De veritat existeix una línia que separi l'amistat d'alguna cosa més, com del desig o l'amor, per exemple? O són només limitacions meves?
Nit de Festa Major. Música a tot volum, gran quantitat de gent al teu voltant, cares conegudes, cares que et sonen, cares d'estranys, cares que t'agradaria conèixer, tothom saltant, rient i ballant. En un principi ets un d'ells, un més que es vol divertir i es deixa portar per les bategades que ressonen dins el teu pit causades per l'alt volum de la música, però de sobte tot s'atura, després d'aquella abraçada tot canvia. Ell, el que havia estat una de les persones més especials de la meva vida, ara ho continua siguent, però en un altre "nivell". Com s'atreveix a entrar un altre cop per la porta gran sense avisar, així de sobte, fent-me sentir indefensa i desprevinguda?
Quasi un any sense sentir aquella sensació, em pensava que mai més la tornaria a sentir amb ell, però ja veus que mai pots dir mai més. Em falten dits per comptar totes les abraçades que ens hem donat, i per què una ho canvia tot? Sé perfectament la resposta, per què ell va ser el primer en tot, el que em va obrir a un nou món, amb el que vaig descobrir i sentir tot, i també l'últim, de moment. Ningú més ha estat capaç de fer-me sentir el mateix. Els records amb ell van sortir del seu amagatall, de l'amagatall que vaig crear fa molt de temps, per temptar-me, i ho van aconseguir. Per què només van sortir els bons, de records? Què passa amb els no tan bons? Perquè també n'hi ha, i els has de tenir en compte. Però aquell dia de festa major l'amistat amb ell va voler fer-me una mala passada, vaig començar a sentir que la música s'anava allunyant, que tot començava a anar més lent, que la gent es movia, encara que jo estigués aturada, amb un nus a la gola i confusa pel que acabava de passar. Per a ell, en canvi, va ser un moment carinyós amb una persona especial, res més. Però a mi em va tocar, em va marcar, i deixant enrere la gent, la música i la festa, les meves cames van sortir disparades buscant algun racó on poder-me desfogar. Soledat i confusió descriurien aquell moment.
Per què és tan difícil distingir entre amistat i amor? Pot existir, de debó, una amistat entre un noi i una noia sense que mai se't passi pel cap pujar un esglaó més en la vostra relació? Jo pensava que sí, però ara no n'estic tan segura. El desig sempre vol treure el cap, i a vegades és difícil controlar-lo.
Per sort, tot van ser instants de confusió, ja que ara ho veig tot com abans d'aquella màgica abraçada, tot i que no descarto la possibilitat de tornar a sentir el que vaig sentir, i sé que aquest fort sentiment d'apreci que li tinc no m'abandonarà mai. I és normal, però no m'ha de fer jugar males passades, és l'únic que demano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada