"los cínicos no sirven para este oficio"

Porto dues nits que me'n vaig al llit amb nervis a la panxa. I no puc adormir-me fins al cap de massa estona. Nervis. Felicitat. Il·lusió. Estic impacient, estic a punt. Llibretes, llibres, mapes, guies, rutes, càmera de fotos, il·lusió, ganes, energia....la resta és secundari. Assaborint dolçament el compte enrere, un compte enrere que va començar gairebé fa 10 anys. Es diu ràpid, eh? Si sóc sincera, no recordo res d'aquell viatge, ni la ciutat, ni els poblets que vam visitar, ni la gent...només la seva casa i algunes de les estones que vam passar en ella, cantant i ballant amb els cosins (recordo la lletra d'algunes de les cançons! què fort), recordo, també, alguna excursió a la neu, i alguns dels plats típics que ens van cuinar. Res més. Aquest cop penso anar amb els cinc sentits ben oberts, per no perdre detall de res. Com em rebran? Quina cara posaré? Com els trobaré? Em trobaran canviada? Qui serà el primer a qui abraci? Estaran tots a l'aeroport esperant-me? Quina roba em posaré? Els agradaré? Què els diré durant el trajecte en cotxe? Em faltarà temps per explicar-ho tot? On em portaran? Veuré tot el que vull veure? Coneixeré tot el que vull conèixer? I si em vull quedar més temps? ....

No puc més. Avui a la nit miraré Diarios de motocicleta. Vull estar en contacte amb aquelles terres ja. Vull despertar al vostre cantó ja. :)

~ ~ ~

"Hoy, para entender hacia donde vamos, no hace falta fijarse en la política, sino en el arte. Siempre ha sido el arte el que, con gran anticipación y claridad, ha indicado qué rumbo estaba tomando el mundo y las grandes transformaciones que se preparaban. Es más útil entrar en un museo que hablar con cien políticos profesionales. Caídas las grandes ideologías unificadoras y, a su manera, totalitarias, y en crisis todos los sistemas de valores y de referencia apropiados para aplicar universalmente, nos queda, en efecto, la diversidad, la convivencia de opuestos, la contigüidad de lo incompatible."

"Para tener derecho a explicar, se tiene que tener un conocimiento directo, físico, emotivo, olfativo, sin filtros ni escudos protectores, sobre aquello de lo que se habla."

"El tema de mi vida son los pobres. Es esto lo que yo entiendo por Tercer Mundo. El Tercer Mundo no es un término geográfico y ni siquiera racial, sino un concepto existencial. Indica precisamente la vida de pobreza, caracterizada por el estancamiento, por el inmovilismo estructural, por la tendencia al subdesarrollo, por la continua amenaza de la ruina total, por una difusa carencia de soluciones." Y, para Kapuscinsky, ni la pobreza ni la opresión pertenecen al orden natural de las cosas. La palabra, "las palabras que circulan libremente, palabras clandestinas, rebeldes, palabras que no van vestidas de uniforme de gala, desprovistas del sello oficial", terror de los tiranos, es "el catalizador imprescindible", el instrumento de revuelta, de organización y de lucha contra el cual las armas del poder se revelan de repente, en un momento misterioso e imponderable de la historia, completamente ineficaces.

"Tampoco puede ser corresponsal el que tiene miedo de la mosca tse-tse, de la cobra negra, del elefante, de los caníbales, de beber agua de ríos y arroyos, de comer tartas hechas de hormigas asadas; el que se estremece con sólo pensar en las amebas y en las enfermedades venéreas, en que le robarán y lo apalearán; el que ahorra cada dólar para construirse una casa cuando vuelva a su país; el que no sabe dormir en una choza de barro africana, y el que desprecia a la gente sobre la qual escribe".

Són fragments de les primeres pàgines que llegeixo d'aquest autor. Fa algun temps que sé de la seva existència, crec que m'he llegit totes les contraportades de tots els seus llibres, i tots m'han deixat fascinada, atònita, sentint-me identificada amb l'autor, sentint com si tots aquells llibres m'estiguessin esperant des de fa molt de temps. I per fi n'he començat un.
Es tracta d'un periodista polac, que gran part de la seva vida la va passar fent de corresponsal a llocs com el continent africà, les regions de l'antiga URSS, etc. S'està llargues temporades al país en qüestió, viu amb la gent autòctona, investiga, fa servir els cinc sentits, narra la pobresa, la misèria, la guerra. S'endinsa en el territori, ja sigui ric o pobre, i és llavors quan pot començar a entendre la situació, ja sigui un cop d'estat, una guerra o una revolució d'un país africà i a explicar-la.  Aquest és el tipus de periodisme que m'agrada, el que vull fer. I quina casualitat, aquest home tampoc va estudiar periodisme. I és que es necessita poc més que una ètica i zero manies per ser un reporter de veritat. En fi. Va morir al 2007, però m'hagués agradat conèixer-lo.
No obstant, el que més em captiva és que coincidim en el fet que es pot i hem de contribuir a acabar amb les injustícies mitjançant la paraula, una eina molt poderosa, però amb la paraula amb significat i contingut, sabent de què es parla, impregnada de força, objectius i ètica. Ha de parlar per tota aquella població oprimida, que no té veu.