no! encara no!

No sé si a més gent li passa, però personalment sóc d'aquelles persones que creu que mai tindrà cap enfermetat ni tindrà cap problema amb la seva salut, ja que no hi ha motius, faig esport, menjo saludablement, evito qualsevol producte que diuen que és cancerígen, intento no passar massa estona amb els objectes electrònics, no fumo, no bec, no sé.....tonteries que et fan creure que viuràs una vida saludable i llarga.Doncs no, quan menys t'ho esperes....la vida et dóna un toc d'avis per fer-te veure que som realment vulnerables. De tooots els mals i enfermetats que poden existir, tinc sort d'haver patit el menys dolent de tot. Però...collons si m'he espantat. Fora victimismes, només pretenc explicar la situació que he viscut avui per primer cop i que espero que no es repeteixi mai més. Estar atontada, cansada, començar a suar, suar i suar, tenir calor, fred, marejar-se, veure tot borrós, tenir ganes de vomitar, mal de panxa....patir una lipotímia. Pensava que em moria! No sabia què m'estava passant, volia mantenir la calma, però era impossible i he hagut de demanar ajuda abans no caigués al terra. El cap se m'ha anat una mica, i enmig de tot aquest procés, he vist llum, quan veia tot molt borrós i notava que perdia el coneixement, llum i imatges. Primer una corda que venia de dalt, i no podia agafar-la perquè no tenia prou forces, i sabia que si l'agafava tot passaria i em tornaria a trobar bé, però no hi he arribat. I just en aquest moment no podia parar de cridar per dins: "no no encara no" Vull viure! No vull marxar encara!" I seguidament els ulls se m'han ennuvolat massa i tot ha començat a fer voltes fins que m'han estirat sobre una mena de taulell. I ja està, de seguida m'he recuperat. Quina ximpleria...una baixada de pressió i em poso com una moto i en faig una pel·lícula gairebé. Però m'he espantat, la veritat, per molt que això li passi a molta gent i sigui una cosa ben normal, no em fa gràcia....es passa realment malament. Serveix per adonar-te que hem de valorar estar bé, de debò, si ja m'he posat així per tan poca cosa, imagina't el patiment que deu passar tota la gent que pateix tantes malalties.....no sé, no sé com dir-ho. M'he adonat, també, bé, o he afirmat, que estic totalment enamorada de la vida, que no vull marxar, vull viure viure i viure. Quan estava en els moments "crítics", no m'he espantat perquè em trobava malament, sinó perquè alguna cosa superior a mi m'estava vencent, no podia controlar al meva salut i m'impedia viure! M'he espantat perquè he vist la possibilitat de desaparèixer del mapa, i és horrible! Tinc tantes coses a fer encara!!....i m'han vingut al cap imatges de la gent important i que més estimo en aquest món. Sí, sóc una exagerada....però és com m'he sentit!! Suposo que com mai em passen coses d'aquestes, no hi estic acostumada. Tot i que si morís, per moltes coses que encara tinc a fer, no m'empenediria....perquè com sempre dic, s'ha de viure la vida com si no hi hagués un demà, fer allò que et ve de gust avui i no un altre dia, demanar perdó, perdonar, tractar de no enfadar-te amb la gent, dir el que sents a la gent, dir T'ESTIMO! tants cops com ho sentis, no quedar-te res per tu. I crec que això, dia a dia em surt millor. Suposo que el fet que tinguem un final, fa que la vida sigui interessant i meravellosa. I encara més, si no saps quan arribarà aquest final. Sabeu? A cada segon pots perdre la vida! Oi que no us deixa indiferents? Doncs va gent.....aprofitem aquesta vida, que és un regal. CARPE DIEM.