I N D E P E N D E N T.
Serà el barri? L'escola? La resta de professors? Els encantadors alumnes? La meva il·lusió? La meva inquietud? La barreja de tot plegat? El que fa que em senti tan realitzada professionalment parlant. Com si no depengués de RES més, de cap trucada, de cap amic, d'ell, de ningú. Construir-me una nova rutina que m'omple en la que em sento molt autònoma i amb molta força. Almenys que així sigui en aquest periode en què les emocions i la part més personal només fa que trontollar. Primer jo, després els altres.
Ràbia, i sota d'aquesta, tristesa, molta tristesa, que s'esvaeixen quan mantens el cap, el cor i el cos ocupat amb altres coses, en aquest cas exercint de mestra, d'aprenent de mestra. Aprendre de la tutora, dels alumnes, i sobretot de mi.
Voler temps per mi tot vagarejant pels carrers dels barris i seient en una cafeteria a berenar tot llegint o escrivint. Sentir l'olor a auotnomia i el gust a independència. Sentir-me més sola, però més segura. Sentir-me connectada quan sóc dins l'aula, connectada amb allò, amb mi, amb una de les coses que més m'agrada fer: transmetre, ensenyar, nens, educació. M'he fet una passa més gran, més madura, per haver estat, per primer cop, en una escola com a mestra i no com a alumna. Difícil d'entendre fins que no t'hi trobes. Màgic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada