guaranteed

Tenir només ganes de dormir fins tard, quedar-te ben enganxada als llençols, anar al sofà, enxufar-te a llibres que et transporten a les teves inquietuds, te les recorden, no fos cas que se t'oblidessin, tapar-te amb la manta.....veure-ho tot gris. El cel està baix i pesat, igual que el teu cos, no tens forces ni ganes de res, ni d'escriure, ni de parlar, ni de sortir, ni de fer les classes. Res. Estar sota mínims, sentir-te sola. Sentir-te inútil, mentre els teus van fent les seves vides, lluny de tu. On sou energia, vitalitat i alegria? Es van quedar amb els últims dies, entre festa i festa, entre acte i acte, entre riure i riure, entre sopar i sopar. És el que té donar-ho tot i gaudir tan al màxim la vida i el present...que a vegades et quedes sense forces i com arribes a estar al cim de la muntanya, només pots fer que baixar, ja sigui caminant xino xano o en caiguda lliure. Sentir tanta calidesa aquests últims dies....que ara tot sembla fred i buit. Necessito moure'm i sentir-me activa, útil, fer coses, i per això sé que no aguantaria tots aquests mesos així, sort que marxo. Ara ja és segur. Però no m'envaeix un sentiment d'eufòria, sinó més aviat de por. Una mica de por. De marxar tants dies, tan lluny, i saber que molts dies estaré sola fent les meves rutes. A vegades quan tens a les mans allò que tant havies desitjat i somiat, t'espantes, perquè és tot tan gran, que no saps per on començar a assimilar-ho.

Com pot ser que a la que jo deixi de lluitar i estirar del carro i estar en la meva "fase àlgida" de donar-ho tot, tot s'enfonsi? Un moment, que miro la definició que tenia entesa de "relació", i efectivament, apareix que és una cosa de dos, de donar i rebre per les dues bandes. Doncs alguna cosa falla. Molts cops ho donaré tot i estaré al 100% o al 90%, però no sempre....a mi també m'agrada que m'animin, em recullin i lluitin per mi.

http://www.youtube.com/watch?v=zr5mCBFejIE

màgic, únic, especial i intens.

Gairebé dues setmanes sense tocar això....Potser exagero si dic que no he tingut temps d'escriure, però és ben cert que no he tingut el temps necessari per escriure sobre aquests dies de carnaval, Ranxo, festes i sopars, ja que....no ho sé, els he viscut tant, que no vull fer un escrit qualsevol, sinó que m'agradaria poder transmetre totes les sensacions el millor possible.
No exagero que esperava aquesta setmana des de la festa major. Sabia que participaria de dins a la festa del Ranxo, com a pubilla, tindria bastants actes i cosetes a fer, veuria a la gent del poble, hi hauria festa, tradició, ambient de poble....!!
Segurament sóc de les poques persones que dóna tanta importància i li posa tanta emoció i sentiment a aquests dies....per molts aquest acte és un dia, o dos, com cada any, i ja està, aquí s'acaba. No ho sé...per a mi ha sigut tot molt especial, màgic, únic i intens, no puc transmetre-ho d'una altra manera. Hem dormit poquíssim, hem conegut gent...increïble, hem col·laborat amb tradicions, hem ballat, hem fet el burru, hem estimat, hem compartit....
Sabia que no es repeteria mai més, tot això, almenys en aquestes circumstàncies essent pubilla, i per això he intentat absorbir cada cada segon, exprimir cada paraula, mirada, moviment al màxim, aprofitar l'oportunitat. Viure-ho. Potser per això ha sigut tan intens i màgic, per saber que tot era qüestió de dies. Volia aturar el temps. Tenia ganes d'abraçar tothom, de fer coses....veia els nens petits ballant disfrassats per la passarel·la, i me'ls hagués menjat, només mirant-los ja em transmetien una felicitat....sumat de l'ambient de carnaval. La xocolatada, amb tots ells.......cada dia em sorprenen més, cada dia són més especials, cada dia me'ls estimo més, cada dia em sento més d'una gran família anomenada Esplai.
Sona tan cutre dir tot això amb paraules....però no m'importa gaire la veritat, és la més simple realitat.

I sentir aquella sensció de festa major.....d'estar envoltada de gent que aprecies, i anar aquí, allà, ballar, aprofitar la nit. I si amb una no n'hi hagués prou....dues! I aniries abraçant a tothom, i dient a tothom lo meravellosos que són....però......tot queda dins teu i només surten petites mostres.

Diumenge a les 10. Em sentia estranya entre tots ells. Dissabte a les 23h. Em sentia una més. No hi ha secret, són gent senzilla, humil, natural, amb qui de seguida t'hi poses a parlar, a fer fotos, a riure, a donar-los les gràcies, amb uns més que amb d'altres, per tema d'edat, simplement, i ja esteu pensant quan us podeu tornar a veure tots junts. Aquella gent amb qui et sents còmode a partir del segon minut d'estar amb ella. I veure des de dins tota la feinada que fan, per conservar una tradició tan nostra, de Vidreres....no té preu, de debò. I encara has d'escoltar alguns que t'agraeixen ells a tu la teva col·laboració!
Em fa gràcia....parlar com si fos una vidrerenca de tota la vida.....però i què? M'hi sento, i és el que compta.

No sé....no tinc gaire més a dir....o potser diria tantes coses més, però em fa vergonya. Gràcies a tots....als que apareixeu a les fotos, als que no, als que estàveu allà, als que vau participar, als qui estimeu Vidreres i el Ranxo i la seva gent.

Gràcies a tots per fer-me feliç.

http://www.youtube.com/watch?v=0G45I91KLFQ

sense escrúpols

Com és habitual en els humans, ens encanta classificar, etiquetar, tenir-ho tot racionalitzat, ordenat. Saber què va passar, què passa i què passarà. Doncs bé, avui mentre buscava informació per fer un treball de psicologia pel curs de monitors he trobat una de les moltes classificacions que un home desconegut ha fet sobre les personalitats i maneres de ser dels humans. Tracta sobre l'essència i els valors de cada individu. Matisaria bastant, però no la trobo gaire desencaminada. Aquí va:

-Valors, el Bé, lleis.

- Intelectualitat, objectivitat, ciència, científics.

- Estètica, art, forma

- Religiós, esperitualitat

- Política, polític, domini, poder.

- Societat, amor, sociabilitat.

- Utilitat, pràctics, econòmics.

Jo m'hi veig clarament en un punt. Qui no s'hi vegi potser és que no té una personalitat gaire definida, o potser simplement és que es veu en més d'una, i ja pot ser, o no. Segurament una sempre ens domina més que les altres, no?

I de què depen ser una cosa o altra? L'educació que rebem? Tant a casa com a l'escola? Els amics amb qui creixem? Les experiències que vivim? Els canvis? En el meu cas...crec molt que sense el canvi més important que de moment he fet a la meva vida, no estaria en el punt on crec que estic, i per tant no seria com sóc. O potser sí! No ho sabré mai....i és que sempre se'm passa pel cap...com seria la meva manera de ser si no m'hagués traslladat de poble (i tot el que això comporta)? És magnífica l'existència d'aquest misteri....perquè...què més dóna? Ara és ara, el present, m'agrada com sóc i com he anat evolucionant, què importa la resta? 

És la voluntat el que ens fa ser d'una manera o una altra? "Jo vull ser tal! D'aquesta manera!" I l'esforç que hi posis a ser més tal i més qual, al final donarà els seus fruits i et convertiràs en la persona que volies ser? Potser, qui sap. La veritat és que jo ho faig. Fa uns anys enrere em vaig proposar que no volia comprar-me roba innecessària (i menys al Zara i a totes aquestes empreses estafadores), si tenia l'armari ple!, volia viure d'una manera més simple, sense coses supèrflues, treballar més l'interior i no la carcassa, també em vaig proposar que no volia que m'afectés tant el que la gent pensés o digués de mi, si jo creia que feia el correcte. Ara em miro. No vaig desencaminada. Qui té ideals i filosofia als 12 anys? Te'ls vas construint tu mateix a partir del que vius. Tot això i més són ideals..filosofies de vida, que només tu decideixes com vols que sigui a partir del que veus i escoltes i reps de l'exterior. La vida és canvi! És un viatge! La vida és prendre decisions a cada passa, és triar si vols anar per aquell camí o l'altre, si vols que durant aquest tram el teu acompanyant sigui aquest o aquell, si vols enfilar-te a l'arbre o bé excavar les arrels i descobrir el seu passat, si prefereixes saltar les pedres o topar-hi i treure-les del mig, etc. Decisions que marquen com vols ser, on vols ser, amb qui, on vols arribar....i anar fent, passet a passet. 

Per què la gent que abunda és com és? Perquè el que rebem de l'exterior són tot d'imatges i informació orientada a cuidar la imatge, a comprar, a competir. Programes de televisió on has de competir amb la resta per guanyar el bote de diners, anuncis de cremes corporals, roba, colònies, cotxes, telèfons mòvil, de milions de marques diferents! I has de comprar la millor, per ser el millor. Més més i més. Pel·lícules i sèries i espectacles amb protagonistes guapos i guapes amb uns cossos perfectes, que canten i ballen i vesteixen bé, i són bones persones, i són perfectes, i viuen en una casa maca i tenen un nòvio perfecte, i s'enfaden però sempre s'acaben demostrant el seu amor tan profund, i tot això apareix a sèries dirigides a persones des dels 5 anys fins a les àvies! Qui no vol tenir aquesta vida?! Què volen ser totes les nenes de l'escola? Com la Hanna Montana! Volen ser guapes i riques i ballar i cantar bé! I els nens? Rics, milionaris, futbolistes! I sembla que puguis fer-ho realitat perquè amb tants anuncis!, i que és el millor estil de vida, i després aquesta gent surt al carrer i se'n riu de la gent que no va a la última, que no vesteix tan bé, que té algun trastorn mental,  que és "lletja" perquè surt dels cànons, que és més "gorda", i comencen els col·lectius marginats, i volem encaixar dins nosequin pot com els que la tele ens ensenya! Però no veiem que és ridícul!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Fem pena, pena pena pena tots plegats!!! Us heu aturat per uns moments a pensar en tot això? Heu observat el vostre voltant? No tenia pensat fer aquest escrit, però fa dies que hi penso, potser perquè he fet canvis a la meva vida bastant intensos que surten de lo "normal", i em sento un bitxo raro! Però òstia, no! I m'he passat nits pensant tot això, i m'entra un nus a la gola, i m'entren ganes de plorar, perquè la gent no desperta, vol ser feliç en un món de mentira, buscant a l'exterior, quan tot està dins nostre, i m'agradaria sortir del món, que de fet m'hi sento, a fora, aquests dies, i assaguda a la lluna, agafar el planeta terra i sacsejar-lo ben fort perquè tot torni al seu lloc, ens traiem de sobre totes les bajanades que ens han dit i siguem més humans. 

Som éssers humans? Enserio? Doncs no m'ho crec! Per molt que la ciència digui el contrari! No som humans! Som bèsties, som més ferotges que tots els animals de la selva junts!!!!!!!!!! 

Motius no me'n falten!!!! Odio anar al supermercat, ho odio! Odio anar a supermercats plens a vessar de menjar, menjar que molt el llançaran a les escombraries, i penso en tots els milions i milions de supermercats que hi ha en el món ric, tot el menjar que hi ha en ells, i és que.....com poden dir els informes d'ONGs i els diaris i els informes de l'asquerosa ONU que hi ha mil milions de pobres i afamats al món?! Algú m'ho pot explicar, perquè a mi no m'entra al cap. Per què no agafem tots els camions i avions que transporten armes als països "pobres" i canviem l'armament per la meitat del menjar de tooooooooooooooots els supermercats!? Us imagineu la imatge? Camions plens plens de menjar repartits per tooooooooooooot el món?! Per què no enterrem totes aquestes armes sota terra, enlloc dels residus nuclears? Com podem restar indiferents a que uns ho tinguin tot i els altres rees?! Espera, ric en què? En diners? Però no veiem que estem pobres de tota la resta?! Estem afamats de tendresa, amor, solidaritat, humanitat, empatia. Sabeu que el 0'16% de la població mundial s'apropia de l'equivalent al 66% dels ingressos mundials anuals? He llegit més d'un cop que la fam es podria haver acabat molts cops, que els diners que es necessiten són els mateixos que el món es gasta en despeses d'armament durant un mes o així. No us fa vergonya formar part d'aques món? És realment trist. Som ben curiosos els humans....No ens agrada que ens facin mal, que ens tirin una pedra al cap, que ens donin una bufetada, que ens empenyin, que ens estirin dels cabells...en resum, que ens facin mal, però llavors fem la guerra, i tirem bombes, i matem i assassinem, i robem i insultem i enganyem i piquem. En canvi, ens encanta que ens diguin les coses bones que fem, que ens diguin que ens estimen, que ens acariciin, ens encanta fer l'amor, que ens abracin, que ens facin un petó....i per què ens costa tant fer-ho? Fem més mal que plaer als altres. Per això dic, que tots els valors s'han capgirat. El món necessita una bona sacsejada. I que despertem de la poció enverinada que algú ens ha donat. Com podem tenir tanta por de tot? Por d'estimar, de viatjar, de viure, de morir, de fer-nos mal, de caure, de fracassar, de perdre diners, de tot!

Com podem quedar-nos indiferents a que algú llanci un paper al terra davant nostre? Com podem continuar vivint igual malgrat saber que el clima perilla? Bé, de fet no perilla, el clima està canviant perquè nosaltres l'hem forçat, i els que patirem les conseqüències serem nosaltres, però és igual. Sembla com si no ens n'adonéssim que formem part d'una humanitat, que som tots iguals i que aquell arbre, i aquella muntanya i aquell riu és casa nostra. Estem encegats per ser els reis del món i els millors.

Com podem separar persones pel color de pell, per la seva religió, per la seva roba, pels seus diners, per la seva llengua? Per què ens separem tant de tot? Per què només generem odi si ens vam crear a partir de la més pura expressió de l'amor? Odiem el que sigui diferent a nosaltres i volem superar a aquells que són igual que nosaltres.

Com uns presentadors de telenotícies es poden passar un quart d'hora parlant de l'estat de la gespa d'un camp de futbol, del dolor que té aquell jugador a l'ungla del peu, de fer 34435 estudis sobre les jugades de tal equip, etc? No hi ha més notícies per informar la gent? Se'n parla mai dels conflictes que hi ha a parts del planeta que són invisibles per a la majoria? Se'n parla del comerç d'armes? Per què no se'ns informa de coses importants?! Per què no ens interessa! Si fem veure que no ho sabem, no ens en sentim responsables. I així vivim, en una societat mediocre. Sí, és un text molt negatiu, però és com veig el món, podrit. I de tant en tant trobes alguna flor que comparteix aquests pensaments amb tu. I el que més anhelem és que el món acabi ple de flors ben vives.

Com podem robar el peix al nostre veí i deixar-lo sense res i després barrar-los el pas quan vénen a buscar-se la vida al nostre territori? 

Diuen que si la gent descobrís com funciona el sistema financer, hi hauria una revolució demà pel matí. Però ens han de tocar els diners per adonar-nos-en? És que no ho veiem? Clar, com no ens afecta a nosaltres, passem. Òstia! Del que hi ha crisi és d'empatia! Si ens uníssim tots...no sé....si siguéssim més tolerants en tot...Per a mi són aquests problemes tan bàsics que trobo i sento que s'han de solucionar i que de debò tenen importància. Després hi ha tots els problemes d'independència, com a casa nostra, i les vagues i manifestacions perquè ens pugen el preu d'allò i ens baixen el sou o el que sigui. I està clar que si és injust s'ha d'aturar, i jo seré la primera a protestar, però dins meu algo es remou molt més fort quan veig tot el panorama amb els problemes tan bàsics que he dit abans que no pas una manifestació per abaixar el preu del metro. No sento la mateixa força revolucionària per lluitar per la independència que per lluitar contra les desigualtats nord-sud. No sé ben bé com explicar-ho. Qüestió de valors, suposo. No tots els temes d'injustícia ens toquen igual entre uns i altres. Tot i que....Catalunya ha de ser independent i els preus del metro han de baixar ja!

Volia fer un escrit per un concurs dient tot això, enviant aquest missatge, però amb forma, és a dir, posant-ho maco, atractiu, per poder guanyar el premi. Fa dies que volia treure tot això, però com tenia al cap que ho havia de fer d'una manera maca, acabava per no fer-ho i encara m'ho guardava més endins i la bola creixia.Veieu? Un clar exemple, ja que al final no ho he fet, m'ha fet mandra, requeria esforç posar maco tot això, i per centrar-nos més en la carcassa, oblidem el més important, el missatge, perquè segur que si ho hagués fet m'hagués deixat coses i no m'hauria sortit tot tal i com ragen els meus pensaments. Aquest escrit mai podrà guanyar un concurs literari. I aquesta és la trista realitat. Qui hagi llegit tot això, ole tu. Però demà continuaràs fent la teva vida, oi? Jo segurament també, però...és que no sé ben bé què fer. Em sento diminuta i impotent. Canvia el que no t'agradi. Vale, he plegat d'estudiar perquè no m'agradava, pots canviar de casa, de poble, de roba, de manera de pensar fins i tot! Però com canvies alguna cosa del món que no t'agrada? M'agradaria tenir un megàfon i cridar des de la lluna i que em sentís tota la humanitat. Crec que per això vaig començar ciències polítiques, ja que els polítics són els únics que sembla que tota la gent els escolta, tenen el poder de parlar davant de tot el món si volen, de fer discursos, convèncer, però llàstima que no aprofiten aquest poder. M'hauré de conformar estudiant alguna altra cosa més modesta, i anar divulgnat pel meu compte, mitjançant revistes, documentals, reportatges, diaris....jo què sé. Però és que després llegeixo llibres d'alterperiodisme i al·lucino amb el que s'hi diu! Com de manipulats estan tots els mitjans, mostrant només el que es ven, el que interessa al públic. 

Canviar és difícil, però continuar pel mateix camí és senzillament suïcida.

No ho sé...durant aquests dies és com si s'hagués despertat algo dins meu o els meus valors haguessin dit prou! Han arribat a un límit. Potser és que la rutina no m'engoleix i tinc temps per pensar realment en l'important. I si veig una burla a algú que és gras, o que l'insulten o li fan mal, és que no podré aguantar-me. Perquè n'estic farta. No penso passar per alt cap més injustícia, per petita que sigui, tot i que només sigui una conversa entre amics que parlen amb to racista o sense respecte o el que sigui. No penso tenir escrúpols. 

la vida és canvi

Avui en dia hi ha gent que sap el preu de tot però el valor de res.
Has de disfrutar amb el que tens i no amb el que no tens. Tot i que la societat actual no ens ajuda a fer això, ja que fa importants les coses supèrflues i supèrflues les coses importants.
Però tant si es compleixen com si no els nostres projectes i somnis i expectatives, hem de continuar, continuar vivint l'aquí i l'ara.
"La civilització consisteix no en la multiplicació, sinó en la reducció de necessitats." Gandhi.

Ens passem un terç de la nostra vida treballant, com a mínim, i la majoria de la gent no gaudeix amb el seu treball, eus aquí el gran problema. No veiem que hem de gaudir amb el present, amb el que estàs estudiant/treballant/fent? Quan tenim les necessitats bàsiques cobertes (sostre, abric, menjar), passem a les següents, com la de tenir una bona feina, un temps d'oci, una vida social plena...però és que ens ha d'agradar el que fem, som i on estem. I sinó, canvia-ho.
La persona és el viatge, un viatge que canvia a cada moment, i has de viure cada dia aquest viatge. Només tenim el present.
Pensar en les preocupacions és pensar en el present del passat, i aquí ja no podem intervenir en res!

D'altra banda, també hi ha coses que no es fan i no costen res! Atendre un malalt amb un somriure i una cara afable, estrényer el braç d'un pacient, o del teu alumne, o fer-li un copet amb el colze a un amic fotut, o una mirada tendra a qui sigui..... ens costa, ens costa massa. I no ens adonem que aquests petits gestos fan el viatge més agradable i ens fan gaudir més del present. Quan ens n'adonarem?
Quan aprenrem aquesta lliçó tan bàsica? No veiem que tots volem viure? Sinó, per què ens espanta tant estar malalts i ens provoca tan malestar estar en un hospital, etc? Per què la nostra vida perilla, i només quan passem per auqests moments ens adonem de les coses importants.

http://www.tv3.cat/videos/3940230/Ramon-Bayes-pateixen-les-persones-no-els-cossos

ja ho veieu, avui no hi ha forma, només contingut, frases deixades anar, inspiracions arrel de documentals, reflexions... tampoc crec que sigui gaire important, l'important és enviar el missatge. És simple.

...

I parlant de treballar d'allò que t'agradi....em ve al cap el programa recent estrenat de TV3, MESTRES, en què se'm van quedar gravades un piló de frases i imatges, de gent que gaudia plenament amb la seva feina, i era preciós. "Has d'empényer els alumnes, no protegir-los"; "Has de fer que se sentin especials, creuar la mirada amb cadascun d'ells, fer que notin que els estimes"; "S'ha de potenciar la qualitat de cada alumne, després de descobrir-la, és clar"; "Un bon mestre ha de portar a les espatlles una bona dosi de paciència, comprensió, vocació i il·lusió"; "Si en saps d'allò que expliques, et guanyes el respecte dels alumnes"; "Has d'estimar la teva feina, fins al punt que no et vulguis jubilar i tots els dies et semblin vacances".
...
Els bancs han rebut 14 bilions de dòlars per salvar-se. què s'ha de fer? controlar tot el sector financer.
taxa a les transaccions financeres. taxa d'un 0'1%--> 600.000 milions euros/any
reconvertir l'economia en una economia ecologista.
I amb aquests diners....cobrir les necessitats socials del nord, als països del sud i frenar el canvi climàtic. les 3 grans crisis actuals. Aliances de ciutadans. necessitat d'unitat, tots estem enfront els mateixos problemes


una entrevista interessant...
http://www.joharigautier.com/blog/articulos-de-actualidad/ferran-iniesta-%E2%80%9Cel-temor-a-todo-lo-que-nos-rodea-es-lo-que-nos-lleva-a-procesos-de-destruccion-masiva%E2%80%9D

Als 16 anys hem de fer el primer pas, escollir si volem treballar, seguir estudiant, o fer una formació professional. Als 18 hem de fer el gran pas, escollir una carrera! Però.....no és un joc, no és com escollir optatives, és encaminar-te pel teu futur, sense pensar-ho gaire, ens estem hipotecant a una cosa incerta. Com volen que decidim el nostre futur sense haver viscut ni experimentat ni viatjat ni comparat? Com i qui ens desperta el "gusanillo" d'interès per als diferents temes del món? I si als 25 anys descobreixo que m'apassiona la cuina, però com a casa mai he cuinat i m'ho han fet tot....o si tinc clar que vull especialitzar-me en estudiar les societats africanes, però mai he viatjat al contintent africà, i quan hi vaig, no m'agrada, i veig que lo meu són les societats asiàtiques? Immersos en una societat ansiosa, on el lema és "quan abans millor! i quant més millor!", sense projeccions de futur...no tenim temps per pensar gaire, només per avançar amb el cap baix.

http://www.youtube.com/watch?v=nsHcZiTSaBI

shalom?

Per ella el món s'ha aturat, o potser és ella que ha baixat d'aquest món de presses i poc humà en què som arrossegats per la corrent. No forma part de la gent que va d'aquí a allà a contrarellotge pensant verbs en futur. On són? Per què no viuen el present? Criatures enverinades per la societat que han oblidat el més important, l'aquí i l'ara. Entre els carrerons, es troba una barrera d'àvies que li impedeixen el pas, però no tracta d'avançar-les, sinó que es queda darrera seu, escoltant, res més.

A la teva terra, va dir el petit príncep,  els homes cultiven cinc mil roses en un mateix jardí...i no troben el que busquen. I malgrat això, el que busquen podria trobar-se en una sola rosa o en una mica d'aigua. Però els ulls estan cecs, és necessari buscar amb el cor.
El petit príncep s'adormí, el vaig carregar en braços i vam seguir el camí. Estava emocionat, semblava com si carregués un petit tresor. Em semblava també que no hi havia res més fràgil a la terra. A la llum de la lluna, vaig mirar el seu pàlid front, els seus ulls tancats, els seus dèbils cabells ondulant al ritme del vent, i em vaig dir: "el que veig aquí és només una carcassa. El més important és invisible. El que més m'emociona d'aquest homenet és la seva fidelitat per una flor, és la imatge d'una rosa que resplendeix en ell com la flama d'una làmpara, fins i tot quan dorm." És necessari protegir les làmpares: un cop de vent pot apagar-les...

Els rituals són necessaris. Són el que fan que un dia sigui diferent a la resta, una hora, de les altres hores. Si quedem cada divendres a les 5, estaré tota la setmana pensant-hi, i quan sigui divendres a les 4, estaré eufòric i encara més neguitós, i descobriré el preu de la felicitat! En canvi, si véns a qualsevol hora de qualsevol dia, mai sabré quan preparar el meu cor.

Són les 90 pàgines més dolces i sinceres que per a mi, existeixen sobre la Terra. No me'n recordava de tot el que despren aquest petit llibre, un llibre que si pogués, el faria llegir a tothom, que hauria de ser obligatori des de l'escola bressol fins al doctorat, que hauria de ser un discurs d'un polític, i un sermó d'una mare o pare al seu fill o filla. No recordava tota la filosofia tan bàsica que se'n pot extreure. Cada pàgina conté algun detall que et fa emocionar, d'alegria, i també de pena, per veure que la realitat és ben diferent.
No he sabut estar a l'altura d'explicar un conte d'aquestes caracteristiques. Se m'ha quedat gran, enorme.

i assaguts al sofà...

http://www.youtube.com/watch?v=2IZrEdgBBFs&feature=related

Dues guitarres i veus hipnotitzants. Gent desconeguda. Dues bones amigues. Vi. Espelmes. Un sofà. Nit. Calidesa. Senzillesa. Bon ambient.
...vam caure abraçats...
Ell.
...ens vam besar...
Un parell d'hores sentint-lo al cantó, física i emocionalment, al ritme del dolç so de les guitarres. Captant les frases que els músics deixen anar i que ràpidament assimilem a les vivències personals. Cançons. Moments. Frases que t'apunyalen al pit i et remouen tot.
...i la inconsciència...
Només ho estaré pensant jo? Pensarà el mateix o es limitarà a escoltar la cançó sense llegir entrelínies? Dubtes que sembla que mai es resoldran però que ho fan en l'abisme de la nit, mentre la resta del món dorm, fins i tot el nostre conscient, mentre l'inconscient es deixa endur pel tacte dels nostres cossos.

http://www.youtube.com/watch?v=Z8zlIuUQM1k&feature=related

TOUCHED!

És simple, oi? Sembla harmoniós, senzill, pacífic, serè, bonic. És vida. Crec que la vida és senzilla, però no entenc per què la compliquem tant i tant? Tenim tantes pors....que es resumeix en una: por a no ser feliç. I en canvi de seguir un camí (que no vol dir que sigui recte), fem voltes sobre ell mateix, tornem enrere, tornem a passar pel mateix lloc, fem dreceres, etc. Ens han educat així, a no exterioritzar emocions, a fer el correcte, a cumplir, a no explotar, a ser racionals, som éssers racionals, això és el que ens diferencia de la resta d'animals! Som madurs, som éssers humans, serens, capaços de controlar absolutament tot, som invencibles, creixem i avancem pel simple fet de demostrar que som forts....en fi, tornem al cas, que això és un altre tema. Com pot ser tot tan senzillament senzill? Ens mostren una targeta de color vermell, i erre que erre fem tot el possible a classificar-la com a una targeta ataronjada. Perquè el color vermell fa por, és molt fort, massa vistós. I anem camuflant i camuflant, i ja no sabem ni de quin color és la primera targeta que ens han ensenyat, que és la que realment importa, ara hi ha tants colors que és tot un embolic. Però...és senzill, si de bon començament haguessis acceptat que la targeta era vermella, i si després canviava de color i anàvem errats, doncs no passa res. Ens enrabiem, cridem, plorem, exterioritzem i seguim. En el fons, som nens, actuem com nens, però ho camuflem, i no se'ns dóna gens bé...

I quan aconsegueixes desfer tot l'embolic de colors i et quedes amb el primari....quin pes et treus de sobre! I què fàcil hagués sigut fer-ho des d'un bon principi...però bé. Ara tens la targeta entre les mans, i pot servir, o no pot servir. Però almenys t'has adonat que a mesura que ens fem grans, ens afegim complicacions a les coses més simples i bàsiques de la vida, com l'amistat o l'amor. Però com són l'única cosa que no podem controlar, doncs és millor donar l'esquena i mentir dient que ja no som nens. De debò...tot és molt molt senzill, els sentiments són senzills, els sentiments són els mateixos des de que naixem fins que morim, els sentiments són els trocets de nen que portem a dins, i oi que aquests últims són senzills? Doncs els primers també. Només es tracta d'exterioritzar-los, afrontar-los cara a cara, dir-los en veu alta, i adonar-se del que et provoca dir allò. Senzill com contemplar una sortida de sol enmig del camp d'un dia pur i clar. No em creieu? Jo tampoc m'ho creia, fins avui. I m'ha costat 17 mesos arribar a aquesta conclusió. M'ha costat 17 mesos adonar-me d'una cosa, d'un sentiment, fins que l'he dit en veu alta, he fet un parell d'afirmacions amb l'ajuda d'un futur psicòleg meravellós i després d'un mar de llàgrimes per veure el que acabava de descobrir, m'he sentit en pau amb mi mateixa d'una manera brutal, com la foto. Segurament és aquest pas el que ens volem estalviar, no? El fet de xocar contra la realitat, de vessar llàgrimes. No ho sé. Que plorar està mal vist? El que potser no és tan senzill és encaixar les conseqüències d'aquests sentiments, ja que no només depen de tu, però això és una altra història.

http://www.youtube.com/watch?v=dAuZTqtBHos

no me'ls puc treure del cap

Sembla que la ciutat ho hagi fet expressament. bé, potser la ciutat no té res a veure, però és igual. Tot plegat. Sigui el que sigui, gaudir de l'últim trajecte en tren Barcelona Sants-Sils amb un paisatge com el d'avui, no té preu. M'han brindat un últim regalet, potser? Sé perfectament que no és l'últim viatge en tren fent aquest recorregut, però sí que ho és sota les circumstàncies en què han estat fins ara. Ja no sóc una estudiant barcelonina de dilluns a dijous, com a molt els dimecres, però lo d'estudiant, res. Es diu ràpid, després de tot el que he viscut...Però la neu m'ha ajudat a no posar-me excessivament nostàlgica. I és que....el món vist sota una capa de neu sembla més bonic, més pacífic, més feliç, més centrat en les coses importants, tot i que potser els mitjans de comunicació i algunes persones en facin un gra massa! No ens enganyem.....qui es pot aguantar el somriure i el neguit intern al veure caure volves de neu? Sempre aferrant-nos a tot allò que surt de la monotonia...i que així sigui per sempre, i més si és gratis.

Sincerament...ho trobaré a faltar, el fet de caminar i caminar pels carrerons dels barris més pintorescs, de voltar amb el bicing amunt i avall competint amb els altres ciclistes, de fer plans per les tardes per descobrir indrets nous de la ciutat, de les tardes jugant amb la Blanca cantant i ballant, dels sopars de burritos, el fet de sentir-me petita en un lloc tan gran, observar la gran diversitat de gent....Us trobaré a faltar. Hi ha hagut moments asquerosos, però tot consisteix en quedar-se amb les coses bones de cada etapa, i afortunadament, en tinc molts, ben guardadets dins meu.

Et trobaré a faltar, a tu i a tots els grandiosos moments que hem compartit. És curiós...el que em vas dir al mes de setembre...s'ha complert en aquests últims dies, t'adones? No sé què faré sense poder-te veure cada dia. Per molta gent que haguem conegut i molts llocs que haguem descobert...a vegades el més meravellós és el que sempre ha estat al teu costat en els llocs més insignificants. T'estime.

http://www.youtube.com/watch?v=pOVdBPyjMlg&feature=related

La memòria només recorda els llocs on s'ha estimat o s'ha patit.

no! encara no!

No sé si a més gent li passa, però personalment sóc d'aquelles persones que creu que mai tindrà cap enfermetat ni tindrà cap problema amb la seva salut, ja que no hi ha motius, faig esport, menjo saludablement, evito qualsevol producte que diuen que és cancerígen, intento no passar massa estona amb els objectes electrònics, no fumo, no bec, no sé.....tonteries que et fan creure que viuràs una vida saludable i llarga.Doncs no, quan menys t'ho esperes....la vida et dóna un toc d'avis per fer-te veure que som realment vulnerables. De tooots els mals i enfermetats que poden existir, tinc sort d'haver patit el menys dolent de tot. Però...collons si m'he espantat. Fora victimismes, només pretenc explicar la situació que he viscut avui per primer cop i que espero que no es repeteixi mai més. Estar atontada, cansada, començar a suar, suar i suar, tenir calor, fred, marejar-se, veure tot borrós, tenir ganes de vomitar, mal de panxa....patir una lipotímia. Pensava que em moria! No sabia què m'estava passant, volia mantenir la calma, però era impossible i he hagut de demanar ajuda abans no caigués al terra. El cap se m'ha anat una mica, i enmig de tot aquest procés, he vist llum, quan veia tot molt borrós i notava que perdia el coneixement, llum i imatges. Primer una corda que venia de dalt, i no podia agafar-la perquè no tenia prou forces, i sabia que si l'agafava tot passaria i em tornaria a trobar bé, però no hi he arribat. I just en aquest moment no podia parar de cridar per dins: "no no encara no" Vull viure! No vull marxar encara!" I seguidament els ulls se m'han ennuvolat massa i tot ha començat a fer voltes fins que m'han estirat sobre una mena de taulell. I ja està, de seguida m'he recuperat. Quina ximpleria...una baixada de pressió i em poso com una moto i en faig una pel·lícula gairebé. Però m'he espantat, la veritat, per molt que això li passi a molta gent i sigui una cosa ben normal, no em fa gràcia....es passa realment malament. Serveix per adonar-te que hem de valorar estar bé, de debò, si ja m'he posat així per tan poca cosa, imagina't el patiment que deu passar tota la gent que pateix tantes malalties.....no sé, no sé com dir-ho. M'he adonat, també, bé, o he afirmat, que estic totalment enamorada de la vida, que no vull marxar, vull viure viure i viure. Quan estava en els moments "crítics", no m'he espantat perquè em trobava malament, sinó perquè alguna cosa superior a mi m'estava vencent, no podia controlar al meva salut i m'impedia viure! M'he espantat perquè he vist la possibilitat de desaparèixer del mapa, i és horrible! Tinc tantes coses a fer encara!!....i m'han vingut al cap imatges de la gent important i que més estimo en aquest món. Sí, sóc una exagerada....però és com m'he sentit!! Suposo que com mai em passen coses d'aquestes, no hi estic acostumada. Tot i que si morís, per moltes coses que encara tinc a fer, no m'empenediria....perquè com sempre dic, s'ha de viure la vida com si no hi hagués un demà, fer allò que et ve de gust avui i no un altre dia, demanar perdó, perdonar, tractar de no enfadar-te amb la gent, dir el que sents a la gent, dir T'ESTIMO! tants cops com ho sentis, no quedar-te res per tu. I crec que això, dia a dia em surt millor. Suposo que el fet que tinguem un final, fa que la vida sigui interessant i meravellosa. I encara més, si no saps quan arribarà aquest final. Sabeu? A cada segon pots perdre la vida! Oi que no us deixa indiferents? Doncs va gent.....aprofitem aquesta vida, que és un regal. CARPE DIEM.