És un dels meus moments preferits, quan desfaig el camí, quan la jornada acaba. Travessar Barcelona de dalt a baix tot pedalant per la Diagonal. Tant me fa que plogui o faci núvol o sol, tot i que reconec que els dies que més m'agraden són aquells ben freds però que hi ha un cel blau que ni te l'acabes i per mirar el sol has d'aclucar els ulls i fer unes ganyotes. Com el d'avui. Agafar la bicicleta després d'un dia més que intens i perdre's pels carrers de la zona alta, aquella que em faltava per descobrir, mirar sense dissimular totes les cases de luxe de banda i banda del carrer, tan ben ajardinades, tot tan ordenat, tan net. Només haig de deixar-me portar, ja que fa baixada, fins arribar a la Diagonal, prendre el carril bici i traçar una línia recta a la ciutat. M'agrada la sensació d'anar pedalant i amagar les mans sota les mànigues de la jaqueta i el cap sota la bufanda mentre sento l'escalfor del sol a la part de darrera del meu cos, del sol ponent-se. M'avida que un dia està a punt d'acabar alhora que em dirigeixo al centre de la ciutat, o a l'Akademia, o a casa, una mica més plena que al matí. Cada dia tinc la motxila de mestra una mica més plena d'alguna cosa, d'eines, de recursos...i també de moments que em regalen tots ells: somriures, dibuixos, petons, abraçades, frases divertides, frases d'admiració, enfados... i em vénen a la ment en forma d'imatges que em treuen un somriure interior i em fan tornar a casa plena, satisfeta, disposada a donar el millor de mi el dia següent, un altre cop. Al·lucino com les hores poden passar tan depressa quan gaudeixes amb allò que fas... "Treballa del que t'apassiona i no hauràs d'anar a treballar mai", diuen.
M'encanta quedar-me embadalida mirant les finestres dels edificis a aquesta hora de la tarda, quan les finestres dels pisos superiors deixen passar els últims raigs de sol i causen una brillantor molt forta, així com també creuar-me amb tot de nens i nenes que surten de l'escola, amb les seves motxiles, el seu berenar a la mà i les seves cares desitjoses d'explicar el seu dia als seus pares, els quals sovint només fan que mirar si vénen cotxes per travessar i tenen aquell posat de pressa i velocitat. I poques orelles pels seus fills. Més ciclistes que m'adalanten, de totes les edats, d'altres que ens creuem i amb una mirada ens entenem "sí, fa fred!"; la riuada de cotxes a la banda dreta que no s'atura ni un moment, el tramvia, aquest més silenciós, els esportistes, aquells que fan circuits amunt i avall del carrer tot corrents i fent salts. I jo observo, cantant per dins, amb posat seriós per procurar aturar-me a cada semàfor, però amb aquella sensació de gratitud, de satisfacció, per poder estar en aquell precís instant allà, ja que no desitjaria ser enlloc més, i dono gràcies per seguir viva, per viure un dia més, per aprendre un dia més, per poder tenir la salut d'anar en bicicleta, per tenir els diners per estar vivint a Barcelona, per ser com sóc, per tot el que està canviant i m'està passant, per sentir-me bé, cada cop menys buida, o cada cop més plena amb més poc. Com l'aire fred que s'escola per dins meu, el que em dóna vida, però el que també em fa plorar a causa del fred.
Però això s'acaba...cada rutina arriba a la seva fi, per donar peu a unes altres. Cada experiència entra a la meva vida i deixa el seu rastre, la seva petjada, la retenc durant uns instants i després la deixo anar...per poder rebre'n de noves, per poder seguir pedalant pel meu camí amb aire pur, nou, d'allà on sigui. I no deixar mai de respirar.
Aquesta rutina m'ha fet conectar-me amb la meva essència altre cop, m'ha permès sentir-me viva, com feia temps que no feia; posar-me a prova en molts sentits; definir-me en el meu futur professional; adquirir valors com el d'autonomia o independència; m'ha tornat, no sé com, les ganes d'escriure. Suposo que ha arribat en el moment indicat i he anat a parar al lloc indicat, amb la gent indicada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada