Els nens petits són uns motivats! Però...per què ho anem perdent a mesura que guanyem anys?
Avui entro per la porta del pavelló a les cinc de la tarda -des de fa 3 dijous estic entrenant al grup de petits (de 7 a 9 anys) de volei- i em trobo els 10 nens i nenes allà on hi ha la consergeria, que comencen a saltar i a cridar d'alegria, com si portessin dues hores esperant la meva arribada per començar l'entreno, se'm tiren a sobre i m'empenyen cap a la pista! Sort que a aquella hora no hi havia ningú més apart del conserge, alguna mare i una entrenadora de patinatge, i clar...m'he sentit (bé, m'han fet sentir) com una reina! Les classes anteriors me les havia preparat més o menys bé però la d'avui.....hauria d'improvitzar...però és que amb qualsevol joc estan feliços! Un simple pilla pillla, qui té la pilota para, i anar improvitzant....anar afegint pilotes....i la seva diversió va creixent i creixent.....(i la meva també! jajaja). Toco el xiulet que avisa que canviem de joc, i tots allà als teus peus, impacients per sentir les instruccions del pròxim joc. Són tan agraïts! No ho sé....transformen qualsevol color fosc en un de ben colorit. són pura energia, pura inocència, pura vitalitat, pura senzillesa.....m'enamoren. L'any passat, en canvi, entrenava a un grup més gran, noies adolescents, d'entre 11 i 14 anys, i......quina diferència!!!! Es queixaven a cada exercici, ho feien sense ganes, desmotivades, parlant d'altres coses.....sí, és l'adolescència, en què sembla que només et motivin els nois, la moda, l'èxit, les festes....i si n'hi ha algun, de motivat o motivada a aquesta edat.....els seus amics o amigues no trigaran a riure-se'n!
Ahir vaig veure la meva cosina....."Ho ha passat bastant malament des que has marxat, ha preguntat molt per tu Laura" I m'abraçava, i em feia petonets, i em treia contes perquè li expliqués.....i bff.....m'havia d'aguantar les llàgrimes. És una de les coses més boniques d'aquest món, la mirava i la mirava i em quedava embadalida, li tocava les galtes vermelletes, la panxa, la careta tan fineta, les manetes, l'acariciava el cap....és tan dolça, que em desfà. La vaig trobar canviada, més gran, ja que feia bastant que no la veia...parlava més clar, feia més deduccions que em deixaven amb la boca oberta, deia paraules malament que em feien pixar de riure.... I la trobo a faltar, no es pot imaginar quant. Em feia tan feliç.......però tot ha canviat. I mai serà suficient descriure el que em provoca estar amb ella. Ni amb cap nen o nena petita.
Veure aquella nena amb qui tant vas compartir al PIV i que et segueixi abraçant d'aquella manera i somrient quan te la trobes pel carrer.....és que...no té preu. Mostren tot el que senten, fan les coses des del cor, diuen les veritats, estimen, ploren perquè no aconsegueixen el que volen o perquè algú els ha fet mal.
Tant de bo alliberéssim el nen o nena que portem dins, perquè per molt que creixem, hi ha alguna cosa dins nostra que sempre és la mateixa, la nostra essència. Però amb els anys perdem honestedat, inocència i il·lusió. Guanyem maduresa que molts cops confonem amb racionalitat i esquivem l'emoció, el sentir a flor de pell. Com si cada any que passés, ens poséssim un abric de ferro a sobre. I ens creiem que els nens són nens i que nosaltres som grans. I és quan convé, llavors, llegir el petit príncep, entre d'altres coses. I estic segura del que dic perquè avui m'he passat una bona estona llegint els meus diaris des que tenia 10 anys. I us ben asseguro, que els problemes que tenia, no són pas gaire diferents als que tinc ara, i és cert que jo he canviat, però l'essència que desprenia aquella lletra mal feta és la mateixa amb què escric aquest blog. I no m'havia adonat fins avui, de lo poc que he canviat. Les mateixes pors, les mateixes coses que em fan feliç....i que mai canviaran. Espero.
Amb tot això....em passa pel cap la possible idea d'estudiar educació infantil...però és que....no puc veure-ho com una feina. Ja estic a l'esplai, per algun motiu, però no sé si m'agradaria estancar-me ensenyant i treballant de mestra de nens i nenes petits. Jo vull alguna cosa més dinàmica, que em faci viatjar....potser ser mestra a algun país de Sudamèrica, o per la zona del Nepal, Índia, Tailàndia....o algun poblat africà.....això ja em crida més l'atenció. Enfi, tot són propostes. I és que m'agrada transmetre. Avui he estat amb el noi de 14 anys a qui faig classes...i ens hi hem passat una hora i mitja (la classe dura una hora) repassant el Renaixement i els descobriments de Colom i els imperis precolombins, temes que m'encanten, per l'examen que té demà. Però és que no em fa res, absolutament res, podria haver-me quedat una hora més. Veig que se sent bé, fins i tot he aconseguit que s'interessi pel tema que estàvem estudiant, i això m'omple.....igual que quan em va dir tot emocionat que havia tret bona nota a uns exercicis. Quasi em poso a plorar. Si m'agrada el tema que haig d'explicar....no pararia fins fer que a ell també li agradés. I a sobre...barrejàvem algun riure entremig amb anècdotes de la seva classe, amb viatges que vol fer, amb premis que ha guanyat, em preguntava dubtes sobre la matèria i coses extres per saber-ne més....què més podia demanar?
Sóc una motivada, i què? !!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada