Em va sorprendre el seu llenguatge planer i precís, em va captivar, més que pel que deia, pel com ho deia. Està clar que en sabia, del tema, però...no vaig coincidir amb algunes de les seves argumentacions. Per qüestions purament morals, crec. Va fer un recorregut de l'economia de les últimes dècades, resaltant els meravellosos anys 50, 60 i inicis dels 70 de l'economia mundial. Va reconèixer que el capitalisme té crisis, però semblava que ho expliqués com si fos un fet normal i inherent a l'economia capitalista i poc es pogués fer. Estava clar que ell no volia canviar de model, i que els mercats s'havien d'autoregular, tenir una mica més de sentit comú, i si no ho feien, calia la nostra ajuda, la de la societat civil com a tercer actor per posar fre i evitar crisis. Com? Doncs queixant-nos, reivindicant drets i deures i movilitzant-nos, fent veure als reis del món que el poble existeix. Ho diria de debò, tot aixo?Als Estats, en canvi, els atorgava poc poder de decisió i influència.
Abans, quan em posaven davant una persona que en sabés del tema a parlar, gairebé mai no podia trobar-li els punts en què posar en dubte les seves argumentacions, per por o pel que fos, no m'atrevia. Des de fa poc, no ho sé, la cosa ha canviat, estic com més crítica davant tot el que rebo, més esèptica...potser perquè tinc més coneixements? Ni idea.
La qüestió és que a aquest home, li trobava punts febles. Amb tot el que deia, estava dient indirectament que ell estava del costat del sistema neoliberal capitalista actual, no? De la globalització?
I, llavors, de tot el que això comporta? Aquí xocàvem. Està tolerant, amb això, el neocolonialisme que les multinacionals duen a terme? Les desigualtats que aquest sistema genera a nivell social, econòmic i ecològic? Permet el cobrament del deute extern als països pobres? I els paraisos fiscals? I les elevades despeses militars? Tolera que de tant en tant, patim crisis? Enfi....ben aviat parlaré de tot això. No ho vomitaré tot aquí.
Un discurs planer, còmode, que et feia sentir important com a membre d'una societat perquè t'incitava a moure't i a participar dins el sistema establert (que serveixi d'alguna cosa, és un altre tema), prou conservador per no fer-te sentir malament, per dir amb paraules dolces una realitat ben amarga però que és millor no saber, amb alguna broma entremig per fer passar les dues hores agradablement. A mi em va fer "repelús"
I dels altres ponents, va ser tanta palla el que van dir, que no se m'ha quedat pràcticament res gravat al cervell. Una periodista d'El País que semblava indignada amb el seu diari i amb la societat, però que enlloc de córrer el risc de marxar i crear un nou diari més alternatiu, es queixava fent editorials i omplint el cap amb fantasies a futurs periodistes universitaris. El conseller d'economia, inútil, no cal dir res més, i un professor de ciències polítiques de l'UAB, potser el més interessant de tots.
M'agradaria saber si algun d'aquests ponents vindria a xerrar als mateixos alumnes un dia qualsevol, al pati de la universitat, recolzat sobre una taula, després de la feina, i amb un micro normal i corrent. Tinc els meus dubtes. De moment, només l'Arcadi Oliveres és capaç de fer-ho, referint-me a persones amb un cert reconeixement social. On és la proximitat amb els alumnes? Què més dóna la carcassa quan l'important són les paraules, parlar sense embuts, encara que t'hagin de remoure la consciència?! Van ser tres hores completament fredes, mentre que mitja hora amb l'Arcadi és més que suficient per engegar-te el motor i lluitar per canviar les injustícies. Entre ells, hi ha una diferència abismal, i jo em quedo amb el president de Justícia i Pau, que crec que amb aquest càrrec ho diu tot.
Per sort, no haig d'entregar la crítica de la conferència a l'assignatura de sociologia o a la que sigui, perquè m'hauria de callar moltes coses que ara he deixat anar.
I ja posats....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada