Decepcions

Avui he llegit aquest text en un blog que visito molt sovint:


"De vez en cuando necesitamos un día. Un día para llorar, para gritar, para odiar y querer al mundo a la vez, para desahogar todas esas cosas que dejamos en nuestra cajita de seguridad sólo por si acaso. Para pensar en lo que ya no está y en todo lo que hemos conseguido. Un día para coger todo el aire que podamos y respirar muy muy profundo, para preparar cada pequeño cambio en nuestra vida. . Y no sé hacia donde voy, nunca lo sé. Lo que sí sé es con quien quiero ir. También sé que una sonrisa robada por alguien en el momento justo puede salvar un mal día. Que las cosas también pueden estar destinadas a salir bien.  Que aunque a veces me rodee de nubes negras sé que muy dentro hay algo que brilla tanto que a veces tengo que cerrar los ojos para creérmelo. Eso voy a hacer. Voy a cerrarlos y a seguir creyendo. Aunque a veces tenga la sensación de que todo se desmorone alrededor. Aunque quiera salir corriendo algunos días sólo para asegurarme de que realmente quiero regresar. Porque me cansé de tanta vida gris, de que cada pequeña cosa que haga no se vea y se pierda entre las nubes. . de lo superficial, de lo práctico. Nunca fui una persona práctica, prefiero lo complicado, el día a día, el subir peldaño a peldaño y llegar hasta arriba. No quiero cogerme a un globo que suba y se pinche al mínimo soplo de aire. Y voy arrastrando mi propio peso, mi maleta siempre más llena que nunca. Me lo voy llevando todo hasta que encuentre un lugar seguro donde quedarme. Donde pueda tragarme todos mis miedos, que no me asalten tantas dudas cada vez que intento desabrochar el cinturón de seguridad. Sé que sola conseguiría muchas cosas, quizá más de las que pienso. . pero ahora, ahora necesito a alguien que me arrope. Porque se acaba el verano, porque todo empieza a estar frío otra vez y no quiero comenzar a helarme.  Alguien que haga de abrigo, de paraguas, de paracaídas. . Y ahora voy a salir al calor un día más, a recorrer las calles y a respirar profundo este cielo azul. Necesito una tarde que me cosa la sonrisa en la cara, aunque el efecto se pierda en cuestión de horas. Y es que no puedo, no puedo. . no quiero sentirme más así".




No sé si tothom, però almenys jo, algun cop m'he sentit així, i no sabria descriure-ho amb millors paraules que aquestes. Per això he enganxat literalment el text, borrant, això sí, algunes coses. 
Hi ha dies que ja t'aixeques amb el cap ennuvolat, que penses que res ni ningú te'l podrà arreglar. Però també hi ha dies que, a mesura que van passant les hores, veus que tot es va tornant més i més fosc, i que tot es va ensorrant al teu voltant, i com bé diu el text, són aquells dies en què vols sortir corrents per assegurar-te que realment vols tornar. 


Hi ha dies de tot, i avui, afortunadament, no és un dia d'aquests. Però m'ha sigut inevitable no posar-me melancòlica al veure aquest text, el qual descriu tan bé els dies no tan bons. 
Ahir nit per exemple, podria relacionar-la amb aquestes paraules. Ahir nit vaig tenir aquesta sensació de que tot el que està al meu voltant s'esvaïa, o era jo que ho havia acabat allunyant? No, no ho crec. No era tristesa ben bé el que sentia, ni melancolia, sinó més aviat decepció. Decepció per un parell de persones que havien estat (o haig de dir són?) tan importants per a mi. El primer ja em va decebre fa bastant temps, ara farà un any, quan va haver-hi una confusió entre nosaltres i tot se'n va anar en òrris. Em pensava que amb el temps ho superaríem, però veig que no, tot ha canviat, la boníssima relació d'amistat que teníem ha desaparegut per complet...ja no existeix aquella química, ni aquell bon rotllo entre ell i jo. El vaig emmerdar en una gran merda, si jo no li hagués confessat els meus "confusos" sentiments, estic segura que res hauria canviat. Però ho vaig fer, i ell es va fer il·lusions, -o això diu- i després quan jo em vaig aclarar, ell va quedar decebut i tocat. Sí, em sentia fatal, i em falten racons de memòria per comptar tot el que vaig fer per tal que no es perdés l'amistat d'abans, per tal que no m'ho tingués en compte, per tal de fer-li saber que encara m'importava i que no el volia perdre......però no va servir (de res). I, després de gairebé un any, així estem, com gairebé dos desconeguts que parlen de la noia de l'altre classe, o d'aquell professor, o del temps...Quan abans ens ho explicàvem ABSOLUTAMENT TOT. Tot el que va passar posteriorment em va fer molt de mal, i jo intentava fer que m'entengués, com jo l'entenia a ell, però la seva reacció no va poder ser pitjor: ignorant-me quan passava pel meu cantó, no em dirigia la més mínima paraula, es comportava la mar de bé amb altres noies.....i jo darrera seu pregant-li que no deixéssim perdre l'amistat, i que ho sentia molt. Però res. 
Vaig haver-me d'acostumar a la nova situació....i vaig continuar amb la meva vida...relacionant-me amb altra gent, continuant anant amb la resta de la colla, etc. Pensava que amb el temps tot tornaria a ser com abans, però ara veig, claríssimament, que no serà aixi, mai més. Va ser un punt final, i em sap greu, i estic decebuda. El vaig allunyar jo? Suposo que ell no veurà els fets com els he pintat jo, segur que ell diria que això el va doldre molt, massa, que el vaig fer creure coses que en realitat no eren, que vaig jugar amb ell....però jo li dic: tothom té dret a equivocar-se, no? A confondre sentiments! I a més en aquella època....quan feia 2 setmanes que ho havia deixat amb el meu primer i últim xicot. Suposo que el dolor et va encegar, no ho sé. I de debó, em sap greu, tant com pel que et vaig fer sentir, com pel que som ara: gairebé res -comparat amb el que érem abans-. I em fot veure com et comportes amb altres noies de la mateixa manera que et comportaves amb mi, fent bromes, fent-les riure, agafant ràpides confiances, etc. Encara ara, a vegades trobo a faltar aquelles trucades telefòniques diàries que duraven hora-hora i mitja...amb ningú més he tingut una relació així. I també em fot saber que, encara que llegeixis això algun dia (poc probable), ja no podrem recuperar aquella època. Ja és passat.




L'altre cas és més recent, és més, està passant ara. Ella, la meva veïna i amiga des que vaig arribar a Vidreres, fa 3 anys. Hem estat inseparables, era el meu suport "femení". Fèiem coses insignificants, però que amb ella eren úniques: anar al poble a fer una volta, anar a tenis amb bici i mantenint llargues i intenses converses! coses així.....i ara no en queda rastre...ella ha trobat un altre grup d'amigues, més nombrós, més com ella. Sí, érem molt diferents entre nosaltres, però ens ho passàvem bé, saps?! Era de les poques amigues NOIA que tenia (per no dir l'única)....i ara ja no hi és...ha desaparegut....s'ha allunyat de mi, o l'he allunyat jo? Ha trobat un grup amb el que potser compartix més coses en comú, amb el qual potser se sent més còmode...jo potser no li he anat molt al darrere, i ja no hi ha rastre de trucades, ni de sortides tontes al poble, ni de volts amb bici ni de quedades divertides per fer qualsevol cosa! Ja no hi és. Tant de sobte. No sé cuidar les amistats, o el problema és dels altres? No ho sé....suposo que ni blanc ni negre....tot això deu tenir un to més aviat grisenc...I no sé amb quins colors arreglar-ho, si és que es pot. 
Reconec que a vegades m'atabalava la seva xafarderia i odiava com podia arribar a ser de materialista i superficial, però mai li vaig dir, mai li he retret res, mai mai mai. I ella a mi tampoc, per ser com sóc, tan diferent a ella, hagués tingut el mateix dret que jo de dir-nos les nostres diferències, però mai ho vam fer. Ens acceptàvem, i tot i que no teníem gaire en comú, ens encantava xerrar de les nostres coses....de qualsevol cosa! Però ara ja no té temps....els pocs dies que ve aquí queda ràpidament amb les altres amigues, i ara que té xicot...ni la veig. La relació s'ha tallat com si d'un arbre es tractés. Noto que no li importa massa la meva vida, que té altres preocupacions i distraccions al cap, i que jo he passat en segon terme. Per a mi, ella ara també. En una amistat, és com en l'amor, quan un dels dos no dóna, l'altre ho nota, i s'acaba perdent tot. No podria haver compaginat les dues coses?! Jo sempre l'he portada a tot arreu! L'he presentada a TOTS els meus amics!I ella, quan ha trobat el seu "grup", s'oblida de tota la resta. No és ràbia, és decepció. Les coses podrien haver anat d'una altra manera, però des del mes de juliol que res és igual que abans. Fins dissabte, que ens vam trucar (al cap de molt!!!) pensava que les coses encara podrien anar bé, que encara podríem recuperar part d'aquella magnífica relació...I és que la trobava MOLT a faltar....però tot es va ensorrar quan vaig veure el panorama. En un cap de setmana vam dir de veure'ns dos cops, i els dos em va fallar. Quan li vaig explicar un fet que m'acabava de passar amb un noi, es va quedar bastant indiferent. Ja ho he dit, ara té altres distraccions al cap. No pretenc ser el seu centre del món, però tampoc l'altre extrem. I sabeu la cosa més irònica? Ara li haig d'organitzar jo el seu aniversari, comptant amb les seves "fantàstiques" amigues, el seu xicot, i jo i la colla de sempre. Veurem com acabarà tot.
Ara acabo de veure unes fotos d'ella i la seva nova "gran amiga" Sandra. Somrient, felices, fent-se sessions de fotos com les que ens solíem fer nosaltres, al camp, disfrutant de la natura, de l'amistat....m'ha canviat, és així de simple, i a mi no em queda més remei que contemplar-ho des de la finestra de l'oblit. No vull ser dramàtica ni fer-me la víctima, però és que ara no em surten altres paraules...Tinc un nus a la gola i necessito treure'l, necessito cridar....ai, no! Que encara espantaré a més amics i amigues!!!!!!!!!!!!! Millor callar, sí.