans havia vist, o una botiga, o un forn de pa, o una petita església amagada, o carrerons que trepitjo per primer cop. Tants indrets per on perdre's! Hauré estat en un 40, 50, 60 o 70% dels llocs de Barcelona? Més no crec... impossible. I mira que he caminat i pedalat! Crec que mai acabaré la llista de llocs per veure de la ciutat, i com escriure aquells que ni tan sols conec? Però m'encanta. Són els millors descobriments... tant se val si l'exploració és a nivell individual o no, de bon matí o a lal nit, faci sol o plogui. Segurament cada un d'ells ja té assginat el seu moment. A més, en una mateixa ciutat, és com si la gent es renovés cada dia! Absolutament cada dia pots conèixer gent nova, d'aquí i d'allà i pots endinsar-te en aventures amb ells, encara que siguin breus. Un ventall d'experiències que ni te les acabes... com puc, doncs, voler menjar-me el món si no puc ni acabar-me el meu trocet de món? Com pretenc, amb un viatge de durada determinada però que no sol ser molt llarga, conèixer i aprofundir en la cultura, la gent i el paisatge? És impossible...però alhora màgic. No sé quant temps caldria per apreciar tot el valor d'un lloc al 100%, de sentir i conèixer el que és d'allà...potser simplement no es pot, el que està clar és que tot depèn de les ulleres amb què miris cada racó i el grau d'obertura del teu interior. No cal gaire més.

http://www.youtube.com/watch?v=Eat9Zfe0ViA

The city keeps on going
We just keep on rolling

~ ~ ~ 

"Tanquem massa poc els ulls durant el dia..."

A l'escola, com a aprenent de mestra, es poden aprendre moltes cosetes més a part de com ensenyar els nens a sumar, restar, llegir i escriure. De fet, frases així són les que m'emporto com a eines a la motxilla de docent.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/01/15/catalunya/1389813458_185765.html

NOSALTRES

http://www.youtube.com/watch?v=zMBTvuUlm98

Cadascuna d'elles, les que ja formen part de la meva vida, les que n'han format i les que queden, que espero que siguin moltes. Elles. Dones. Nosaltres. L'energia que es crea quan estem juntes és molt potent, m'atreviria a dir que va més enllà. Som la creació de tot, de la vida, tenim una energia reprimida a dins que fins i tot nosaltres desconeixem. No vull ser gens matriarcal, no vull barrejar temes polítics ni res per l'estil, estic parlant simplement del potencial que tenim dins i que, per milers de motius, desconeixem. Adonar-se'n no és gens fàcil, ningú ens ensenya a mirar cap endins i descobrir la dona que portem dins, tot el que ens podem oferir sense la presència de ningú més. Som pura emoció, sentiment, sensibilitat. I qui ho negui és que no ha estat mai amb dones conectades amb la seva essència. Hi ha molts tòpics, fins i tot jo he permès que es diguessin o no he fet res a l'escoltar-los o inclús hi he estat d'acord, però no sé per quin motiu des de fa uns dies, unes setmanes...començo a veure-ho diferent. No compartir tant amb els nois i estar sempre més envoltada de noies, d'elles, i moltes d'elles connectades amb la seva essència. Assistir a xerrades o tallers en què quedo estupefacta amb l'energia que es crea. Som increibles quan parlem amb el cor, quan ens ho permetem, tot i que entre nosaltres ho fem molts cops. Abans preferia estar envoltada de la senzillesa dels nois, potser no vaig ser gaire afortunada en les amistats femenines d'allà on vinc, però el món és molt més gran que el meu poble, el món està ple d'homes fantàstics, està clar, però també de dones fantàstiques, d'aquelles que són germanes, mares i amigues a la vegada; d'aquelles que només veure't la cara saben el que et passa sense intercanviar paraula; d'aquelles que només abraçant-nos tots els mals marxen; d'aquelles amb qui pots passar hores assaguda en un banc, un sofà o una cafeteria xerrant només de sentiments i coses profundes; d'aquelles que et donen la mà en els bons i en els mals moments; d'aquelles que senten de debò la teva tristesa i el seu desig més profund és intentar alleugerir-la perquè els ho veus als ulls, perquè som així. 

Només sent conscients de tota la nostra força, de com ens diferenciem dels homes, i de lo bell que és això, podrem compartir amb ells el més pur que portem a dins, i ells faran el mateix. I l'acte serà màgic, perquè ells són màgics, com nosaltres. La diferència és màgica. Feminitat, què bé que sones. Sentir-me més femenina, més dona, més viva, més gran, més L a u r a. I no confonguem sentir-se femenina amb estereotips, modes, superficialitat. De fet, la feminitat és allò que tenim dins, no es veu, se sent. 

introspecció

Només vull refugiar-me en mi, no estar en contacte amb ningú, i si hi ha algú, que sigui perquè em deixi una espatlla on plorar, una mà que m'agafi i m'acompanyi mentre caic. Sense ganes de parlar. Sense ganes de riure, sense ganes de caminar gaire. Lo just, caminar per perdre'm per carrers i barris encara per descobrir, on ningú em trobi, ni tan sols jo mateixa. Sola, vull reflexionar, vull endinsar-me en els cabalosos rius que flueixen per dins meu, vull navegar-hi i ofegar-me. Per així despertar en una platja deserta, on només hi hagi tranquil·litat, pau, un silenci ensordidor, naturalesa i temps. Vull tenir tot el temps per a mi, estirar-me, notar els raigs de sol com m'escalfen tot el cos, enfonsar els dits a la sorra i apreciar la fredor i la humitat d'aquesta. Vull un racó només per a mi, buit de sentiments, buit de mirades, per així poder cridar i absorbir tot el silenci de cop, sense por, sabent que només estic Jo i JO. I amb el crit desfer tots els nusos que tinc al coll i que em torturen cada matí, cada nit, quan el dia m'ofereix estones per pensar. Vull sentir-me viva amb la meva angoixa, la meva ràbia i la meva tristesa, les vull palpar, prou d'amagar-les. Vull que siguin les onades esbravades de la platja i jo llançar-m'hi cap a elles sense cap resistència. Deixar-me caure...fer-me la morta enmig del mar per tornar a estar viva...deixar d'escriure punts suspensius i posar un punt i final. 

vagaregen paraules

I N D E P E N D E N T.

Serà el barri? L'escola? La resta de professors? Els encantadors alumnes? La meva il·lusió? La meva inquietud? La barreja de tot plegat? El que fa que em senti tan realitzada professionalment parlant. Com si no depengués de RES més, de cap trucada, de cap amic, d'ell, de ningú. Construir-me una nova rutina que m'omple en la que em sento molt autònoma i amb molta força. Almenys que així sigui en aquest periode en què les emocions i la part més personal només fa que trontollar. Primer jo, després els altres.

Ràbia, i sota d'aquesta, tristesa, molta tristesa, que s'esvaeixen quan mantens el cap, el cor i el cos ocupat amb altres coses, en aquest cas exercint de mestra, d'aprenent de mestra. Aprendre de la tutora, dels alumnes, i sobretot de mi.

Voler temps per mi tot vagarejant pels carrers dels barris i seient en una cafeteria a berenar tot llegint o escrivint. Sentir l'olor a auotnomia i el gust a independència. Sentir-me més sola, però més segura. Sentir-me connectada quan sóc dins l'aula, connectada amb allò, amb mi, amb una de les coses que més m'agrada fer: transmetre, ensenyar, nens, educació. M'he fet una passa més gran, més madura, per haver estat, per primer cop, en una escola com a mestra i no com a alumna. Difícil d'entendre fins que no t'hi trobes. Màgic.

http://www.youtube.com/watch?v=-9Ryq76AVEY

¿Si no es ahora, entonces cuando?

¿Cuándo fue la última vez que te percataste del sonido de tu respiración?

¿Qué harías diferente si supieras que nadie te juzga?

¿Si supieras que todo el mundo fuera a morir mañana, a quien visitarías hoy?

¿Por qué las religiones que apoyan el amor han causado tantas guerras?

¿De qué estás muy agradecido?

¿Prefieres ser un genio preocupado o un tonto alegre?

¿Estás aferrado a algo que tienes que dejar ir?

¿Qué es eso que sabes que haces diferente a las demás personas?

¿Cuál es la cosa que más te gustaría cambiar en el mundo?

¿Qué edad tendrías si no supieras cuantos años tienes?

amb una paraula: INTENS (adéu 2013!)

Diuen que cada set anys, més o menys, es produeixen canvis notables en la vida d'una persona. Són cicles que duren aquest període. No sé si és del tot cert, però almenys la font d'on em ve aquesta informació és de fiar, però qui sap. Si miro enrere aquests anys en la meva vida, en el meu cas serien sis i mig, sí que vaig viure una sèrie de coses que van canviar molt el ritme de la meva vida: canviar de poble, de casa, d'amics, d'institut. Al cap d'aquests sis anys i mig, coincideix que a la meva vida torna a passar un seguit de fets que canvien la direcció d'aquesta.  I és graciós com, tots els fets d'aquest any, han tingut un cert ordre lògic. 

Endinsar-me en el món de l'autoconeixement i l'espiritualitat, és a dir, començar a adquirir una certa intel·ligència emocional, ser capaç de gestionar les meves emocions, coneixer-me, entendre'm més. No sé ben bé ni com va començar tot plegat, però quan me'n vaig adonar ja hi estava tan ficada i era un món tan abismal i interessant que no en vaig voler sortir. I dubti que deixi de fer-ho mai. 

Aquella trobada de joves en què per primer cop vaig participar en tallers i xerrades i vaig flipar amb colors, tot i que allò feia tanta por, que no em vaig ni atrevir a treure'm la jaqueta, quan l'objectiu era que ens despulléssim. De fet, no sé si encara a dia d'avui me l'he treta per complet algun cop. 

Abans d'aquesta trobada, que va ser al maig, sí que vaig viure coses emocionants, però no sé perquè, el punt clau d'aquest any va ser aquesta trobada.

El viatge a Londres amb la meva germana, el nostre primer viatge juntes...

El meu primer viatge en autostop fins a Holanda...

Conèixer una persona que es va infiltrar a la meva vida per quedar-s'hi per moltíssim temps, aquelles connexions que les sents al cap de mitja hora d'estar-hi parlant per primer cop i que es fan evidents amb el pas dels dies. Compartir més que gustos, però que els destins et portin a la distància, únicament física, per reafirmar l'amistat. Pete.

6 mesos que vam aprofitar al màxim i que ens van deixar amb un gust de boca més que fantàstic. D'aquelles persones que et roben el cor per la seva senzillesa i inquietud de descobrir món i gent. Què hi ha de més important?

A l'inici de l'estiu vaig pensar que aquest, seria un estiu mediocre, i quan va acabar, vaig somriure a casa de l'afirmació que vaig fer tan errada. Fer el casal d'estiu, conèixer una persona i viure i sentir coses de pel·lícula, i marxar de viatge a fer el camino de Santiago. Es diu ràpid, tot això en només dos mesos. Gràcies al Casal, en el qual em vaig enriquir moltíssim, molt més del que m'hauria imaginat, vaig poder conèixer-lo, entre causalitat i causalitat. Ens havíem de conèixer, això estava clar, encara que va ser tot breu, però més que intens...sentiments nous, a flor de pell, difícil de creure tot plegat. Pobles de costa, brisa marina, calor, passejades, platja, lluna plena, furgoneta, llibertat...combinació potent per una setmana espectacular. Fins que va arribar el dia de fer la motxilla i marxar a fer allò que portava dos anys esperant: el camino de Santiago, sola. Suposo que els esdeveniments que et canvien la vida, no et pots ni imaginar, abans d'endinsar-te en ells, com et canviaran i en quin grau ho faran. Això és el més màgic. Vaig agafar aquell bus fins a Logroño amb moltes ganes però sense cap expectativa...havia estat tan bé aquell juliol que no m'importava el que passés, sentia molta pau. Però una experiència d'aquest estil, havent coincidit, a més a més, amb les persones amb qui vaig coincidir, m'havia de moldejar d'una manera o altra. No faré cap resum de tot plegat, ja ho he fet en altres ocasions i a més no vull espatllar-ho quedant-me curta de paraules. Ara, després de 4 mesos d'haver finalitzat aquella experiència, crec que amb la sensació o lliçó que em quedo és amb la que vaig sentir a l'arribar a la plaça de la catedral després de 24 dies, plorant durant moltíssim temps, assaguda al terra i mirant la catedral: només jo camino el meu camí, només jo moc els meus peus, només els moc per a mi, només jo arribaré on em proposi, només jo... Vaig fer aquell camí amb una companyia més que excel·lent, però al cap i a la fi era el meu camí, jo vaig decidir anar amb ells. A la vida si no vivim per nosaltres, ningú ho farà. Em vaig adonar que fins aleshores havia viscut massa per altra gent, ja siguin amics o família...i aquella experiència em va ensenyar que havia fet tot allò jo sola, havia recorregut 700 km amb una motxilla de 10 kg jo sola. Perquè jo havia volgut. És inexplicable. També em quedo amb l'essència del camino, la de caminar envoltada de gent amb qui conectes de cor a cor, de persona a persona, més enllà de religió, política, color, procedència i edat. Fer amics de tots els racons del món, de totes les edats i amb ideologies ben diferents a les meves, una mostra d'humanitat de cap a peus. També, inexplicable si no es viu. 

Però un cop més, el que acaba de donar la perfecció a experiències així, és la gent, les persones amb qui has compartit cada dia llargues estones, bones i també de més dures. Ella, de qui tan aprenc, encara ara. Em sento feliç per haver-la conegut i saber que està present a la meva vida encara ara, que per sort, vivim a la mateixa ciutat.

Un amic que es va convertir com un germà...l'últim amb qui vaig compartir fins a l'últim quilòmetre....

I ell. Qui m'ha captivat com mai ningú abans ho havia fet, qui m'ha trencat tots els esquemes, qui m'ha robat milers de somriures, qui m'ha robat tot, crec. Qui m'ha canviat la vida..

Des del dia que ens vam separar, sota aquell alberg, de matinada, jo embolcallada en una manta plorant fins a quedar-me sense llàgrimes, que compto els dies que falten per veure'l. Fe, esperança...aquests 4 mesos ens han demostrat que quan dues persones volen una cosa, ho acaben aconseguint. Si, la flama s'ha mantingut malgrat tot, deu voler dir que la flama es va encendre amb un foc molt potent, molt vertader, i que val la pena lluitar, intentar-ho. Per molt difícil que sigui. Has sigut el millor d'aquest any, sens dubte. T'estimo.

M'encantaria aturar l'escrit aquí, però això és només la primera part de l'any..la part més tranquil·la, més dolça. És com si..durant tots aquests mesos hagués viscut coses que m'haguessin servit per posar eines a la motxilla de la vida....com preparant-me per a una forta patacada que m'havia de venir, primer endinsar-me en el món de l'autoconeixement, i després viure l'experiència més plena de la meva vida. I arribar a la realitat i xocar de cara al terra amb la noticía de la separació dels meus pares. Encara estic caient, poc a poc, però segueixo avall...tinc moltes sensacions barrejades a dins que no m'atreveixo a mirar, però almenys en sóc conscient. Si no he escrit res últimament és a causa d'això, de com de desconnectada he estat de mi, de la meva essència, de com d'anestesiada he estat a causa del dolor que m'ha provocat el distançament dels meus pares, de com de sola, buida i trista m'he sentit i em sento encara molts cops. Crec que no sóc ni conscient de tot el mal que tinc, encara. Només espero, al llarg d'aquest any, treure tot, tot, cap a fora. No callar-me res. Necessito temps per a mi. Vull enfadar-me amb certa gent, vull plorar, cridad, escriure, córrer, caminar, estimar....vull perdre'm i trobar-me. Vull ser forta però també dèbil i dir obertament que avui estic trista o que avui necessito jo una abraçada i unes orelles per desafogar-me. En fi, que encara em fa massa mal escriure sobre tot això. No puc més.

Gràcies a tots, per fer d'aquest 2013....un any del qual no tinc paraules, un any que m'ha canviat de dalt a baix, que m'ha sacsejat, que m'ha donat una bufetada però també una carícia... A tots vosaltres: Logan, Bryan, Agustin, Inés, Ignasi, Carlo, Jerry, Rodrigo, Carlos, Ari, Ilyas, Cris, Ànge, Mimi, Pol, Arià, Sergi, Sergi, Toni. Claudia, mama...i papa. 

Aquest 2014 serà difícil que sigui tan mogut, però qui sap, tot poden ser sorpreses, així que a caminar dia rere dia conectada amb mi i intentant trobar pau dins meu, la resta vindrà sol, això està clar.