Up & down

Day by day, we try to reach the stars. However, there are times that not only we can see them...


Haig d'aprendre a fer que no m'afecti tant el que l'altra gent em diu...a confiar més en mi mateixa, a no doblegar-me quan em diuen una cosa negativa, i menys si no és certa...Sí, haig de de fer-me més cas a mi mateixa, a ser una mica egoísta. 

days like these...

Com odio aquests (pocs) dies de baixón que em vénen sense avisar....en què en cada moment tinc ganes de plorar i no sé ben bé per què! Dies en què sento com si el món es movés a gran velocitat i jo tingués els peus lligats amb una cadena al terra, sense poder moure'm, només observant la resta de la gent rient, parlant, estimant-se, enfadant-se...i a mi ningú em veiés. Dies en què em sento sola, sí, molt sola, com si no li importés a ningú. Dies en què només em veig les coses més defectuoses de mi mateixa, arribant-me a odiar! Dies en què vols cridar i plorar però no sé on ni com fer-ho, per por a que no hi hagi ningú per consolar-me. Dies en què només tinc ganes d'estar de mal humor amb tothom, de no ser amable. Dies en què em costa molt, somriure de debó. Dies en què em vull aïllar de tot i de tothom. Dies en què dubto si estic fent el correcte, en què em vull fer enrere de tot, per no equivocar-me i no patir.

Dies en què necessito que em diguin que m'estimen, que algú està al meu cantó, que simplement amb una mirada de complicitat em facin sentir que no estic sola, que em regalin una abraçada.

Per sort......sé que aquest sentiment de "tristesa" s'anirà algun dia o altre, potser demà mateix. I precisament aquests dies fan que t'adonis de lo valuosos que són els dies en què tot sembla perfecte! Algú em va dir un cop....per estar content, abans s'ha d'estar trist!

29 S

És indignant que totes les mesures contra la crisi siguin socials i no hi hagi retallades en la despesa militar, ni mesures fiscals que afectin els que més tenen."

Sé que ara per ara, no m'afecta gaire la reforma laboral i el pla d'ajust que el govern vol aplicar, però per què no paren de fer reformes i retallar als que menys han causat aquesta crisi i als que "menys" tenen? En canvi, els que han contribuit més a crear-la, els rics capitalistes, són els que menys en surten perjudicats, més aviat al contrari. En què els ha perjudicat, la crisi, als esportistes d'èlit, als grans empresaris, etc? En gaire res, continuen guanyant la mateixa barbaritat de calers. Què fa el govern destinant milers d'euros a institucions bancàries internacionals per a veure si es pot sortir d'aquesta crisi? No seria millor invertir-los en coses més efectives i profitoses? Tot plegat és una paradoxa, és absurd, tota la política és aburda, i els diners, més. Però és veu que ambdues coses mouen el món. Això sí que és absurd. I trist.
Em costa entendre el fet que siguem incapaços de gestionar els diners envers serveis socials que garenteixin les necessitats fonamentals de la població, de la majoria! Doncs no, ens dediquem a engreixar els rics, la minoria.
Retallar drets als treballadors i acontentar els que ens han portat a la crisi, ja que la reforma laboral incrementa el poder empresarial, els subvenciona, mentre que els treballadors podran ser acomiadats sense gaires problemes. No veuen que aquestes reformes només provocaran més desigualtat?

I mentrestant..........................

- 600 milions d'euros es gasta l'Exèrcit Espanyol en 10 dies
- Els futbolistes guanyen les mateixes fortunes
[...] I no escric més coses per no fer-ho dramàtic...

De debó hi ha crisi?
Jo crec que l'única crisi que hi ha actualment és la de falta de coherència.

somethings is going wrong

Davant meu tinc un llibre en anglès que ha d'estar llegit per demà. Em queden unes 70 pàgines, són les 11 de la nit i avui nit he dormit unes 3 horetes. Què faig escribint al blog?
Ni idea....però necessito escriure...i és que he arribat a la conclusió que a vegades tancar-te en el teu món i treure-ho escribint lletres és millor que parlar de les teves inquietuds i preocupacions amb algú de carn i òs.
No, no és cert, no hi ha res com poder confiar en algú, però sí que és cert que les paraules et surten millor quan les escrius que quan les dius en veu alta.

Ja són massa moments en poc temps en què se'm fa un nus a la gola i desitjaria sortir corrents d'aquí, de la realitat, aturar el món i anar-me'n....fugir. Què està passant? Sóc jo? Són els altres?
Escribint no solucionaré gaire cosa, osigui que a tocar de peus a terra i a afrontar-ho, a suportar-ho, i a tirar endavant, sí. :)

Decepcions

Avui he llegit aquest text en un blog que visito molt sovint:


"De vez en cuando necesitamos un día. Un día para llorar, para gritar, para odiar y querer al mundo a la vez, para desahogar todas esas cosas que dejamos en nuestra cajita de seguridad sólo por si acaso. Para pensar en lo que ya no está y en todo lo que hemos conseguido. Un día para coger todo el aire que podamos y respirar muy muy profundo, para preparar cada pequeño cambio en nuestra vida. . Y no sé hacia donde voy, nunca lo sé. Lo que sí sé es con quien quiero ir. También sé que una sonrisa robada por alguien en el momento justo puede salvar un mal día. Que las cosas también pueden estar destinadas a salir bien.  Que aunque a veces me rodee de nubes negras sé que muy dentro hay algo que brilla tanto que a veces tengo que cerrar los ojos para creérmelo. Eso voy a hacer. Voy a cerrarlos y a seguir creyendo. Aunque a veces tenga la sensación de que todo se desmorone alrededor. Aunque quiera salir corriendo algunos días sólo para asegurarme de que realmente quiero regresar. Porque me cansé de tanta vida gris, de que cada pequeña cosa que haga no se vea y se pierda entre las nubes. . de lo superficial, de lo práctico. Nunca fui una persona práctica, prefiero lo complicado, el día a día, el subir peldaño a peldaño y llegar hasta arriba. No quiero cogerme a un globo que suba y se pinche al mínimo soplo de aire. Y voy arrastrando mi propio peso, mi maleta siempre más llena que nunca. Me lo voy llevando todo hasta que encuentre un lugar seguro donde quedarme. Donde pueda tragarme todos mis miedos, que no me asalten tantas dudas cada vez que intento desabrochar el cinturón de seguridad. Sé que sola conseguiría muchas cosas, quizá más de las que pienso. . pero ahora, ahora necesito a alguien que me arrope. Porque se acaba el verano, porque todo empieza a estar frío otra vez y no quiero comenzar a helarme.  Alguien que haga de abrigo, de paraguas, de paracaídas. . Y ahora voy a salir al calor un día más, a recorrer las calles y a respirar profundo este cielo azul. Necesito una tarde que me cosa la sonrisa en la cara, aunque el efecto se pierda en cuestión de horas. Y es que no puedo, no puedo. . no quiero sentirme más así".




No sé si tothom, però almenys jo, algun cop m'he sentit així, i no sabria descriure-ho amb millors paraules que aquestes. Per això he enganxat literalment el text, borrant, això sí, algunes coses. 
Hi ha dies que ja t'aixeques amb el cap ennuvolat, que penses que res ni ningú te'l podrà arreglar. Però també hi ha dies que, a mesura que van passant les hores, veus que tot es va tornant més i més fosc, i que tot es va ensorrant al teu voltant, i com bé diu el text, són aquells dies en què vols sortir corrents per assegurar-te que realment vols tornar. 


Hi ha dies de tot, i avui, afortunadament, no és un dia d'aquests. Però m'ha sigut inevitable no posar-me melancòlica al veure aquest text, el qual descriu tan bé els dies no tan bons. 
Ahir nit per exemple, podria relacionar-la amb aquestes paraules. Ahir nit vaig tenir aquesta sensació de que tot el que està al meu voltant s'esvaïa, o era jo que ho havia acabat allunyant? No, no ho crec. No era tristesa ben bé el que sentia, ni melancolia, sinó més aviat decepció. Decepció per un parell de persones que havien estat (o haig de dir són?) tan importants per a mi. El primer ja em va decebre fa bastant temps, ara farà un any, quan va haver-hi una confusió entre nosaltres i tot se'n va anar en òrris. Em pensava que amb el temps ho superaríem, però veig que no, tot ha canviat, la boníssima relació d'amistat que teníem ha desaparegut per complet...ja no existeix aquella química, ni aquell bon rotllo entre ell i jo. El vaig emmerdar en una gran merda, si jo no li hagués confessat els meus "confusos" sentiments, estic segura que res hauria canviat. Però ho vaig fer, i ell es va fer il·lusions, -o això diu- i després quan jo em vaig aclarar, ell va quedar decebut i tocat. Sí, em sentia fatal, i em falten racons de memòria per comptar tot el que vaig fer per tal que no es perdés l'amistat d'abans, per tal que no m'ho tingués en compte, per tal de fer-li saber que encara m'importava i que no el volia perdre......però no va servir (de res). I, després de gairebé un any, així estem, com gairebé dos desconeguts que parlen de la noia de l'altre classe, o d'aquell professor, o del temps...Quan abans ens ho explicàvem ABSOLUTAMENT TOT. Tot el que va passar posteriorment em va fer molt de mal, i jo intentava fer que m'entengués, com jo l'entenia a ell, però la seva reacció no va poder ser pitjor: ignorant-me quan passava pel meu cantó, no em dirigia la més mínima paraula, es comportava la mar de bé amb altres noies.....i jo darrera seu pregant-li que no deixéssim perdre l'amistat, i que ho sentia molt. Però res. 
Vaig haver-me d'acostumar a la nova situació....i vaig continuar amb la meva vida...relacionant-me amb altra gent, continuant anant amb la resta de la colla, etc. Pensava que amb el temps tot tornaria a ser com abans, però ara veig, claríssimament, que no serà aixi, mai més. Va ser un punt final, i em sap greu, i estic decebuda. El vaig allunyar jo? Suposo que ell no veurà els fets com els he pintat jo, segur que ell diria que això el va doldre molt, massa, que el vaig fer creure coses que en realitat no eren, que vaig jugar amb ell....però jo li dic: tothom té dret a equivocar-se, no? A confondre sentiments! I a més en aquella època....quan feia 2 setmanes que ho havia deixat amb el meu primer i últim xicot. Suposo que el dolor et va encegar, no ho sé. I de debó, em sap greu, tant com pel que et vaig fer sentir, com pel que som ara: gairebé res -comparat amb el que érem abans-. I em fot veure com et comportes amb altres noies de la mateixa manera que et comportaves amb mi, fent bromes, fent-les riure, agafant ràpides confiances, etc. Encara ara, a vegades trobo a faltar aquelles trucades telefòniques diàries que duraven hora-hora i mitja...amb ningú més he tingut una relació així. I també em fot saber que, encara que llegeixis això algun dia (poc probable), ja no podrem recuperar aquella època. Ja és passat.




L'altre cas és més recent, és més, està passant ara. Ella, la meva veïna i amiga des que vaig arribar a Vidreres, fa 3 anys. Hem estat inseparables, era el meu suport "femení". Fèiem coses insignificants, però que amb ella eren úniques: anar al poble a fer una volta, anar a tenis amb bici i mantenint llargues i intenses converses! coses així.....i ara no en queda rastre...ella ha trobat un altre grup d'amigues, més nombrós, més com ella. Sí, érem molt diferents entre nosaltres, però ens ho passàvem bé, saps?! Era de les poques amigues NOIA que tenia (per no dir l'única)....i ara ja no hi és...ha desaparegut....s'ha allunyat de mi, o l'he allunyat jo? Ha trobat un grup amb el que potser compartix més coses en comú, amb el qual potser se sent més còmode...jo potser no li he anat molt al darrere, i ja no hi ha rastre de trucades, ni de sortides tontes al poble, ni de volts amb bici ni de quedades divertides per fer qualsevol cosa! Ja no hi és. Tant de sobte. No sé cuidar les amistats, o el problema és dels altres? No ho sé....suposo que ni blanc ni negre....tot això deu tenir un to més aviat grisenc...I no sé amb quins colors arreglar-ho, si és que es pot. 
Reconec que a vegades m'atabalava la seva xafarderia i odiava com podia arribar a ser de materialista i superficial, però mai li vaig dir, mai li he retret res, mai mai mai. I ella a mi tampoc, per ser com sóc, tan diferent a ella, hagués tingut el mateix dret que jo de dir-nos les nostres diferències, però mai ho vam fer. Ens acceptàvem, i tot i que no teníem gaire en comú, ens encantava xerrar de les nostres coses....de qualsevol cosa! Però ara ja no té temps....els pocs dies que ve aquí queda ràpidament amb les altres amigues, i ara que té xicot...ni la veig. La relació s'ha tallat com si d'un arbre es tractés. Noto que no li importa massa la meva vida, que té altres preocupacions i distraccions al cap, i que jo he passat en segon terme. Per a mi, ella ara també. En una amistat, és com en l'amor, quan un dels dos no dóna, l'altre ho nota, i s'acaba perdent tot. No podria haver compaginat les dues coses?! Jo sempre l'he portada a tot arreu! L'he presentada a TOTS els meus amics!I ella, quan ha trobat el seu "grup", s'oblida de tota la resta. No és ràbia, és decepció. Les coses podrien haver anat d'una altra manera, però des del mes de juliol que res és igual que abans. Fins dissabte, que ens vam trucar (al cap de molt!!!) pensava que les coses encara podrien anar bé, que encara podríem recuperar part d'aquella magnífica relació...I és que la trobava MOLT a faltar....però tot es va ensorrar quan vaig veure el panorama. En un cap de setmana vam dir de veure'ns dos cops, i els dos em va fallar. Quan li vaig explicar un fet que m'acabava de passar amb un noi, es va quedar bastant indiferent. Ja ho he dit, ara té altres distraccions al cap. No pretenc ser el seu centre del món, però tampoc l'altre extrem. I sabeu la cosa més irònica? Ara li haig d'organitzar jo el seu aniversari, comptant amb les seves "fantàstiques" amigues, el seu xicot, i jo i la colla de sempre. Veurem com acabarà tot.
Ara acabo de veure unes fotos d'ella i la seva nova "gran amiga" Sandra. Somrient, felices, fent-se sessions de fotos com les que ens solíem fer nosaltres, al camp, disfrutant de la natura, de l'amistat....m'ha canviat, és així de simple, i a mi no em queda més remei que contemplar-ho des de la finestra de l'oblit. No vull ser dramàtica ni fer-me la víctima, però és que ara no em surten altres paraules...Tinc un nus a la gola i necessito treure'l, necessito cridar....ai, no! Que encara espantaré a més amics i amigues!!!!!!!!!!!!! Millor callar, sí.

Sota un desmai

I agafats de la mà anaren sota aquell arbre, sota un gran desmai. Sí, aquell era un bon lloc per tenir una mica d'intimitat, per demostrar-se tot el que havien callat durant tot el dia. Primer un petó, després un altre de més llarg i càlid, després una carícia....i així van estar una bona estona, sense gairebé intercanviar una paraula. Era llavors quan s'adonaven que aquestes eren supèrflues, allò que sentien no es podia expressar amb cap paraula, només amb gestos, mirades i somriures, i així ho feien. Les coses més especials i profundes s'espatllen quan les volem descriure en paraules, només cal deixar-se portar i sentir.
Tots els dubtes que ella tenia feia una estona van anar desapareixent, com si el vent se'ls emportés molt lluny d'allà, i aleshores se sentia còmode i estupendament bé al cantó d'ell. Ella li regalava un tendre i sutil petó als llavis, després s'acostava al seu coll, l'acariciava i tornava a besar-lo, ara amb un petó més càlid. Ell li demostrava la seva passió amb llargs petons, amb carícies per tot arreu, l'abraçava contra ell, es fonien... era el seu joc, les seves mostres d'alguna cosa més que aquella bona amistat que tenien. S'haguessin quedat sota aquell arbre tota la nit, no haurien parat mai de demostrar-se tot aquell apreci i felicitat que tenien guardat ben al fons de les seves ànimes, era tot perfecte, intens i deliciós.
I per a ells, aquell desmai ja no era simplement un arbre, era el lloc més bonic i càlid on mai havien estat.

Estic disposada?

Quan em van preguntar per primer cop la típica pregunta de Què vols ser de gran?, vaig contestar, ben segura de mi mateixa, que m’agradaria ser pediatra. No obstant, amb els anys, aquesta resposta ha anat patint algunes variacions. Sempre he tingut al cap, des de ben petita, la idea d’ajudar a gent més desafavorida i més necessitada, per tant, en els meus pensaments infantils vaig fer una barreja entre medicina i cooperació i el resultat fou Metge sense fronteres. Aleshores, jo em pensava que l’única manera d’ajudar a gent menys afortunada era en l’àmbit de la medicina, però amb el temps em vaig adonar que no era així i que podia ajudar de moltes altres maneres. 

Mica en mica vaig anar descobrint el món de les ONGs i el meu somni era treballar en alguna d’aquestes organitzacions, però és clar, no hi ha cap carrera per especialitzar-te únicament en això. 

Recordo que a 3r o 4t d'ESO anava mestre per mestre preguntant què havia d'estudiar a la universitat per  treballar en una ONG, per dedicar-te a l'ofici de l'altruïsme i la solidaritat , no pas com una cosa temporal (fer una donació, anar un estiu a un país empobrit, viatjar solidàriament...) i ningú em responia el que jo volia sentir. Em deien que no hi ha cap carrera per especialitzar-te única i exclusivament en això, sinó que havia d'estudiar qualsevol grau i després, paral·lelament, col·laborar i endinsar-me en aquest món, el de les ONG. 

Tot i així....sembla que des de que vaig saber que no em podia especialitzar en res concret per exercir el que podríem anomenar, el somni de la meva vida, el cap se m'hagués omplert d'altres preocupacions, com si hagués oblidat què volia fer en aquest món. És cert que en cada moment he sigut conscient que m'agrada aquest món, però aquell desig de donar la meva vida als altres, sembla com si s'hagués difuminat una miqueta. 

I avui, dia 10 de setembre de 2010, després de veure un vídeo (el que linko més abaix) d'en Jaume Sanllorente, periodista creador de l'ONG Somriures de Bombay, és com si hagués recuperat aquell desig, aquell somni, i tornés a estar segura del que vull fer i on vull arribar, tot i ser més conscient del que comporta.

Veure el vídeo, les imatges, llegir el llibre i tot plegat, m'ho ha tornat a recordar. Admeto que em faria "por" endinsar-me en un d'aquests països tota sola, com en Vicenç Ferrer o en Jaume Sanllorente, i anar creant els meus projectes altruïstes enmig de països tan poc segurs i envoltada de dificultats socials, culturals i ecnòmiques.....Suposo que a mesura que vaig creixent i madurant m'adono de tots els riscos que comporta, cosa que fa uns anys no veia i tot em semblava molt clar i fàcil....

Quan llegia el llibre de Somriures de Bombay i quan he vist avui el vídeo, en ambdós casos em venien, sobtadament, ganes de plorar, em sentia IMPOTENT. Que per què? Doncs perquè em sento responsable del que passa, doncs perquè sé que vull ajudar, però no sé molt bé per on començar, doncs perquè no vull que aquests pensaments se'ls acabi enduent el vent, doncs perquè no vull que la gent em tatxi d'il·lusa que vaig pel món ajudant per realitzar-me a mi mateixa....doncs perquè sé que és una cosa molt difícil d'assolir, que el camí és llarg i ple d'entrabancs, i perquè tinc dubtes de si seré capaç.
Buuf....feia temps que no em sentia així....feia temps que no sentia aquesta decisió i ganes de complir el meu somni, és com si l'hagués recuperat d'algun bagul ple de pols. Estaré disposada a passar llargues temporades lluny dels meus, a sacrificar-me per gent que no conec, a donar-ho tot sense esperar res a canvi? Sé que encara tinc temps per pensar en tot això, que potser acabaré fent altres coses, etc., ho tinc tot en compte, però si tinc aquest somni des de fa més de 10 anys, per què s'hauria d'esborrar ara?
Crec que ara per ara, sent una adolescent de 17 anys, sé per on puc començar....amb els meus propis diners faré una donació a l'ONG Somriures de Bombay. I per què aquesta? Doncs per què m'ha marcat, perquè potser si no hagués llegit el llibre del seu creador no estaria escribint aquestes línies, ni hagués vist el vídeo, ni m'hagués emocionat davant la idea de fer el meu somni realitat, algun dia.

Silencis

És curiós que, quan ens succeeixen aquelles petites coses que ens acompanyaran la resta de la nostra vida, aquelles que ens marquen fins al fons, aquelles que no les oblidarem ni que volguéssim, aquelles coses tan IMPORTANTS, ja siguin curtes, intenses, inesperades, agradables o desagradables, no sapiguem què dir. Ens quedem en blanc, bloquejats davant la situació, igual que un nen petit quan mira els seus dibuixos preferits, immòvil.

Suposo que algú intel·ligent va decidir robar-nos la raó quan ens trobéssim en una situació així, per tal de no espatllar el moment, per tal de no pensar, sinó simplement sentir l'essència d'aquell moment. I què intel·ligent que va ser!

Però....tinc un dubte, i m'agradaria preguntar-li a l'home/dona intel·ligent del paràgraf anterior. Què passa quan aquest bloqueig no se'n va, tot i ja haver passat "el moment"? És bo o dolent, no reaccionar?

Busca'l

Segons el diccionari, Do: 2 1 Qualitat natural.


Mai no m'havia parat a pensar en aquesta paraula fins avui. Estic llegint un llibre en què el protagonista té el do de desvelar els secrets més profunds d'algú i sentir amb el seu cor només mirant-lo. És un pèl inversemblant, però no el fet de posseir un do, una qualitat natural, tal com diu el diccionari. 


De ben segur que tothom en té, de dons, però no ens parem gaire a pensar en quin és. Podem saber, més o menys, les nostres virtuts i defectes -tot i que al meu parer, és molt subjectiu- però sempre tenim algun tret que només posseïm nosaltres i ningú més, i molts cops el veuen abans els altres que nosaltres mateixos.


M'hi he parat a pensar i ja he trobat el meu, crec. Omplir a les persones. M'explico: quan vaig pel carrer, sempre vaig mirant tot el meu voltant, ja siguin persones, edificis, objectes, escoltant converses, etc., i m'encanta saludar amb la mà ben oberta i un gran somriure a aquells que conec. Hi ha una dona del meu poble que només em sona, sé que el seu fill és company de la meva germana, i res més. Doncs amb aquesta dona sempre coincideixo pel poble, i els primers cops jo li somreia, i ella no feia res. Després li deia un fluixet "hola", i ella em somreia dissimuladament. Més endavant li deia un "hola" sense embuts, i ella em contestava. Ahir, per les fires del poble, me la vaig trobar i va ser ella la que em va buscar amb el cap i amb un gran somriure als llavis va aixecar fins i tot la mà per saludar-me, com si ens coneixéssim de tota la vida. Em vaig quedar molt parada i vaig començar a pensar en l'evolució del simple fet de saludar. Potser si jo mai li hagués somrigut ni dit res, ahir ella no hagués somrigut per aquell instant en què ens vam creuar.
El mateix em passa amb molta més gent. Quan vaig pel carrer m'agrada saludar, em sento viva i alegre, i potser és això el que vull transmetre, la meva alegria, un simple somriure. La de gent que he conegut només pel simple fet de saludar!!!!! Si ens parem a pensar, quan saludem normalment somriem, i és aquí on vull arribar, m'agrada que la gent somrigui, crec que ho fem massa poc, i aquesta és una bona manera. 
L'altre dia, a la feina, estava jo tota seria pendent de l'ordinador i va entrar un noi amb un gran somriure a la seva cara i va pronunciar un alegre "Bon dia!". Efectivament, em va fer somriure, i tot seguit li vaig donar el que m'havia demanat, un mapa de Vidreres. Va marxar igual de content, i a mi, em va alegrar el dia. Em vaig quedar parada de com el dia pot canviar de rumb per un simple intercanvi de paraules acompanyades d'un somriure. La vida està feta d'això, d'aquests senzills moments, d'allò que donem sense esperar res a canvi. 


I tornant al meu do, el d'omplir a les persones, sempre els vull oferir el millor, vull que se sentin bé, que no pateixin ni que se sentin inferiors a ningú, vull ajudar-los, ja sigui als amics i familiars com a desconeguts. De petita sempre em posava al cantó dels nens i nenes de la meva escola que rebien les burles dels companys, sempre els intentava protegir,i és que la superioritat és la cosa més horripilant que pot haver-hi. No puc suportar que algú es posi amb una altra persona, que se n'aprofiti i se'n rigui, no puc. Suposo que és per això que em preocupo per aquelles persones menys afortunades que jo, per tots aquells que viuen al Tercer Món. Crec que com a ésser humà que sóc, tinc part de culpa de la situació i molta responsabilitat per acabar amb ella. Si tothom pensés així, crec que el món aniria una mica millor, però si d'alguna cosa està mancada la societat és de responsabilitat i sensibilització! Ens guiem abans per aquella joia tan preciosa o per si tinc molts amics que per recollir un paper del terra o per estar una mica conscienciat de les desigualtats que hi ha.
Ja m'he tornat a desviar, bé, potser no tant. El do és aquest, les ganes que tinc de que tothom se senti bé amb ell mateix, d'ompir-los, d'evitar que pateixin. Puc ser de moltes maneres, però mai mai mai em veuràs despreciant i ridiculitzant a algú, per molt malament que em caigui (abans em callaré).


Avui, dinant, m'he parat a pensar en el do de la meva mare i la meva germana, i els he trobat de seguida. La primera té el do de fer-te sentir en pau, en harmonia, transmet tranquilitat davant de qualsevol situació, per això molt sovint sento converses pel telèfon amb les seves amigues que li expliquen els seus problemes i ella les ajuda tant com pot, les tranquilitza, les aconsella. És un sol, així és. Amb una simple abraçada és capaç d'animar-me quan em sento fluixa o trista. Pel que jo veig, crec que tothom l'adora, m'incloc, i no és per menys.
El de la meva germana, en canvi, és el do de la lleialtat. Li encanta guardar secrets, aconsellar-te, compartir coses amb tu i ser una amiga confident. És una persona que mai et fallarà, i sempre estarà disposada a ajudar-te, encara que tu li hagis fet males passades, no és gens orgullosa ni rencorosa. 


Potser si els pregunto a elles quin creuen que és el seu do, em contesten un de diferent al que he descrit jo, ja que els altres valoren més aspectes de nosaltres que nosaltres menyspreem i viceversa. 


I tú, quin és el teu do? Si encara no ho saps, a què esperes per buscar-lo i explotar-lo?

Crazy little thing called love

De veritat existeix una línia que separi l'amistat d'alguna cosa més, com del desig o l'amor, per exemple? O són només limitacions meves?

Nit de Festa Major. Música a tot volum, gran quantitat de gent al teu voltant, cares conegudes, cares que et sonen, cares d'estranys, cares que t'agradaria conèixer, tothom saltant, rient i ballant. En un principi ets un d'ells, un més que es vol divertir i es deixa portar per les bategades que ressonen dins el teu pit causades per l'alt volum de la música, però de sobte tot s'atura, després d'aquella abraçada tot canvia. Ell, el que havia estat una de les persones més especials de la meva vida, ara ho continua siguent, però en un altre "nivell". Com s'atreveix a entrar un altre cop per la porta gran sense avisar, així de sobte, fent-me sentir indefensa i desprevinguda?

Quasi un any sense sentir aquella sensació, em pensava que mai més la tornaria a sentir amb ell, però ja veus que mai pots dir mai més. Em falten dits per comptar totes les abraçades que ens hem donat, i per què una ho canvia tot? Sé perfectament la resposta, per què ell va ser el primer en tot, el que em va obrir a un nou món, amb el que vaig descobrir i sentir tot, i també l'últim, de moment. Ningú més ha estat capaç de fer-me sentir el mateix. Els records amb ell van sortir del seu amagatall, de l'amagatall que vaig crear fa molt de temps, per temptar-me, i ho van aconseguir. Per què només van sortir els bons, de records? Què passa amb els no tan bons? Perquè també n'hi ha, i els has de tenir en compte. Però aquell dia de festa major l'amistat amb ell va voler fer-me una mala passada, vaig començar a sentir que la música s'anava allunyant, que tot començava a anar més lent, que la gent es movia, encara que jo estigués aturada, amb un nus a la gola i confusa pel que acabava de passar. Per a ell, en canvi, va ser un moment carinyós amb una persona especial, res més. Però a mi em va tocar, em va marcar, i deixant enrere la gent, la música i la festa, les meves cames van sortir disparades buscant algun racó on poder-me desfogar. Soledat i confusió descriurien aquell moment.

Per què és tan difícil distingir entre amistat i amor? Pot existir, de debó, una amistat entre un noi i una noia sense que mai se't passi pel cap pujar un esglaó més en la vostra relació? Jo pensava que sí, però ara no n'estic tan segura. El desig sempre vol treure el cap, i a vegades és difícil controlar-lo.

Per sort, tot van ser instants de confusió, ja que ara ho veig tot com abans d'aquella màgica abraçada, tot i que no descarto la possibilitat de tornar a sentir el que vaig sentir, i sé que aquest fort sentiment d'apreci que li tinc no m'abandonarà mai. I és normal, però no m'ha de fer jugar males passades, és l'únic que demano.

Entre línia i línia

Llegint el llibre que em té captivada des de fa dies, estic asseguda al llit, deixant reposar l'esquena a la paret i amb la finestra a la meva dreta. Només cal girar una mica el cap i....què privilegiada...quines vistes tinc al meu davant: camps verds amb grans bales al fons i algun que altre arbre movent les seves fulles, sempre amb el preciós blau cel de fons, com si d'una postal es tractés.

He parat de llegir aquelles intrigants línies per mirar el paisatge, però no dura gaire, ja que de seguida em vénen al cap moments que hem passat junts, tu i jo. Són molt pocs, però són suficients com per fer-me sentir viva i feliç, per saber que hi ets, no gaire lluny de mi, o això és el que vull creure. 

I llavors és quan la realitat em sembla més bonica i interessant que la ficció del llibre que tinc entre mans.