No exagero que esperava aquesta setmana des de la festa major. Sabia que participaria de dins a la festa del Ranxo, com a pubilla, tindria bastants actes i cosetes a fer, veuria a la gent del poble, hi hauria festa, tradició, ambient de poble....!!
Segurament sóc de les poques persones que dóna tanta importància i li posa tanta emoció i sentiment a aquests dies....per molts aquest acte és un dia, o dos, com cada any, i ja està, aquí s'acaba. No ho sé...per a mi ha sigut tot molt especial, màgic, únic i intens, no puc transmetre-ho d'una altra manera. Hem dormit poquíssim, hem conegut gent...increïble, hem col·laborat amb tradicions, hem ballat, hem fet el burru, hem estimat, hem compartit....
Sabia que no es repeteria mai més, tot això, almenys en aquestes circumstàncies essent pubilla, i per això he intentat absorbir cada cada segon, exprimir cada paraula, mirada, moviment al màxim, aprofitar l'oportunitat. Viure-ho. Potser per això ha sigut tan intens i màgic, per saber que tot era qüestió de dies. Volia aturar el temps. Tenia ganes d'abraçar tothom, de fer coses....veia els nens petits ballant disfrassats per la passarel·la, i me'ls hagués menjat, només mirant-los ja em transmetien una felicitat....sumat de l'ambient de carnaval. La xocolatada, amb tots ells.......cada dia em sorprenen més, cada dia són més especials, cada dia me'ls estimo més, cada dia em sento més d'una gran família anomenada Esplai.
Sona tan cutre dir tot això amb paraules....però no m'importa gaire la veritat, és la més simple realitat.
I sentir aquella sensció de festa major.....d'estar envoltada de gent que aprecies, i anar aquí, allà, ballar, aprofitar la nit. I si amb una no n'hi hagués prou....dues! I aniries abraçant a tothom, i dient a tothom lo meravellosos que són....però......tot queda dins teu i només surten petites mostres.
Diumenge a les 10. Em sentia estranya entre tots ells. Dissabte a les 23h. Em sentia una més. No hi ha secret, són gent senzilla, humil, natural, amb qui de seguida t'hi poses a parlar, a fer fotos, a riure, a donar-los les gràcies, amb uns més que amb d'altres, per tema d'edat, simplement, i ja esteu pensant quan us podeu tornar a veure tots junts. Aquella gent amb qui et sents còmode a partir del segon minut d'estar amb ella. I veure des de dins tota la feinada que fan, per conservar una tradició tan nostra, de Vidreres....no té preu, de debò. I encara has d'escoltar alguns que t'agraeixen ells a tu la teva col·laboració!
Em fa gràcia....parlar com si fos una vidrerenca de tota la vida.....però i què? M'hi sento, i és el que compta.
No sé....no tinc gaire més a dir....o potser diria tantes coses més, però em fa vergonya. Gràcies a tots....als que apareixeu a les fotos, als que no, als que estàveu allà, als que vau participar, als qui estimeu Vidreres i el Ranxo i la seva gent.
Gràcies a tots per fer-me feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada