Fins a dia d'avui no m'havia aturat davant l'estació del Nord de Barcelona, des de feia gairebé 6 mesos. Quan hi passava aprop em venia una onada de nostàlgia i satisfacció alhora, era conscient però era com si alguna cosa, alguna força estranya no em deixés acostar-m'hi més. Fins avui. Per a mi és un lloc simbòlic, màgic, el punt 0 d'un llarg camí, l'inici de TOT. Agafar aquell bus direcció Logroño a les 9 del matí va ser el primer fet que em va canviar la vida...què poc conscient n'era...jo allà asseguda, al cantó d'una dona meravellada per l'aventura que estava a punt d'emprendre quan em va preguntar què anava a fer, en un trajecte de sis hores que me les vaig passar mig dormint mig fullejant les guies que portava a sobre amb informació bàsica i imprescindible per als dies que seguirien. Com podia imaginar-me tot el que suposaria agafar aquell bus, a aquella hora, aquell dia, dos d'agost...Qui ho deuria planejar, tot plegat, sempre em pregunto.
Recordo la sensació que em va envair el cos al trepitjar Logroño a les 3 del migdia d'un dia del mes d'agost. Mortal. La ciutat estava desèrtica, no era menys. Però portava tanta emoció, il·lusió, empenta, ganes, força dins meu que ni allò em va fer enrere. Recordo la imatge que vaig veure a l'entrar a l'alberg municipal: un alberg en un carreró que feia cantonada, al casc antic de la ciutat, amb molta llum, amb un toldo que cobria el terrat, una font al bell mig d'aquest, taules, cadires i pelegrins remullant-se els peus i posant-se cremes, xerrant, rient, amb cares de satisfacció per haver acomplert aquella jornada. Recordo els nervis que sentia mentre em feien la credencial i recordo la immensa emoció que vaig sentir quan em van posar el primer segell. Recordo la llitera que se'm va assignar i la companya que tenia al cantó que dies més tard me la creuaria caminant. Em sentia radiant, eufòrica, impacient per començar a caminar!
Aquesta foto la vaig fer quan vaig anar a passejar pel casc antic de la ciutat, tot matant el temps...vaig entrar a les 3 esglésies que em vaig creuar pel camí. Encara ara no sé perquè vaig sentir aquella crida, aquella atenció a entrar-hi...per refugiar-me de la calor? Per demanar forces a algú del més enllà? Perquè, inconscientment, a partir d'aquells dies em sentiria cada cop més còmode en edificis com aquells? Perquè la meva visió de tot aquest món religiós faria un gran gir? Qui sap. Vaig tornar d'hora a l'alberg, on em vaig asseure fora al terrat, ara sense toldo, a llegir el llibre "El pelegrí de Compostel·la", vaig sopar pa amb patè i vaig anar a dormir al voltant de les 9 del vespre, amb el cor excitat. Sentia tanta pau, tanta il·lusió, em sentia tant a mi mateixa. Era feliç d'estar allà. Sola. No cal dir com em va costar d'adormir-me.
Això va ser l'inici de tot. Des de que vaig asseure'm al seient d'aquell bus a l'estació del Nord de Barcelona fins que vaig adormir-me, després de 12 hores, en aquella llitera de l'alberg municipal de Logroño. Bé, l'inici de tot també ho va ser quan vaig començar a caminar, a les 7 del matí, només sortir de l'alberg. No puc descriure tot el que vaig sentir, carregada amb la motxilla, amb les sabates posades i amb la mirada entre fletxa i fletxa que anava trobant...Eren tantes coses. Aquell llarg primer dia ja pensava en el dia de l'arribada a la catedral....com seria la plaça? I la catedral? Amb qui arribaria? Sola? Acompanyada? Acabaria el camino? I si em lesionava? I si no coneixia ningú pel camí? I si no arribava a la següent etapa? Quins sentiments tindria a l'arribar? Estava massa emocionada...les cames m'anaven soles, mirava tot el meu voltant, saludava amb un somriure d'orella a orella els altres pelegrinos amb un "Buen Camino", observava el paisatge, somreia per dins i per fora. Dubto que se m'esborrin tots aquells records.
Dins la motxilla portava molt més que guies, llibres, roba i raspall de dents...portava il·lusió, somnis, emoció, coratge, força, voluntat, alegria, satisfacció...tantes, tantes coses...i a mesura que passaven els dies s'anaven afegint més i més....amistats, amor, fe, germanor, més força, llibertat, generositat, introspecció. Vaig arribar a Santiago amb milers de coses dins la motxilla, coses que només es podien sentir, no veure ni tocar. Per tots aquests motius, per tot el que vaig adquirir en aquesta aventura, per lo feliç que vaig ser i em va fer sentir, per com em vaig sentir jo, amb els altres, amb el camí, amb mi mateixa...per tot això, tinc tanta por a no sentir-me així de vivia mai més...I és que encara no m'hi he sentit, així de bé, des de que he tornat...més aviat al contrari...em van tirar una galleda d'aigua glaçada per sobre. Anhelo tornar a sentir tanta il·lusió, tanta emoció, tanta felicitat...ho anhelo moltíssim. Però que aquest anhel no em faci estar vivint en el passat, sinó que em doni força per viure el present...al màxim, com solia fer i com estic tornant a fer.
Avui, a l'observar des de dalt l'estació...les llàgrimes que em queien eren de nostàlgia, de por, de satisfacció, de tristesa, d'enyorança, d'impotència, de gratitut. Com diu la cançó que vam cantar amb les monges a Carrión de los Condes...dono gràcies a la vida. Perquè més enllà de les tristeses...hi ha bellesa, de fet la tristesa és bella, i tot pot ser bell si ho observes bé i acceptes el que és. Com és la vida...portant-me a fer aquest camí que em donaria tantes tantes tantes eines per continuar el meu camí fora de les fletxes grogues i que em serien tan útils. com hauria afrontat la separació dels meus pares sense haver fet el camino? Sempre m'ho he preguntat....però no ho sabré mai, per sort. Va ser l'últim mes que podia trucar a casa i simplement dir: "papa, em pots passar a la mama?". Sigui com sigui, tothom té el seu camí que ha de recórrer amb els seus peus, afegint la calidesa que els éssers estimats ofereixen, ells són els que donen el color a les nostres vides. Això està clar.
Gràcies.
.jpg)
Ens tornarem a veure més aviat del que et penses...espero estar preparada, espero fer-ho amb la companyia adequada. Però bé...si se m'ha passat pel cap i ho sento en el cor...per alguna cosa serà. Fins aviat!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada