-Valors, el Bé, lleis.
- Intelectualitat, objectivitat, ciència, científics.
- Estètica, art, forma
- Religiós, esperitualitat
- Política, polític, domini, poder.
- Societat, amor, sociabilitat.
- Utilitat, pràctics, econòmics.
Jo m'hi veig clarament en un punt. Qui no s'hi vegi potser és que no té una personalitat gaire definida, o potser simplement és que es veu en més d'una, i ja pot ser, o no. Segurament una sempre ens domina més que les altres, no?
I de què depen ser una cosa o altra? L'educació que rebem? Tant a casa com a l'escola? Els amics amb qui creixem? Les experiències que vivim? Els canvis? En el meu cas...crec molt que sense el canvi més important que de moment he fet a la meva vida, no estaria en el punt on crec que estic, i per tant no seria com sóc. O potser sí! No ho sabré mai....i és que sempre se'm passa pel cap...com seria la meva manera de ser si no m'hagués traslladat de poble (i tot el que això comporta)? És magnífica l'existència d'aquest misteri....perquè...què més dóna? Ara és ara, el present, m'agrada com sóc i com he anat evolucionant, què importa la resta?
És la voluntat el que ens fa ser d'una manera o una altra? "Jo vull ser tal! D'aquesta manera!" I l'esforç que hi posis a ser més tal i més qual, al final donarà els seus fruits i et convertiràs en la persona que volies ser? Potser, qui sap. La veritat és que jo ho faig. Fa uns anys enrere em vaig proposar que no volia comprar-me roba innecessària (i menys al Zara i a totes aquestes empreses estafadores), si tenia l'armari ple!, volia viure d'una manera més simple, sense coses supèrflues, treballar més l'interior i no la carcassa, també em vaig proposar que no volia que m'afectés tant el que la gent pensés o digués de mi, si jo creia que feia el correcte. Ara em miro. No vaig desencaminada. Qui té ideals i filosofia als 12 anys? Te'ls vas construint tu mateix a partir del que vius. Tot això i més són ideals..filosofies de vida, que només tu decideixes com vols que sigui a partir del que veus i escoltes i reps de l'exterior. La vida és canvi! És un viatge! La vida és prendre decisions a cada passa, és triar si vols anar per aquell camí o l'altre, si vols que durant aquest tram el teu acompanyant sigui aquest o aquell, si vols enfilar-te a l'arbre o bé excavar les arrels i descobrir el seu passat, si prefereixes saltar les pedres o topar-hi i treure-les del mig, etc. Decisions que marquen com vols ser, on vols ser, amb qui, on vols arribar....i anar fent, passet a passet.
Per què la gent que abunda és com és? Perquè el que rebem de l'exterior són tot d'imatges i informació orientada a cuidar la imatge, a comprar, a competir. Programes de televisió on has de competir amb la resta per guanyar el bote de diners, anuncis de cremes corporals, roba, colònies, cotxes, telèfons mòvil, de milions de marques diferents! I has de comprar la millor, per ser el millor. Més més i més. Pel·lícules i sèries i espectacles amb protagonistes guapos i guapes amb uns cossos perfectes, que canten i ballen i vesteixen bé, i són bones persones, i són perfectes, i viuen en una casa maca i tenen un nòvio perfecte, i s'enfaden però sempre s'acaben demostrant el seu amor tan profund, i tot això apareix a sèries dirigides a persones des dels 5 anys fins a les àvies! Qui no vol tenir aquesta vida?! Què volen ser totes les nenes de l'escola? Com la Hanna Montana! Volen ser guapes i riques i ballar i cantar bé! I els nens? Rics, milionaris, futbolistes! I sembla que puguis fer-ho realitat perquè amb tants anuncis!, i que és el millor estil de vida, i després aquesta gent surt al carrer i se'n riu de la gent que no va a la última, que no vesteix tan bé, que té algun trastorn mental, que és "lletja" perquè surt dels cànons, que és més "gorda", i comencen els col·lectius marginats, i volem encaixar dins nosequin pot com els que la tele ens ensenya! Però no veiem que és ridícul!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Fem pena, pena pena pena tots plegats!!! Us heu aturat per uns moments a pensar en tot això? Heu observat el vostre voltant? No tenia pensat fer aquest escrit, però fa dies que hi penso, potser perquè he fet canvis a la meva vida bastant intensos que surten de lo "normal", i em sento un bitxo raro! Però òstia, no! I m'he passat nits pensant tot això, i m'entra un nus a la gola, i m'entren ganes de plorar, perquè la gent no desperta, vol ser feliç en un món de mentira, buscant a l'exterior, quan tot està dins nostre, i m'agradaria sortir del món, que de fet m'hi sento, a fora, aquests dies, i assaguda a la lluna, agafar el planeta terra i sacsejar-lo ben fort perquè tot torni al seu lloc, ens traiem de sobre totes les bajanades que ens han dit i siguem més humans.
Som éssers humans? Enserio? Doncs no m'ho crec! Per molt que la ciència digui el contrari! No som humans! Som bèsties, som més ferotges que tots els animals de la selva junts!!!!!!!!!!
Motius no me'n falten!!!! Odio anar al supermercat, ho odio! Odio anar a supermercats plens a vessar de menjar, menjar que molt el llançaran a les escombraries, i penso en tots els milions i milions de supermercats que hi ha en el món ric, tot el menjar que hi ha en ells, i és que.....com poden dir els informes d'ONGs i els diaris i els informes de l'asquerosa ONU que hi ha mil milions de pobres i afamats al món?! Algú m'ho pot explicar, perquè a mi no m'entra al cap. Per què no agafem tots els camions i avions que transporten armes als països "pobres" i canviem l'armament per la meitat del menjar de tooooooooooooooots els supermercats!? Us imagineu la imatge? Camions plens plens de menjar repartits per tooooooooooooot el món?! Per què no enterrem totes aquestes armes sota terra, enlloc dels residus nuclears? Com podem restar indiferents a que uns ho tinguin tot i els altres rees?! Espera, ric en què? En diners? Però no veiem que estem pobres de tota la resta?! Estem afamats de tendresa, amor, solidaritat, humanitat, empatia. Sabeu que el 0'16% de la població mundial s'apropia de l'equivalent al 66% dels ingressos mundials anuals? He llegit més d'un cop que la fam es podria haver acabat molts cops, que els diners que es necessiten són els mateixos que el món es gasta en despeses d'armament durant un mes o així. No us fa vergonya formar part d'aques món? És realment trist. Som ben curiosos els humans....No ens agrada que ens facin mal, que ens tirin una pedra al cap, que ens donin una bufetada, que ens empenyin, que ens estirin dels cabells...en resum, que ens facin mal, però llavors fem la guerra, i tirem bombes, i matem i assassinem, i robem i insultem i enganyem i piquem. En canvi, ens encanta que ens diguin les coses bones que fem, que ens diguin que ens estimen, que ens acariciin, ens encanta fer l'amor, que ens abracin, que ens facin un petó....i per què ens costa tant fer-ho? Fem més mal que plaer als altres. Per això dic, que tots els valors s'han capgirat. El món necessita una bona sacsejada. I que despertem de la poció enverinada que algú ens ha donat. Com podem tenir tanta por de tot? Por d'estimar, de viatjar, de viure, de morir, de fer-nos mal, de caure, de fracassar, de perdre diners, de tot!
Com podem quedar-nos indiferents a que algú llanci un paper al terra davant nostre? Com podem continuar vivint igual malgrat saber que el clima perilla? Bé, de fet no perilla, el clima està canviant perquè nosaltres l'hem forçat, i els que patirem les conseqüències serem nosaltres, però és igual. Sembla com si no ens n'adonéssim que formem part d'una humanitat, que som tots iguals i que aquell arbre, i aquella muntanya i aquell riu és casa nostra. Estem encegats per ser els reis del món i els millors.
Com podem separar persones pel color de pell, per la seva religió, per la seva roba, pels seus diners, per la seva llengua? Per què ens separem tant de tot? Per què només generem odi si ens vam crear a partir de la més pura expressió de l'amor? Odiem el que sigui diferent a nosaltres i volem superar a aquells que són igual que nosaltres.
Com uns presentadors de telenotícies es poden passar un quart d'hora parlant de l'estat de la gespa d'un camp de futbol, del dolor que té aquell jugador a l'ungla del peu, de fer 34435 estudis sobre les jugades de tal equip, etc? No hi ha més notícies per informar la gent? Se'n parla mai dels conflictes que hi ha a parts del planeta que són invisibles per a la majoria? Se'n parla del comerç d'armes? Per què no se'ns informa de coses importants?! Per què no ens interessa! Si fem veure que no ho sabem, no ens en sentim responsables. I així vivim, en una societat mediocre. Sí, és un text molt negatiu, però és com veig el món, podrit. I de tant en tant trobes alguna flor que comparteix aquests pensaments amb tu. I el que més anhelem és que el món acabi ple de flors ben vives.
Com podem robar el peix al nostre veí i deixar-lo sense res i després barrar-los el pas quan vénen a buscar-se la vida al nostre territori?
Diuen que si la gent descobrís com funciona el sistema financer, hi hauria una revolució demà pel matí. Però ens han de tocar els diners per adonar-nos-en? És que no ho veiem? Clar, com no ens afecta a nosaltres, passem. Òstia! Del que hi ha crisi és d'empatia! Si ens uníssim tots...no sé....si siguéssim més tolerants en tot...Per a mi són aquests problemes tan bàsics que trobo i sento que s'han de solucionar i que de debò tenen importància. Després hi ha tots els problemes d'independència, com a casa nostra, i les vagues i manifestacions perquè ens pugen el preu d'allò i ens baixen el sou o el que sigui. I està clar que si és injust s'ha d'aturar, i jo seré la primera a protestar, però dins meu algo es remou molt més fort quan veig tot el panorama amb els problemes tan bàsics que he dit abans que no pas una manifestació per abaixar el preu del metro. No sento la mateixa força revolucionària per lluitar per la independència que per lluitar contra les desigualtats nord-sud. No sé ben bé com explicar-ho. Qüestió de valors, suposo. No tots els temes d'injustícia ens toquen igual entre uns i altres. Tot i que....Catalunya ha de ser independent i els preus del metro han de baixar ja!
Volia fer un escrit per un concurs dient tot això, enviant aquest missatge, però amb forma, és a dir, posant-ho maco, atractiu, per poder guanyar el premi. Fa dies que volia treure tot això, però com tenia al cap que ho havia de fer d'una manera maca, acabava per no fer-ho i encara m'ho guardava més endins i la bola creixia.Veieu? Un clar exemple, ja que al final no ho he fet, m'ha fet mandra, requeria esforç posar maco tot això, i per centrar-nos més en la carcassa, oblidem el més important, el missatge, perquè segur que si ho hagués fet m'hagués deixat coses i no m'hauria sortit tot tal i com ragen els meus pensaments. Aquest escrit mai podrà guanyar un concurs literari. I aquesta és la trista realitat. Qui hagi llegit tot això, ole tu. Però demà continuaràs fent la teva vida, oi? Jo segurament també, però...és que no sé ben bé què fer. Em sento diminuta i impotent. Canvia el que no t'agradi. Vale, he plegat d'estudiar perquè no m'agradava, pots canviar de casa, de poble, de roba, de manera de pensar fins i tot! Però com canvies alguna cosa del món que no t'agrada? M'agradaria tenir un megàfon i cridar des de la lluna i que em sentís tota la humanitat. Crec que per això vaig començar ciències polítiques, ja que els polítics són els únics que sembla que tota la gent els escolta, tenen el poder de parlar davant de tot el món si volen, de fer discursos, convèncer, però llàstima que no aprofiten aquest poder. M'hauré de conformar estudiant alguna altra cosa més modesta, i anar divulgnat pel meu compte, mitjançant revistes, documentals, reportatges, diaris....jo què sé. Però és que després llegeixo llibres d'alterperiodisme i al·lucino amb el que s'hi diu! Com de manipulats estan tots els mitjans, mostrant només el que es ven, el que interessa al públic.
Canviar és difícil, però continuar pel mateix camí és senzillament suïcida.
No ho sé...durant aquests dies és com si s'hagués despertat algo dins meu o els meus valors haguessin dit prou! Han arribat a un límit. Potser és que la rutina no m'engoleix i tinc temps per pensar realment en l'important. I si veig una burla a algú que és gras, o que l'insulten o li fan mal, és que no podré aguantar-me. Perquè n'estic farta. No penso passar per alt cap més injustícia, per petita que sigui, tot i que només sigui una conversa entre amics que parlen amb to racista o sense respecte o el que sigui. No penso tenir escrúpols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada