Com odio aquests (pocs) dies de baixón que em vénen sense avisar....en què en cada moment tinc ganes de plorar i no sé ben bé per què! Dies en què sento com si el món es movés a gran velocitat i jo tingués els peus lligats amb una cadena al terra, sense poder moure'm, només observant la resta de la gent rient, parlant, estimant-se, enfadant-se...i a mi ningú em veiés. Dies en què em sento
sola, sí, molt sola, com si no li importés a ningú. Dies en què només em veig les coses més defectuoses de mi mateixa, arribant-me a
odiar! Dies en què vols cridar i
plorar però no sé on ni com fer-ho, per por a que no hi hagi ningú per consolar-me. Dies en què només tinc ganes d'estar de mal humor amb tothom, de no ser amable. Dies en què em costa molt, somriure de debó. Dies en què em vull
aïllar de tot i de tothom. Dies en què
dubto si estic fent el correcte, en què em vull fer enrere de tot, per no equivocar-me i no patir.
Dies en què necessito que em diguin que m'estimen, que algú està al meu cantó, que simplement amb una mirada de complicitat em facin sentir que
no estic sola, que em regalin una abraçada.
Per sort......sé que aquest sentiment de "tristesa" s'anirà algun dia o altre, potser demà mateix. I precisament aquests dies fan que t'adonis de lo valuosos que són els dies en què tot sembla perfecte! Algú em va dir un cop....per estar content, abans s'ha d'estar
trist!
hi ha tants dies com aquest.... i mira que és curiós que aquests dies són els que hom s'acosta més a si mateix, i es descobreix....
ResponEliminamasses dies com aquests per algunes persones...
ResponEliminaLa manera en que escrius Laura, en que expresses el que sents..no se, tens un gran talent..enserio.