últim avís al passatger.....

Si ens hi parem bé a pensar, els aeroports són uns indrets on sentim mil i una emocions! Nervis, il·lusió, records, enyorança, tristesa, alegria, eufòria, inquietud, impaciència...aquestes depenen del motiu pel qual hi vagis: a deixar algú, a recollir algun amic o familiar, a emprendre un viatge, a arribar d'una gran aventura...

Potser és per això que m'encanta anar-hi, perquè cada vegada és un sentiment diferent que em recorre per dins. Hi ha tantes coses a veure, tanta gent ben diversa, tantes històries, tantes aventures que deuen portar dins les seves maletes!

Avui hi he anat per rebre a una amiga que portava un any fora, a Amèrica. És curiós perquè sempre que vas amb el cotxe i t'acostes a l'aeroport, recordes l'última vegada que hi vas estar: "ostres! no vinc aquí des de que vam arribar de X lloc!" O coses d'aquest estil.

Però justament avui he descobert que els aeroports mai més seran un lloc qualsevol, o almenys per bastant temps. No podia. Tenia un nus a la gola, ganes de plorar, mil records m'avassallaven el cap i el cor i tot el cos, no tenia ganes de parlar, ni de riure, només de reviure aquells moments. No és d'estranyar, en els aeroports he viscut alguns dels moments més feliços i intensos de la meva vida. Retrobar-me amb ells després de 15 hores de vol i 10 anys, abraçar-los, tocar-los. Despedir-nos al cap de 2 mesos, en el mateix lloc, però amb sensacions ben diferents. Recordo tan bé aquells moments. Dubto que mai els oblidi. Les infinites abraçades, les llàgrimes, les paraules d'esperança i agraïment, la sinceritat que despreníem amb tot el que dèiem, l'amor que s'havia creat en aquells dies i que perduraria per sempre a partir d'aleshores. I marxar...però girar-te cada dos segons, veure les seves siluetes, borroses, amb les mans aixecades, i recórrer els passadissos sanglotant, com una nena petita. I arribar a Barcelona, per acabar de rematar.

No m'estranya que en veure-la, hagi explotat. Per tots els records que m'han envait. Al veure-la em veia a mi, uns mesos enrere. No podia parar, em venien imatges i somriures i plors i felicitat per tots costats! M'hagués posat a córrer i a agafar un vol cap a ells, així de fàcil. Era allà. Però no. Ells estan fent la seva vida, jo la meva, però tots desitgem, cada dia, que els nostres camins es retrobin el més aviat possible. I això és el que ens manté vius. Units.

He aprendido...

"He aprendido que puedes descubrir mucho acerca de una persona si te fijas en cómo se enfrenta a estas tres cosas: perder el equipaje, un día de lluvia y una ristra enredada de luces de Navidad."

Maya Angelou

...

Cuando uno abandona lo conocido, las pequeñas costumbres, los pensamientos de siempre, de entrada hay mucha soledad. Cuesta confiar en que llegará algo nuevo que pueda alimentarnos en cuerpo y mente. La ironía es que sólo el que desbroza y confía puede volver a encontrar. Si no cambiamos nada, nada cambia.

forward mode

PACIÈNCIA, l'adjectiu que més falta em farà aquests dies, per tal que tot es posi al seu lloc. Ens en sortirem.

XIX

Quan fas anys molta gent et fa la típica preguta de..."i què? et sents diferent? com et sents amb X anys?", i malgrat que molts cops fem veure que no, sempre ens sentim una mica diferents, almenys en el nostre dia. Però jo no només ahir, sinó que des de dimarts, que m'hi sento. Com si tingués un mesurador de confiança dins meu, i aquest, des de dimarts, tornés a marcar el 100. 100%. Després de....molt? Sí, massa. És una confiança diferent, que abarca moltes coses, que em sento amb una pau interior brutal, neta, sense rencors, sense preocupacions, sense boires, sense dubtes. I si de cop el termòmetre baixa una mica, tinc la confiança necessària per tornar-lo a fer pujar. Els canvis, el viatge a Xile, la família, l'ajuda professional externa, els amics...m'ha fet arribar a dia d'avui, al present, després d'un any....convuls, en què tant he tocat fons, com també el cel. I tot això...ara em fa sentir immune a les adversitats, amb força, amb el cor i el cap centrats, amb objectius, però també oberta al que vingui.
Gràcies a tots. Per modelar-me i fer-me arribar fins aquí, on sóc, com sóc. Amb 19 anys que penso començar al 100%.

http://www.youtube.com/watch?v=Sv6dMFF_yts

Escriure en un paper totes aquelles coses que m'irriten/preocupen/molesten/entristeixen i llegir-les. Reflexionar-hi per uns moments i llençar-lo a la paperera. O cremar-lo.
Pasar una tarda dibuixant imatges amb guix a la vorera de casa teva i després observar com el temps i la pluja les esborra. Estirar-te amb un amic sobre la gespa i observar com passen el núvols. Fer un castell de sorra. Acceptar la veritat inevitable de que res dura i assaborir la pau que això comporta.

FELICITAT: una paraula, nou lletres i set mil milions de definicions, una per cada persona del planeta.

...


¿Qué es la resiliencia?
Proceso dinámico que nos ayuda a tomar actitudes positivas en contextos adversos

sobre el bon periodisme (I)

El verdadero periodismo es intencional, a saber: aquel que se fija un objetivo y que intenta provocar algún tipo de cambio. No hay otro periodismo posible.

"El tema de mi vida son los pobres." Los pobres suelen ser silenciosos. La pobreza no llora, la pobreza no tiene voz. La pobreza sufre, pero sufre en silencio. La pobreza no se rebela. Encontraréis situaciones de rebeldía sólo cuando la gente pobre alberga alguna esperanza. Entonces se rebela, porque espera algo mejor. En las situaciones de pobreza perenne, la característica principal es la falta de esperanza.

En el siglo XXI, dentro de 50 años, el historiador que estudie nuestro tiempo se verá obligado a mirar millones de kilómetros de grabaciones televisivas para intentar comprender las migraciones, las guerras, los genocidios, y sacará la idea de un mundo enloquecido en el que todos disparaban contra todos, mientras que sabemos muy bien que vivimos en un mundo relativamente pacífico, si tenemos en cuenta el hecho de que en nuestro planeta viven 7 mil millones de persones, que hablan dos mil o tres mil lenguas diferentes, con intereses innumerables. Pero el historiador del sigo XXI tendrá una visión de nuestro mundo completamente distinta, llena de tragedias, de dramas, de problemas.

Ryszard Kapuscinski. Simplement, un geni, un exemple a seguir.

curt.doc

Fer un curt. Un curtmetratge. Un documental curtmetratge. No crec que tothom sigui capaç d'elaborar-ne un mínimament bé. A part de les capacitats més tècniques pel que fa a la imatge, el so, la música, etc., crec que cal algo molt més important que tot això: el detallisme, la sensibilitat de la persona que tragina la càmera amunt i avall. Després de veure 20 curtmetratges, he notat que la intenció de tots ells, o la gran majoria, és transmetre alguna cosa que no es pot descriure en paraules, com un sentiment, una emoció, una vivència, un record, un trocet de vida. Potser transmetre-ho en imatges i sons s'aconsegueix més, t'arriba més. Cada un d'ells mostra com detalls de la vida, petites coses, tan tan sensibles i senzilles que molts cops no en som conscients o ens parem a pensar mai en temes com la soledat de la gent gran, els nervis abans d'una competició de boxeo, el que se sent quan tens una malaltia, l'amor en la forma més pura després d'una vida desesperançadora, la il·lusió d'un equip de futbol de nens que esperen passar-ho bé i marcar algun gol. No ho sé....ho trobo maquíssim, aquesta voluntat de transmetre coses tan petites que molts cops ens hem de posar les ulleres per veure-les, per entendre una petita part del que significa. Cada imatge està pensada per transmetre alguna cosa, cada nota musical, cada paraula, cada so...no m'havia parat mai a valorar el treball d'aquests petits autors. Coses que la rutina asfixiant engoleix i encega, però això és la vida, aquests fets minimalistes són els que ens remouen, no? Són les mol·lècules que componen la vida, invisibles....però punyents.

http://www.youtube.com/watch?v=xj-LKMTHAco

en bona direcció

http://www.youtube.com/watch?v=mlhal9_wpbc

Radiant. És l'adjectiu que descriu el meu estat d'ànim quan acabo cada tarda les classes de repàs. Com el sol primaveral que ens visita cada tarda després d'una breu pluja. Les començo amb mandra, però les acabo saltant d'alegria, sense motiu algun, simplement m'omplen, em sento realitzada, m'agrada transmetre, ensenyar, que els alumnes em vinguin amb una bona nota i un somriure a la cara, que escoltin atents el que explico, que senti rumors que els va bé amb mi, que els faig un servei. I m'encanta socials i català i castellà i anglès! Fins i tot em motivo a l'explicar la teoria, i entre frase i frase deixo anar, si el tema ho permet, algo més extra, més lauranià, més eticopràctic i no tan teòric. Perquè cada alumne s'acaba convertint en un petit gran amic, veus que confien en tu cada cop més, els vas coneixent, parlant de temes no escolars, et reflexes en els professors que tu tenies quan erets de la seva edat....són tantes coses, va molt errat aquell que només creu que s'ensenya per ensenyar i cobrar i punt.

Primer bany de l'any (a la platja)!!

if i ever feel better

http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/completos/salvados__reiniciando_espana/627483/1

Tot és qüestió d'educació. Canvi de mentalitat. Canviar els valors. Quantitat per qualitat. Competivitat per cooperació. Individualisme per bé comú. Materialisme per humanitat.
"Aquí lo que se ha hundido es el sistema de valores de Occidente". (referint-se a la crisi financera)

Ara ja està bé de queixar-se i indignar-se, ara toca compromís. Crear una epidemia d'il·lusió, de coratge.
Si tu no et canvies, no pots demanar als altres que canviin. Volem que canviin els polítics i els bancs, però tu has canviat?
Comprovar que el canvi és possible, que hi ha gent disposada a canviar, que ja ho ha fet, que et donen senyals d'optimisme, perquè no és tan difícil, crea encara més esperança, almenys a mi. Però el canvi és lent.

...

Reflexions al voltant de Cartes al meu fill, de Saïd El Kadaoui

El primer amic no cal anar a buscar-lo gaire lluny. Ets tu mateix. Moltes de les sensacions, els sentiments i les idees interessants que podem experimentar, neixen en la intimitat de la relació amb un mateix. Si no tens por, pots experimentar una pila de sentiments contradictoris que et faran patir, sí, però també et faran més rica la vida. El que és incontestable és que mai podràs comunicar a tothom totes les sensacions, tots els sentiments i totes les idees que et passen pel cap. La contenció és important per a la vida social. Però, fixa-t'hi bé, la contenció és diferent de la negació. La primera inclou adonar-se de les coses i valorar si compartir-les o no i la segona és tancar-se a veure aquestes complexitats. La frustració ens permet relacionar-nos amb nosaltres mateixos i explicar-nos el món. S'és més feliç si es cultiva el diàleg intern. Són d'aquelles coses que mai et pares a descriure-les, simplement les fas i no saps si són correctes o no, si vas pel bon camí o no, si és que n'hi ha. Patir i reflexionar, perquè busquem el plaer, la felicitat, i necessitem sortir del tunel per veure la llum el més ràpid possible. I la manera més escaient és el diàleg intern, pensar, admetre, valorar. I quantes contradiccions! I quants patiments! I quants cops sembla que el cap ens exploti perquè no sabem què fer per sentir-nos millor, per treure'ns de sobre la densa capa de preocupacions, i pensem que necessitem córrer molt i molt lluny, fugir, trobar algú que tindrà la solució a tot....però només ho trobarem si fem una mirada endins nostre. I per a la pròxima, serem més cults sentimentalment. Més madurs.
http://www.youtube.com/watch?v=dh_Ntj396Lo

