Qui sap....potser m'he agobiat tant aquesta setmana tan....passiva/aturada/avorrida/no-rutinària perquè no tenia cap pla, ni horari, ni contratemps, ni activitat ni res....només temps per pensar. I vulguis o no, el cap se te'n va, i penses, a vegades massa, a vegades massa poc, mentre que quan estàs ocupada fent coses penses en el que vols, i si alguna cosa no t'agrada, omples el cap amb l'activitat que has de fer després. Però quan no tens res a fer a part de llegir i llegir i anar amb bici i anar a l'ordinador, et vénen al cap molts pensaments, sents que tot el teu voltant està avançant menys tu, comences a treure facetes de dins teu...a redescobrir-te una mica més....perquè ja he dit que si alguna cosa tens és temps, temps per mirar dins teu. I no agradar-te segons quines coses, que potser ja veies abans, però que no t'havies aturat a arreglar-les. I ara és el moment d'intentar, almenys intentar, encarar de front allò que està coix i et desestabilitza. Que no em sàpiga tant de greu quan la gent s'enfada amb mi o quan faig algo malament; no capficar-me ni agobiar-me amb ximpleries que no valen la pena i que em fan estar trista i sense optimisme; no ser tan obsessiva ni capquadrada amb segons quines metes vulgui assolir, sinó deixar que tot fluexi una mica més. En resum, no tenir la sensibilitat tan tan tan a flor de pell, i de pas, confiar una mica més en mi malgrat elements del teu voltant a vegades s'allunyin. I també....tenir una mica més d'orgull. Uf....aquest punt l'haurem de treballar força.
Sempre m'ha fet com por a que la gent em digués els meus defectes o allò que faig malament, etc., com si no em pogués permetre equivocar-me, però no em surt l'orgull, sinó que m'enfonso, em sap greu, per haver com fallat a algú, o a mi mateixa, no sé. I és clar, les coses no sempre es fan bé, però no passa res. És com si.....si fes algo malament, ja ningú t'estimarà ni voldrà estar amb tu mai més, i seràs una mala persona per sempre i et quedaràs sola. La por a quedar-me sola....potser tot es resumeix a això, potser per això m'ha entrat tan de pànic a l'estar jo i els meus pensaments i ningú més i res més durant tota aquesta setmana. Sentit de la responsabilitat massa desenvolupat? No ho sé....Potser per això em sento com tan resposnable d'aportar el meu gra de sorra a fer d'aquest, un món millor?
Si sempre veiem les mateixes persones, acaben formant part de la nostra vida. i com que formen part de la nostra vida la volen modificar. i si no som com elles esperen, s'enfaden. Perquè totes les persones tenen la idea més exacta de com hem de viure la nostra vida. i mai no tenen ni idea de com han de viure les seves vides.
L'alquimista, de Paulo Coelho. In cre ï ble.
Senyors.....senyores.........al cap de molt, torno a recuperar les ganes, al 100%, d'escriure. Sí...les havia perdut, en algun racó del llit, o del bosc, potser les havíeu vist, qui sap, són ben ben petites, però quan te les trobes, és impossible quedar-se indiferent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada