Busca'l

Segons el diccionari, Do: 2 1 Qualitat natural.


Mai no m'havia parat a pensar en aquesta paraula fins avui. Estic llegint un llibre en què el protagonista té el do de desvelar els secrets més profunds d'algú i sentir amb el seu cor només mirant-lo. És un pèl inversemblant, però no el fet de posseir un do, una qualitat natural, tal com diu el diccionari. 


De ben segur que tothom en té, de dons, però no ens parem gaire a pensar en quin és. Podem saber, més o menys, les nostres virtuts i defectes -tot i que al meu parer, és molt subjectiu- però sempre tenim algun tret que només posseïm nosaltres i ningú més, i molts cops el veuen abans els altres que nosaltres mateixos.


M'hi he parat a pensar i ja he trobat el meu, crec. Omplir a les persones. M'explico: quan vaig pel carrer, sempre vaig mirant tot el meu voltant, ja siguin persones, edificis, objectes, escoltant converses, etc., i m'encanta saludar amb la mà ben oberta i un gran somriure a aquells que conec. Hi ha una dona del meu poble que només em sona, sé que el seu fill és company de la meva germana, i res més. Doncs amb aquesta dona sempre coincideixo pel poble, i els primers cops jo li somreia, i ella no feia res. Després li deia un fluixet "hola", i ella em somreia dissimuladament. Més endavant li deia un "hola" sense embuts, i ella em contestava. Ahir, per les fires del poble, me la vaig trobar i va ser ella la que em va buscar amb el cap i amb un gran somriure als llavis va aixecar fins i tot la mà per saludar-me, com si ens coneixéssim de tota la vida. Em vaig quedar molt parada i vaig començar a pensar en l'evolució del simple fet de saludar. Potser si jo mai li hagués somrigut ni dit res, ahir ella no hagués somrigut per aquell instant en què ens vam creuar.
El mateix em passa amb molta més gent. Quan vaig pel carrer m'agrada saludar, em sento viva i alegre, i potser és això el que vull transmetre, la meva alegria, un simple somriure. La de gent que he conegut només pel simple fet de saludar!!!!! Si ens parem a pensar, quan saludem normalment somriem, i és aquí on vull arribar, m'agrada que la gent somrigui, crec que ho fem massa poc, i aquesta és una bona manera. 
L'altre dia, a la feina, estava jo tota seria pendent de l'ordinador i va entrar un noi amb un gran somriure a la seva cara i va pronunciar un alegre "Bon dia!". Efectivament, em va fer somriure, i tot seguit li vaig donar el que m'havia demanat, un mapa de Vidreres. Va marxar igual de content, i a mi, em va alegrar el dia. Em vaig quedar parada de com el dia pot canviar de rumb per un simple intercanvi de paraules acompanyades d'un somriure. La vida està feta d'això, d'aquests senzills moments, d'allò que donem sense esperar res a canvi. 


I tornant al meu do, el d'omplir a les persones, sempre els vull oferir el millor, vull que se sentin bé, que no pateixin ni que se sentin inferiors a ningú, vull ajudar-los, ja sigui als amics i familiars com a desconeguts. De petita sempre em posava al cantó dels nens i nenes de la meva escola que rebien les burles dels companys, sempre els intentava protegir,i és que la superioritat és la cosa més horripilant que pot haver-hi. No puc suportar que algú es posi amb una altra persona, que se n'aprofiti i se'n rigui, no puc. Suposo que és per això que em preocupo per aquelles persones menys afortunades que jo, per tots aquells que viuen al Tercer Món. Crec que com a ésser humà que sóc, tinc part de culpa de la situació i molta responsabilitat per acabar amb ella. Si tothom pensés així, crec que el món aniria una mica millor, però si d'alguna cosa està mancada la societat és de responsabilitat i sensibilització! Ens guiem abans per aquella joia tan preciosa o per si tinc molts amics que per recollir un paper del terra o per estar una mica conscienciat de les desigualtats que hi ha.
Ja m'he tornat a desviar, bé, potser no tant. El do és aquest, les ganes que tinc de que tothom se senti bé amb ell mateix, d'ompir-los, d'evitar que pateixin. Puc ser de moltes maneres, però mai mai mai em veuràs despreciant i ridiculitzant a algú, per molt malament que em caigui (abans em callaré).


Avui, dinant, m'he parat a pensar en el do de la meva mare i la meva germana, i els he trobat de seguida. La primera té el do de fer-te sentir en pau, en harmonia, transmet tranquilitat davant de qualsevol situació, per això molt sovint sento converses pel telèfon amb les seves amigues que li expliquen els seus problemes i ella les ajuda tant com pot, les tranquilitza, les aconsella. És un sol, així és. Amb una simple abraçada és capaç d'animar-me quan em sento fluixa o trista. Pel que jo veig, crec que tothom l'adora, m'incloc, i no és per menys.
El de la meva germana, en canvi, és el do de la lleialtat. Li encanta guardar secrets, aconsellar-te, compartir coses amb tu i ser una amiga confident. És una persona que mai et fallarà, i sempre estarà disposada a ajudar-te, encara que tu li hagis fet males passades, no és gens orgullosa ni rencorosa. 


Potser si els pregunto a elles quin creuen que és el seu do, em contesten un de diferent al que he descrit jo, ja que els altres valoren més aspectes de nosaltres que nosaltres menyspreem i viceversa. 


I tú, quin és el teu do? Si encara no ho saps, a què esperes per buscar-lo i explotar-lo?