introspecció

Només vull refugiar-me en mi, no estar en contacte amb ningú, i si hi ha algú, que sigui perquè em deixi una espatlla on plorar, una mà que m'agafi i m'acompanyi mentre caic. Sense ganes de parlar. Sense ganes de riure, sense ganes de caminar gaire. Lo just, caminar per perdre'm per carrers i barris encara per descobrir, on ningú em trobi, ni tan sols jo mateixa. Sola, vull reflexionar, vull endinsar-me en els cabalosos rius que flueixen per dins meu, vull navegar-hi i ofegar-me. Per així despertar en una platja deserta, on només hi hagi tranquil·litat, pau, un silenci ensordidor, naturalesa i temps. Vull tenir tot el temps per a mi, estirar-me, notar els raigs de sol com m'escalfen tot el cos, enfonsar els dits a la sorra i apreciar la fredor i la humitat d'aquesta. Vull un racó només per a mi, buit de sentiments, buit de mirades, per així poder cridar i absorbir tot el silenci de cop, sense por, sabent que només estic Jo i JO. I amb el crit desfer tots els nusos que tinc al coll i que em torturen cada matí, cada nit, quan el dia m'ofereix estones per pensar. Vull sentir-me viva amb la meva angoixa, la meva ràbia i la meva tristesa, les vull palpar, prou d'amagar-les. Vull que siguin les onades esbravades de la platja i jo llançar-m'hi cap a elles sense cap resistència. Deixar-me caure...fer-me la morta enmig del mar per tornar a estar viva...deixar d'escriure punts suspensius i posar un punt i final.