Estic disposada?

Quan em van preguntar per primer cop la típica pregunta de Què vols ser de gran?, vaig contestar, ben segura de mi mateixa, que m’agradaria ser pediatra. No obstant, amb els anys, aquesta resposta ha anat patint algunes variacions. Sempre he tingut al cap, des de ben petita, la idea d’ajudar a gent més desafavorida i més necessitada, per tant, en els meus pensaments infantils vaig fer una barreja entre medicina i cooperació i el resultat fou Metge sense fronteres. Aleshores, jo em pensava que l’única manera d’ajudar a gent menys afortunada era en l’àmbit de la medicina, però amb el temps em vaig adonar que no era així i que podia ajudar de moltes altres maneres. 

Mica en mica vaig anar descobrint el món de les ONGs i el meu somni era treballar en alguna d’aquestes organitzacions, però és clar, no hi ha cap carrera per especialitzar-te únicament en això. 

Recordo que a 3r o 4t d'ESO anava mestre per mestre preguntant què havia d'estudiar a la universitat per  treballar en una ONG, per dedicar-te a l'ofici de l'altruïsme i la solidaritat , no pas com una cosa temporal (fer una donació, anar un estiu a un país empobrit, viatjar solidàriament...) i ningú em responia el que jo volia sentir. Em deien que no hi ha cap carrera per especialitzar-te única i exclusivament en això, sinó que havia d'estudiar qualsevol grau i després, paral·lelament, col·laborar i endinsar-me en aquest món, el de les ONG. 

Tot i així....sembla que des de que vaig saber que no em podia especialitzar en res concret per exercir el que podríem anomenar, el somni de la meva vida, el cap se m'hagués omplert d'altres preocupacions, com si hagués oblidat què volia fer en aquest món. És cert que en cada moment he sigut conscient que m'agrada aquest món, però aquell desig de donar la meva vida als altres, sembla com si s'hagués difuminat una miqueta. 

I avui, dia 10 de setembre de 2010, després de veure un vídeo (el que linko més abaix) d'en Jaume Sanllorente, periodista creador de l'ONG Somriures de Bombay, és com si hagués recuperat aquell desig, aquell somni, i tornés a estar segura del que vull fer i on vull arribar, tot i ser més conscient del que comporta.

Veure el vídeo, les imatges, llegir el llibre i tot plegat, m'ho ha tornat a recordar. Admeto que em faria "por" endinsar-me en un d'aquests països tota sola, com en Vicenç Ferrer o en Jaume Sanllorente, i anar creant els meus projectes altruïstes enmig de països tan poc segurs i envoltada de dificultats socials, culturals i ecnòmiques.....Suposo que a mesura que vaig creixent i madurant m'adono de tots els riscos que comporta, cosa que fa uns anys no veia i tot em semblava molt clar i fàcil....

Quan llegia el llibre de Somriures de Bombay i quan he vist avui el vídeo, en ambdós casos em venien, sobtadament, ganes de plorar, em sentia IMPOTENT. Que per què? Doncs perquè em sento responsable del que passa, doncs perquè sé que vull ajudar, però no sé molt bé per on començar, doncs perquè no vull que aquests pensaments se'ls acabi enduent el vent, doncs perquè no vull que la gent em tatxi d'il·lusa que vaig pel món ajudant per realitzar-me a mi mateixa....doncs perquè sé que és una cosa molt difícil d'assolir, que el camí és llarg i ple d'entrabancs, i perquè tinc dubtes de si seré capaç.
Buuf....feia temps que no em sentia així....feia temps que no sentia aquesta decisió i ganes de complir el meu somni, és com si l'hagués recuperat d'algun bagul ple de pols. Estaré disposada a passar llargues temporades lluny dels meus, a sacrificar-me per gent que no conec, a donar-ho tot sense esperar res a canvi? Sé que encara tinc temps per pensar en tot això, que potser acabaré fent altres coses, etc., ho tinc tot en compte, però si tinc aquest somni des de fa més de 10 anys, per què s'hauria d'esborrar ara?
Crec que ara per ara, sent una adolescent de 17 anys, sé per on puc començar....amb els meus propis diners faré una donació a l'ONG Somriures de Bombay. I per què aquesta? Doncs per què m'ha marcat, perquè potser si no hagués llegit el llibre del seu creador no estaria escribint aquestes línies, ni hagués vist el vídeo, ni m'hagués emocionat davant la idea de fer el meu somni realitat, algun dia.