Diuen que cada set anys, més o menys, es produeixen canvis notables en la vida d'una persona. Són cicles que duren aquest període. No sé si és del tot cert, però almenys la font d'on em ve aquesta informació és de fiar, però qui sap. Si miro enrere aquests anys en la meva vida, en el meu cas serien sis i mig, sí que vaig viure una sèrie de coses que van canviar molt el ritme de la meva vida: canviar de poble, de casa, d'amics, d'institut. Al cap d'aquests sis anys i mig, coincideix que a la meva vida torna a passar un seguit de fets que canvien la direcció d'aquesta. I és graciós com, tots els fets d'aquest any, han tingut un cert ordre lògic.
Endinsar-me en el món de l'autoconeixement i l'espiritualitat, és a dir, començar a adquirir una certa intel·ligència emocional, ser capaç de gestionar les meves emocions, coneixer-me, entendre'm més. No sé ben bé ni com va començar tot plegat, però quan me'n vaig adonar ja hi estava tan ficada i era un món tan abismal i interessant que no en vaig voler sortir. I dubti que deixi de fer-ho mai.
Aquella trobada de joves en què per primer cop vaig participar en tallers i xerrades i vaig flipar amb colors, tot i que allò feia tanta por, que no em vaig ni atrevir a treure'm la jaqueta, quan l'objectiu era que ens despulléssim. De fet, no sé si encara a dia d'avui me l'he treta per complet algun cop.
Abans d'aquesta trobada, que va ser al maig, sí que vaig viure coses emocionants, però no sé perquè, el punt clau d'aquest any va ser aquesta trobada.
El viatge a Londres amb la meva germana, el nostre primer viatge juntes...
El meu primer viatge en autostop fins a Holanda...
Conèixer una persona que es va infiltrar a la meva vida per quedar-s'hi per moltíssim temps, aquelles connexions que les sents al cap de mitja hora d'estar-hi parlant per primer cop i que es fan evidents amb el pas dels dies. Compartir més que gustos, però que els destins et portin a la distància, únicament física, per reafirmar l'amistat. Pete.
6 mesos que vam aprofitar al màxim i que ens van deixar amb un gust de boca més que fantàstic. D'aquelles persones que et roben el cor per la seva senzillesa i inquietud de descobrir món i gent. Què hi ha de més important?
A l'inici de l'estiu vaig pensar que aquest, seria un estiu mediocre, i quan va acabar, vaig somriure a casa de l'afirmació que vaig fer tan errada. Fer el casal d'estiu, conèixer una persona i viure i sentir coses de pel·lícula, i marxar de viatge a fer el camino de Santiago. Es diu ràpid, tot això en només dos mesos. Gràcies al Casal, en el qual em vaig enriquir moltíssim, molt més del que m'hauria imaginat, vaig poder conèixer-lo, entre causalitat i causalitat. Ens havíem de conèixer, això estava clar, encara que va ser tot breu, però més que intens...sentiments nous, a flor de pell, difícil de creure tot plegat. Pobles de costa, brisa marina, calor, passejades, platja, lluna plena, furgoneta, llibertat...combinació potent per una setmana espectacular. Fins que va arribar el dia de fer la motxilla i marxar a fer allò que portava dos anys esperant: el camino de Santiago, sola. Suposo que els esdeveniments que et canvien la vida, no et pots ni imaginar, abans d'endinsar-te en ells, com et canviaran i en quin grau ho faran. Això és el més màgic. Vaig agafar aquell bus fins a Logroño amb moltes ganes però sense cap expectativa...havia estat tan bé aquell juliol que no m'importava el que passés, sentia molta pau. Però una experiència d'aquest estil, havent coincidit, a més a més, amb les persones amb qui vaig coincidir, m'havia de moldejar d'una manera o altra. No faré cap resum de tot plegat, ja ho he fet en altres ocasions i a més no vull espatllar-ho quedant-me curta de paraules. Ara, després de 4 mesos d'haver finalitzat aquella experiència, crec que amb la sensació o lliçó que em quedo és amb la que vaig sentir a l'arribar a la plaça de la catedral després de 24 dies, plorant durant moltíssim temps, assaguda al terra i mirant la catedral: només jo camino el meu camí, només jo moc els meus peus, només els moc per a mi, només jo arribaré on em proposi, només jo... Vaig fer aquell camí amb una companyia més que excel·lent, però al cap i a la fi era el meu camí, jo vaig decidir anar amb ells. A la vida si no vivim per nosaltres, ningú ho farà. Em vaig adonar que fins aleshores havia viscut massa per altra gent, ja siguin amics o família...i aquella experiència em va ensenyar que havia fet tot allò jo sola, havia recorregut 700 km amb una motxilla de 10 kg jo sola. Perquè jo havia volgut. És inexplicable. També em quedo amb l'essència del camino, la de caminar envoltada de gent amb qui conectes de cor a cor, de persona a persona, més enllà de religió, política, color, procedència i edat. Fer amics de tots els racons del món, de totes les edats i amb ideologies ben diferents a les meves, una mostra d'humanitat de cap a peus. També, inexplicable si no es viu.
Però un cop més, el que acaba de donar la perfecció a experiències així, és la gent, les persones amb qui has compartit cada dia llargues estones, bones i també de més dures. Ella, de qui tan aprenc, encara ara. Em sento feliç per haver-la conegut i saber que està present a la meva vida encara ara, que per sort, vivim a la mateixa ciutat.
Un amic que es va convertir com un germà...l'últim amb qui vaig compartir fins a l'últim quilòmetre....
I ell. Qui m'ha captivat com mai ningú abans ho havia fet, qui m'ha trencat tots els esquemes, qui m'ha robat milers de somriures, qui m'ha robat tot, crec. Qui m'ha canviat la vida..
Des del dia que ens vam separar, sota aquell alberg, de matinada, jo embolcallada en una manta plorant fins a quedar-me sense llàgrimes, que compto els dies que falten per veure'l. Fe, esperança...aquests 4 mesos ens han demostrat que quan dues persones volen una cosa, ho acaben aconseguint. Si, la flama s'ha mantingut malgrat tot, deu voler dir que la flama es va encendre amb un foc molt potent, molt vertader, i que val la pena lluitar, intentar-ho. Per molt difícil que sigui. Has sigut el millor d'aquest any, sens dubte. T'estimo.
M'encantaria aturar l'escrit aquí, però això és només la primera part de l'any..la part més tranquil·la, més dolça. És com si..durant tots aquests mesos hagués viscut coses que m'haguessin servit per posar eines a la motxilla de la vida....com preparant-me per a una forta patacada que m'havia de venir, primer endinsar-me en el món de l'autoconeixement, i després viure l'experiència més plena de la meva vida. I arribar a la realitat i xocar de cara al terra amb la noticía de la separació dels meus pares. Encara estic caient, poc a poc, però segueixo avall...tinc moltes sensacions barrejades a dins que no m'atreveixo a mirar, però almenys en sóc conscient. Si no he escrit res últimament és a causa d'això, de com de desconnectada he estat de mi, de la meva essència, de com d'anestesiada he estat a causa del dolor que m'ha provocat el distançament dels meus pares, de com de sola, buida i trista m'he sentit i em sento encara molts cops. Crec que no sóc ni conscient de tot el mal que tinc, encara. Només espero, al llarg d'aquest any, treure tot, tot, cap a fora. No callar-me res. Necessito temps per a mi. Vull enfadar-me amb certa gent, vull plorar, cridad, escriure, córrer, caminar, estimar....vull perdre'm i trobar-me. Vull ser forta però també dèbil i dir obertament que avui estic trista o que avui necessito jo una abraçada i unes orelles per desafogar-me. En fi, que encara em fa massa mal escriure sobre tot això. No puc més.
Gràcies a tots, per fer d'aquest 2013....un any del qual no tinc paraules, un any que m'ha canviat de dalt a baix, que m'ha sacsejat, que m'ha donat una bufetada però també una carícia... A tots vosaltres: Logan, Bryan, Agustin, Inés, Ignasi, Carlo, Jerry, Rodrigo, Carlos, Ari, Ilyas, Cris, Ànge, Mimi, Pol, Arià, Sergi, Sergi, Toni. Claudia, mama...i papa.
Aquest 2014 serà difícil que sigui tan mogut, però qui sap, tot poden ser sorpreses, així que a caminar dia rere dia conectada amb mi i intentant trobar pau dins meu, la resta vindrà sol, això està clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada