shalom?

Per ella el món s'ha aturat, o potser és ella que ha baixat d'aquest món de presses i poc humà en què som arrossegats per la corrent. No forma part de la gent que va d'aquí a allà a contrarellotge pensant verbs en futur. On són? Per què no viuen el present? Criatures enverinades per la societat que han oblidat el més important, l'aquí i l'ara. Entre els carrerons, es troba una barrera d'àvies que li impedeixen el pas, però no tracta d'avançar-les, sinó que es queda darrera seu, escoltant, res més.

A la teva terra, va dir el petit príncep,  els homes cultiven cinc mil roses en un mateix jardí...i no troben el que busquen. I malgrat això, el que busquen podria trobar-se en una sola rosa o en una mica d'aigua. Però els ulls estan cecs, és necessari buscar amb el cor.
El petit príncep s'adormí, el vaig carregar en braços i vam seguir el camí. Estava emocionat, semblava com si carregués un petit tresor. Em semblava també que no hi havia res més fràgil a la terra. A la llum de la lluna, vaig mirar el seu pàlid front, els seus ulls tancats, els seus dèbils cabells ondulant al ritme del vent, i em vaig dir: "el que veig aquí és només una carcassa. El més important és invisible. El que més m'emociona d'aquest homenet és la seva fidelitat per una flor, és la imatge d'una rosa que resplendeix en ell com la flama d'una làmpara, fins i tot quan dorm." És necessari protegir les làmpares: un cop de vent pot apagar-les...

Els rituals són necessaris. Són el que fan que un dia sigui diferent a la resta, una hora, de les altres hores. Si quedem cada divendres a les 5, estaré tota la setmana pensant-hi, i quan sigui divendres a les 4, estaré eufòric i encara més neguitós, i descobriré el preu de la felicitat! En canvi, si véns a qualsevol hora de qualsevol dia, mai sabré quan preparar el meu cor.

Són les 90 pàgines més dolces i sinceres que per a mi, existeixen sobre la Terra. No me'n recordava de tot el que despren aquest petit llibre, un llibre que si pogués, el faria llegir a tothom, que hauria de ser obligatori des de l'escola bressol fins al doctorat, que hauria de ser un discurs d'un polític, i un sermó d'una mare o pare al seu fill o filla. No recordava tota la filosofia tan bàsica que se'n pot extreure. Cada pàgina conté algun detall que et fa emocionar, d'alegria, i també de pena, per veure que la realitat és ben diferent.
No he sabut estar a l'altura d'explicar un conte d'aquestes caracteristiques. Se m'ha quedat gran, enorme.