Els nacionalismes exacerbats no deixen lloc a l'altre i voler ser ciutadà del món sense conèixer el teu món simplement és perdre el temps. És una drecera per a mandrosos o, pitjor, per a inconscients. Fugir del que ets i voler convertir-te en algú altre i perdre't en la immensitat del món sense estimar el barri on has nascut, la ciutat on has crescut, les teves primeres llengües, és voler agafar una drecera que t'empobreix. Només si estimem primer lo nostre, des de nosaltres mateixos fins al nostre entorn, podrem estimar la resta de persones i indrets i cultures. Voler ser reduccionistes i estimar i sobrevalorar lo nostre és igual o més dolent que generalitzar i estimar per igual totes les altres persones o indrets. Com algú que vol viatjar per tot el món i mai ha sortit de la seva ciutat. O com algú que critica la resta de cultures i mai n'ha viscut cap d'aprop a part de la seva.

Acceptar la complexitat de la vida, fugir dels reduccionismes, domesticar els instints primaris i, en definitiva, ser conscients d'allò que som, i, especialment, d'allò que podem arribar a ser. És l'únic camí possible si no volem veure'ns capficats en una nova etapa destructiva.
Tots necessitem una societat formada, en la seva major part, per individus sans, feliços i amb confiança en ells mateixos i en el futur. Doncs és només amb el respecte a la dignitat de l'altre que podem aconseguir aquesta societat. Altrament, abonem el terreny per a l'odi. Com el ying yang, tenim part dels bonobos i també dels ximpanzès, l'essència altruista i alegra dels primers i l'essència violenta i més amarga dels segons. Creem i destruïm. Però som humans, pensem, domestiquem els instints més primaris, podem reflexionar sobre el que volem tenir i ser en un futur, i això condiciona els nostres actes en el present. Si fem la guerra, sabem que els nostres fills ho passaran malament. Volem això? Hem de sembrar armonia i respecte, educació per a tothom, ensenyar més ètica i menys coses teòriques, predicar més amb l'exemple, ser més responsables, menys egoïstes, més optimistes, perquè les coses bones es contagien. Qui no vol una societat així?


Les persones som dependents. Depenem dels altres. No existeixen ni la llibertat ni la independència totals. Per sort. Insisteixo, per sort. Em ve al cap la pel·lícula Into the wild, en què el protagonista creia que podia ser totalment lliure i independent de la resta de civilització, i al final s'acaba adonant que anava errat, que la felicitat només és real quan es comparteix. Que els altres ens fan estar vius, que necessitem donar i rebre coses tan belles com l'amor. Qui no se sent feliç quan li diuen alguna cosa bona? Qui no se sent feliç quan ajuda a un amic a sortir d'una mala etapa?


L'enveja no és cap monstre. És un sentiment més que ningú no es lliura d'experimentar. La diferència és que alguns s'hi enfronten i d'altres l'amaguen. Envejar és admirar. Ens basem en comparacions, és com la nostra guia de supervivència, per tant és normal que sorgeixin les rivalitats, les enveges, les frustracions, les contradiccions...i són igual de sanes que l'alegria o la compassió. Però igual que aquestes últimes, les primeres també s'han de treure, i quan ho fas, sents que peses uns quants quilos de menys, i que aquesta frustració i enveja desapareix una mica, es divideix al compartir-la, a l'extreure-la.

3.55 am

En el fons som uns hedonistes. Sempre buscant el plaer, pretenem caminar de bombolla en bombolla. Bé, potser hauria de parlar en primera persona. Odio patir. Vull que tot estigui sempre bé, que la gent sigui feliç, no hi hagi guerres, la gent no mori de fam, que les dones no siguin maltractades, que ningú faci mal a ningú, en cap aspecte, que es diguin coses maques uns als altres, que es cuidi el medi ambient i visquem tots en harmonia. Potser és massa. Si es complís això seria massa. Així que tot es redueix al meu voltant. Vull que tot estigui bé, estar bé amb la família, amb ells, amb l'entorn, amb mi mateixa. I lluito, molt. I ric quan molts cops tinc ganes de plorar; i camino endavant quan molts cops tinc ganes de córrer enrere; i callo quan molts cops tinc ganes de fotre 4 crits; i ajudo quan molts cops vull ser jo l'ajudada; i dono quan molts cops tinc ganes de només rebre fins que quedi farta; i molts cops em descuido de mi, del que vull, del que no vull. Per fer que tot el meu voltant estigui bé. Suposo que crec que així aconseguiré ser feliç. Quanta responsabilitat, no? Vols dir que no en tens massa, que és innecessària? De fet, aquesta és la meva manera de ser, igual que la dels meus pares, i la meva germana. Sembrem tot l'or que tenim al nostre voltant, per poder anar saltant de bombolla en bombolla, sempre endavant, sempre, en pinya. Junts som invencibles, però quan cadascú fa el seu inevitable camí, ens tornem més vulnerables, més tous, però amb l'empenta de la resta, ens en sortim.

Ara em trobo en una bombolla, que està a punt de petar, ja ha aguantat massa, i necessito saltar a una altra. I quina em ve al cap? Doncs Xile. S'ha convertit com el refugi, el lloc on refugiar-me quan el present no m'agrada i quan la bombolla trontolla. Ja ho diuen, la vida no és tal com va passar, sinó com la recordem. Doncs quan penso en Xile, en tots ells, recordo felicitat, així que és un bon indret on passar una nit. Em disposo a agafar el cohet i posar direcció Xile, arribar, abraçar-los, agafar energia, aire net, i tornar. Només demano passar la nit! Riure de veritat amb els meus cosins, acariciar les galtones del cachupín, observar com fan aquelles lluites a la cuina, menjar pie de limón mentre ens empenedim a cada mossegada, cantar totes les cançons que sonen a la ràdio mentre creuem la immensa ciutat. I demà al matí tornar a ser aquí. Necessito desconectar d'una merda rutina que em té desactivada. Que anhelo els caps de setmana però que acaben en un no res, amb un gust de boca desagradable i amb una sensació al cos de tristor i soledat. I no en tinc motius, però sóc hedonista, i egoísta, i només vull moure'm de bombolla en bombolla, no m'agrada tocar, ni que sigui de puntetes, el terra.

Ja vaig aguantant l'equilibri, agafant aire, dient-me tots els consells que necessito escoltar, però no serveix de gaire, quan ja són masses estones que has estat així, llavors em desinflo, una miqueta. I escribint....és com tornar a recuperar la confiança, és com l'orella no masculina i més externa que m'agradaria tenir, i no tinc. Però ningú té la culpa de res, simplement, som com som, i hem de caminar endavant.

Black Gold

"Despite the rethoric of Europe and US, there was little or no change in the status quo".
"A system of trade that is rigged in favour of rich countries still continues".

I es van celebrant reunions i conferències on els convidats són més de 100 països, però que en realitat només tenen veu menys de 10. Tots aquells noms tan llargs que tinguin la paraula "mundial" o bé "internacional", com l'Organització Mundial del Comer, en realitat gaire mundials no són. Uns pocs dies escalfant cadira, amb hotel i àpats tot inclòs, fent veure que es millora el món, o bé, en aquest cas, tot el que cerneix el comerç d'arreu del món, però que acaba sent una farsa, on no hi ha canvis, on els països poc desenvolupats queden totalment marginats. I se segueix amb l'statu quo. Però només perquè nosaltres ho permetem. Jo tampoc sóc perfecta, a casa es compra Coca Cola light (malgrat jo no en begui), productes Nestle, he anat al Mc Donalds i a l'Starbucks, etc. Però des de que sóc més conscient, moltes d'aquestes coses van quedant enrere i vaig convencent la meva família, però costa. Costa canviar els hàbits. De tant en tant comprem productes de comerç just, no es llança ni un gra d'arròs al contenidor, comprem el necessari, insisteixo en adquirir productes d'aquí, de mirar les etiquetes, etc. Potser no costa tant. Potser és que som massa còmodes! Què costa escollir el cafè que hi ha més a la dreta de l'estant del supermercat, aquell que no porta cap etiqueta coneguda però que és igual de bo, que és just, que saps que la gent que l'ha conreat ha tingut un benefici just? Perquè d'alternatives, n'hi ha.

Black Gold( http://blackgoldmovie.com/) és una pel·lícula documental interessantíssima, sinó essencial- que mostra la lluita d'un director d'una cooperativa de cafè d'Etiopia per aconseguir que els seus 74.000 treballadors cobrin un sou just pel cafè que conreen, un dels més bons del món. Aquest home és en Tadesse Meskela, fill d'una família molt humil però que va aconseguir estudiar a  la universitat i fundar aquesta cooperativa. Viatja pel món intentant estendre el seu missatge:

"Our hope is one day the consumer will understand what he is drinking and will ask these people who are not having fair trade coffees to pay us a fair price. This is our hope". "The consumers can bring a changeif awareness is given to consumers to ask for more fair trade products".

Tots els treballadors amb prou feines tenen diners per pagar el seu dia a dia i el de les seves famílies, no hi ha escoles en tota la zona a causa de la manca de diners. Això sí, reben cada any les ajudes internacionals d'Amèrica i Europa. Sí, els donem el peix enlloc d'ensenyar-los a pescar, fent que sempre depenguin de nosaltres, i així sempre podrem continuar aprofitant-nos d'ells però tenint la consciència tranquil·la. Ells no volen aquestes ajudes, no volen bosses i bosses de menjar que només els duren dues setmanes. Volen que els paguin justament, pel seu treball, no volen cobrar un 3% del cost total del que venen, mentre el 90% se'l queden les botigues i els transportistes estrangers. És absurd! Els robem i després els donem caritat! Com el peix de Tailandia, i com tantes altres coses! I podríem dir....doncs que lluitin, com nosaltres vam fer per arribar a ser rics! Doncs ja ho fan, assisteixen a cada acte internacional, s'ajunten tots els països en desenvolupament, per fer pinya, i criden i porten escrites les reformes que volen, les solucions, però és clar, ningú els escolta, no interessen per a res. I els del G-8 estan a dalt reunits, en una sala, prenent un cafetó. Doncs sabeu? Un augment de l'1% en la participació del continent africà en el comerç internacional generaria 70 mil milions de dòlars cada any. 5 vegades més del que el continent rep en ajudes internacionals.

"Together with Starbucks, all the other major coffee companies which we approached -Sara Lee, Proctor & Gamble, Kraft and Nestle- declined invitations to be interviewed for Black Gold."

Mireu el vídeo i desperteu una mica, anda. Que tots tenim la culpa.

memory

En la noche que me envuelve,
negra como un pozo insondable,
doy gracias al dios que fuere
por mi alma inconquistable.
En las garras de las circunstancias
no he gemido, ni llorado.
Ante las puñaladas del azar,
si bien he sangrado,
jamás me he postrado.
Más allá de este lugar de ira y llantos
acecha la oscuridad con su horror.
No obstante, la amenaza de los años me halla,
y me hallará, sin temor.
Ya no importa cuan recto haya sido el camino,
ni cuantos castigos lleve a la espalda:
soy el amo de mi destino.
Soy el capitán de mi alma.

Arriba un moment, gens esperat, en què fas un petit gran descobriment. Tothom sembla saber la teoria d'aquest descobriment, però ben pocs realment l'apliquen. T'adones que és una pèrdua de temps criticar els demés, ficar-se en la seva vida, sí, aquestes coses que fem tan sovint els humans. T'adones que només ho fem per sentir-nos millor, per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, per pujar-nos l'autoestima, per tenir més confiança. Com si destrossant els altres ens contruíssim a nosaltres. T'adones que l'energia que malgastem en sentir tota la ràbia cap a certes persones es podria utilitzar millor, canalitzar-la en un mateix per trobar el benestar intern personal. Què més dóna el que faci l'altra gent? És la seva vida, la viuen com volen, no n'hem de fer res, des de com vesteixen, fins al que diuen. Abans m'enrabiava el que veia al facebook de certes persones, m'entrava ràbia, de les tonteries o incredulitats que veia, o també a la vida real, però arriba un moment que vols aturar tot això, i pensar més en tu mateix. I és llavors quan alguna petita cosa dins teu ha canviat. Com entrar dins una bombolla i simplement observar els altres, sense deixar que t'afecti gaire el seu comportament.
Això ho vaig aconseguir sentir a Xile, quan estava allunyada de tot, i totes aquestes preocupacions que abans eren com una lleugera pujada, allà em semblaven supèrflues. Tenia temps per mi, per pensar, lluny de la meva rutina, de la meva gent, de la meva cultura, i és quan t'adones que per sobre de tot, el més important és un mateix, i que cal estar a gust, estimar-se, valorar-se, confiar, jutjar-se un mateix. La resta? Vindrà sol si compleixes aquestes premises.

Avui estic segura de tot això que escric, però ahir, per exemple, no ho estava, ni fa dues setmanes, i potser demà ja no ho estaré. L'únic que falta és constància. Aconseguir que aquest sentiment perduri i s'estabilitzi dins meu, com molts d'altres que ja he anat assolint. Aquest, és un dels més importants.
http://www.youtube.com/watch?v=g7pvy37XaRw
...

No pots passar-te tota la vida discutint. És suficient que tu sàpigues qui ets.
La idealització i el menyspreu són les dues cares d'una mateixa moneda.

¿pq escribe ud.?

Deseo/necesidad
Divertir/divertirse
Enseñar algo a alguien
Dar a conocer sus ideas
Liberarse de la angustia
Ser famoso
Ser rico
Por costumbre
Mejorar el mundo... "Sentir una cierta desconfianza hacia aquel que sabe cómo mejorar el mundo; es a menudo un individuo tan engreído de su propio sistema, tan seguro de sus ideas, que se convierte en impermeable a cualquier crítica".

how old is your soul?

Vale, vull créixer, però fins a on? Per què em fa la sensació que haig d'arribar a algun lloc, a assolir un objectiu? Però no sé ni quin és, i sembla que tingui pressa, i estic impacient, i vull fer-ho tot, i vull viure tot. Potser és que tinc un raconet buit. Potser és que vull canviar, pujar d'esglaó, fer un pas més. Sí....vull encetar una nova etapa, la veig, l'oloro, sento la brisa que entra per aquella porta no gaire llunyana, mig oberta. I m'està cridant. Vull entrar-hi, perquè sé que em farà sentir més viva. Aquest cop hi entraré segura de mi mateixa i del meu voltant, amb un somriure a la cara, disposada a saltar tots els obstàcles.
Com si les arrels i els llaços s'haguessin destensat, ara necessito volar, no pas gaire lluny, lo suficient per poder rebre al·licients que em facin sentir viva i em facin volar molt lluny, interiorment. Aquest és el gran viatge que hom ha de fer, però que no tothom s'atreveix a fer.

A vegades ens sembla que quan tenim ganes de sortir del nostre ambient, marxar, viatjar, canviar d'aires, és símbol de que volem fugir. Fugir d'on som. I per què?  Potser perquè no ens omple tot el que voldríem. Ambició. Però de la bona, crec jo.
Avui ha sigut un tastet. Però m'ha encantat, m'he quedat amb ganes de més. He sentit que vull viure allà, amb elles, durant la setmana, i el cap de setmana si cal, no em faria res. I sortir per allà, i reincorporar-me al taller d'escriptura, on vaig deixar aquella gent que només escoltar-los em fan vibrar, que transmeten aquella senzillesa no només en les seves paraules. I fer cursos, i voltar cada cada tarda per la meva ciutat preferida, i anar a ballar...Ja ho tinc...és com si volgués acabar d'escriure un capítol que vaig deixar a mitges, tot i que el que estava escrit, estava amb llapis, i ara vull fer-ho amb bolígraf. En part, també, gràcies a les persones que vaig conèixer en aquest curt capitol inacabat, que em van ajudar més del que es pensen, que m'han marcat i que ho seguiran fent. Vull continuar escribint al seu cantó.


http://www.youtube.com/watch?v=TdN5GyTl8K0&ob=av2e


"El peor temor de cuando hay distancia de por medio es que no sabes si te van a extrañar o te van a olvidar".
"Una persona solo tiene derecho a mirar a otra hacia abajo cuando ha de ayudarla a levantarse".