Tenir només ganes de dormir fins tard, quedar-te ben enganxada als llençols, anar al sofà, enxufar-te a llibres que et transporten a les teves inquietuds, te les recorden, no fos cas que se t'oblidessin, tapar-te amb la manta.....veure-ho tot gris. El cel està baix i pesat, igual que el teu cos, no tens forces ni ganes de res, ni d'escriure, ni de parlar, ni de sortir, ni de fer les classes. Res. Estar sota mínims, sentir-te sola. Sentir-te inútil, mentre els teus van fent les seves vides, lluny de tu. On sou energia, vitalitat i alegria? Es van quedar amb els últims dies, entre festa i festa, entre acte i acte, entre riure i riure, entre sopar i sopar. És el que té donar-ho tot i gaudir tan al màxim la vida i el present...que a vegades et quedes sense forces i com arribes a estar al cim de la muntanya, només pots fer que baixar, ja sigui caminant xino xano o en caiguda lliure. Sentir tanta calidesa aquests últims dies....que ara tot sembla fred i buit. Necessito moure'm i sentir-me activa, útil, fer coses, i per això sé que no aguantaria tots aquests mesos així, sort que marxo. Ara ja és segur. Però no m'envaeix un sentiment d'eufòria, sinó més aviat de por. Una mica de por. De marxar tants dies, tan lluny, i saber que molts dies estaré sola fent les meves rutes. A vegades quan tens a les mans allò que tant havies desitjat i somiat, t'espantes, perquè és tot tan gran, que no saps per on començar a assimilar-ho.
Com pot ser que a la que jo deixi de lluitar i estirar del carro i estar en la meva "fase àlgida" de donar-ho tot, tot s'enfonsi? Un moment, que miro la definició que tenia entesa de "relació", i efectivament, apareix que és una cosa de dos, de donar i rebre per les dues bandes. Doncs alguna cosa falla. Molts cops ho donaré tot i estaré al 100% o al 90%, però no sempre....a mi també m'agrada que m'animin, em recullin i lluitin per mi.
http://www.youtube.com/watch?v=zr5mCBFejIE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada