Roben somriures a la gent, la fan feliç. Fan coses que la gent "normal" només s'atreviria a fer si anés borratxa. A vegades me'ls quedava mirant....somrient per dins, i pensava: "sou increïbles". I em pujava com una cosa per la panxa i el coll, algo màgic, i feia que el cor em bategués amb molta força. Durava molt poc, era efímer, però em deixava amb una sensació...fantàstica. Crec que d'això en diuen estar feliç, o a gust o còmode. Que no t'importaria morir en aquell moment. Sembla tot molt exagerat, però és que ells viuen la vida de manera exagerada, donant-ho tot, i aquesta alegria i força es contagia. Ells han sigut com la meva bafarada d'aire net i nou durant aquest temps un pèl fosc, i potser ni se n'adonen, però m'han ajudat moltíssim a seguir endavant, a recuperar la meva energia i vitalitat. A valorar la senzillesa de les coses, a veure que hi ha gent honesta i natural i divertida i motivada i senzilla i simple i aventurera. L'esplai és així, o almenys és la sensació que em dóna.
A la ciutat, al poble, al mar, a la muntanya...el lloc és igual, saben passar-ho bé allà on sigui, no tenen gaires manies, potser per això els és fàcil ser com són. Des del primer moment fins l'últim estan gaudint i rient. Currar-se una gimcama com aquesta, i totes les que han fet, i els altres viure-ho tot a flor de pell, com si fóssim nens petits, no té preu. Com sempre em passa amb l'esplai, em quedo curta explicant-ho tot, ja que simplement...s'ha de viure.
Cançons i riures i traduccions de noms i anècdotes i passejades i proves i tot tipus de moments queden guardats amb candau dins meu esperant la pròxima trobada per acumular-ne més. Molts més. Us trobaré a faltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada