TOUCHED!

És simple, oi? Sembla harmoniós, senzill, pacífic, serè, bonic. És vida. Crec que la vida és senzilla, però no entenc per què la compliquem tant i tant? Tenim tantes pors....que es resumeix en una: por a no ser feliç. I en canvi de seguir un camí (que no vol dir que sigui recte), fem voltes sobre ell mateix, tornem enrere, tornem a passar pel mateix lloc, fem dreceres, etc. Ens han educat així, a no exterioritzar emocions, a fer el correcte, a cumplir, a no explotar, a ser racionals, som éssers racionals, això és el que ens diferencia de la resta d'animals! Som madurs, som éssers humans, serens, capaços de controlar absolutament tot, som invencibles, creixem i avancem pel simple fet de demostrar que som forts....en fi, tornem al cas, que això és un altre tema. Com pot ser tot tan senzillament senzill? Ens mostren una targeta de color vermell, i erre que erre fem tot el possible a classificar-la com a una targeta ataronjada. Perquè el color vermell fa por, és molt fort, massa vistós. I anem camuflant i camuflant, i ja no sabem ni de quin color és la primera targeta que ens han ensenyat, que és la que realment importa, ara hi ha tants colors que és tot un embolic. Però...és senzill, si de bon començament haguessis acceptat que la targeta era vermella, i si després canviava de color i anàvem errats, doncs no passa res. Ens enrabiem, cridem, plorem, exterioritzem i seguim. En el fons, som nens, actuem com nens, però ho camuflem, i no se'ns dóna gens bé...

I quan aconsegueixes desfer tot l'embolic de colors i et quedes amb el primari....quin pes et treus de sobre! I què fàcil hagués sigut fer-ho des d'un bon principi...però bé. Ara tens la targeta entre les mans, i pot servir, o no pot servir. Però almenys t'has adonat que a mesura que ens fem grans, ens afegim complicacions a les coses més simples i bàsiques de la vida, com l'amistat o l'amor. Però com són l'única cosa que no podem controlar, doncs és millor donar l'esquena i mentir dient que ja no som nens. De debò...tot és molt molt senzill, els sentiments són senzills, els sentiments són els mateixos des de que naixem fins que morim, els sentiments són els trocets de nen que portem a dins, i oi que aquests últims són senzills? Doncs els primers també. Només es tracta d'exterioritzar-los, afrontar-los cara a cara, dir-los en veu alta, i adonar-se del que et provoca dir allò. Senzill com contemplar una sortida de sol enmig del camp d'un dia pur i clar. No em creieu? Jo tampoc m'ho creia, fins avui. I m'ha costat 17 mesos arribar a aquesta conclusió. M'ha costat 17 mesos adonar-me d'una cosa, d'un sentiment, fins que l'he dit en veu alta, he fet un parell d'afirmacions amb l'ajuda d'un futur psicòleg meravellós i després d'un mar de llàgrimes per veure el que acabava de descobrir, m'he sentit en pau amb mi mateixa d'una manera brutal, com la foto. Segurament és aquest pas el que ens volem estalviar, no? El fet de xocar contra la realitat, de vessar llàgrimes. No ho sé. Que plorar està mal vist? El que potser no és tan senzill és encaixar les conseqüències d'aquests sentiments, ja que no només depen de tu, però això és una altra història.

http://www.youtube.com/watch?v=dAuZTqtBHos