Sota un desmai

I agafats de la mà anaren sota aquell arbre, sota un gran desmai. Sí, aquell era un bon lloc per tenir una mica d'intimitat, per demostrar-se tot el que havien callat durant tot el dia. Primer un petó, després un altre de més llarg i càlid, després una carícia....i així van estar una bona estona, sense gairebé intercanviar una paraula. Era llavors quan s'adonaven que aquestes eren supèrflues, allò que sentien no es podia expressar amb cap paraula, només amb gestos, mirades i somriures, i així ho feien. Les coses més especials i profundes s'espatllen quan les volem descriure en paraules, només cal deixar-se portar i sentir.
Tots els dubtes que ella tenia feia una estona van anar desapareixent, com si el vent se'ls emportés molt lluny d'allà, i aleshores se sentia còmode i estupendament bé al cantó d'ell. Ella li regalava un tendre i sutil petó als llavis, després s'acostava al seu coll, l'acariciava i tornava a besar-lo, ara amb un petó més càlid. Ell li demostrava la seva passió amb llargs petons, amb carícies per tot arreu, l'abraçava contra ell, es fonien... era el seu joc, les seves mostres d'alguna cosa més que aquella bona amistat que tenien. S'haguessin quedat sota aquell arbre tota la nit, no haurien parat mai de demostrar-se tot aquell apreci i felicitat que tenien guardat ben al fons de les seves ànimes, era tot perfecte, intens i deliciós.
I per a ells, aquell desmai ja no era simplement un arbre, era el lloc més bonic i càlid on mai havien estat.