if i ever feel better

http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/completos/salvados__reiniciando_espana/627483/1

Tot és qüestió d'educació. Canvi de mentalitat. Canviar els valors. Quantitat per qualitat. Competivitat per cooperació. Individualisme per bé comú. Materialisme per humanitat.
"Aquí lo que se ha hundido es el sistema de valores de Occidente". (referint-se a la crisi financera)

Ara ja està bé de queixar-se i indignar-se, ara toca compromís. Crear una epidemia d'il·lusió, de coratge.
Si tu no et canvies, no pots demanar als altres que canviin. Volem que canviin els polítics i els bancs, però tu has canviat?
Comprovar que el canvi és possible, que hi ha gent disposada a canviar, que ja ho ha fet, que et donen senyals d'optimisme, perquè no és tan difícil, crea encara més esperança, almenys a mi. Però el canvi és lent.

...

Reflexions al voltant de Cartes al meu fill, de Saïd El Kadaoui

El primer amic no cal anar a buscar-lo gaire lluny. Ets tu mateix. Moltes de les sensacions, els sentiments i les idees interessants que podem experimentar, neixen en la intimitat de la relació amb un mateix. Si no tens por, pots experimentar una pila de sentiments contradictoris que et faran patir, sí, però també et faran més rica la vida. El que és incontestable és que mai podràs comunicar a tothom totes les sensacions, tots els sentiments i totes les idees que et passen pel cap. La contenció és important per a la vida social. Però, fixa-t'hi bé, la contenció és diferent de la negació. La primera inclou adonar-se de les coses i valorar si compartir-les o no i la segona és tancar-se a veure aquestes complexitats. La frustració ens permet relacionar-nos amb nosaltres mateixos i explicar-nos el món. S'és més feliç si es cultiva el diàleg intern. Són d'aquelles coses que mai et pares a descriure-les, simplement les fas i no saps si són correctes o no, si vas pel bon camí o no, si és que n'hi ha. Patir i reflexionar, perquè busquem el plaer, la felicitat, i necessitem sortir del tunel per veure la llum el més ràpid possible. I la manera més escaient és el diàleg intern, pensar, admetre, valorar. I quantes contradiccions! I quants patiments! I quants cops sembla que el cap ens exploti perquè no sabem què fer per sentir-nos millor, per treure'ns de sobre la densa capa de preocupacions, i pensem que necessitem córrer molt i molt lluny, fugir, trobar algú que tindrà la solució a tot....però només ho trobarem si fem una mirada endins nostre. I per a la pròxima, serem més cults sentimentalment. Més madurs.
http://www.youtube.com/watch?v=dh_Ntj396Lo

Els nacionalismes exacerbats no deixen lloc a l'altre i voler ser ciutadà del món sense conèixer el teu món simplement és perdre el temps. És una drecera per a mandrosos o, pitjor, per a inconscients. Fugir del que ets i voler convertir-te en algú altre i perdre't en la immensitat del món sense estimar el barri on has nascut, la ciutat on has crescut, les teves primeres llengües, és voler agafar una drecera que t'empobreix. Només si estimem primer lo nostre, des de nosaltres mateixos fins al nostre entorn, podrem estimar la resta de persones i indrets i cultures. Voler ser reduccionistes i estimar i sobrevalorar lo nostre és igual o més dolent que generalitzar i estimar per igual totes les altres persones o indrets. Com algú que vol viatjar per tot el món i mai ha sortit de la seva ciutat. O com algú que critica la resta de cultures i mai n'ha viscut cap d'aprop a part de la seva.

Acceptar la complexitat de la vida, fugir dels reduccionismes, domesticar els instints primaris i, en definitiva, ser conscients d'allò que som, i, especialment, d'allò que podem arribar a ser. És l'únic camí possible si no volem veure'ns capficats en una nova etapa destructiva.
Tots necessitem una societat formada, en la seva major part, per individus sans, feliços i amb confiança en ells mateixos i en el futur. Doncs és només amb el respecte a la dignitat de l'altre que podem aconseguir aquesta societat. Altrament, abonem el terreny per a l'odi. Com el ying yang, tenim part dels bonobos i també dels ximpanzès, l'essència altruista i alegra dels primers i l'essència violenta i més amarga dels segons. Creem i destruïm. Però som humans, pensem, domestiquem els instints més primaris, podem reflexionar sobre el que volem tenir i ser en un futur, i això condiciona els nostres actes en el present. Si fem la guerra, sabem que els nostres fills ho passaran malament. Volem això? Hem de sembrar armonia i respecte, educació per a tothom, ensenyar més ètica i menys coses teòriques, predicar més amb l'exemple, ser més responsables, menys egoïstes, més optimistes, perquè les coses bones es contagien. Qui no vol una societat així?


Les persones som dependents. Depenem dels altres. No existeixen ni la llibertat ni la independència totals. Per sort. Insisteixo, per sort. Em ve al cap la pel·lícula Into the wild, en què el protagonista creia que podia ser totalment lliure i independent de la resta de civilització, i al final s'acaba adonant que anava errat, que la felicitat només és real quan es comparteix. Que els altres ens fan estar vius, que necessitem donar i rebre coses tan belles com l'amor. Qui no se sent feliç quan li diuen alguna cosa bona? Qui no se sent feliç quan ajuda a un amic a sortir d'una mala etapa?


L'enveja no és cap monstre. És un sentiment més que ningú no es lliura d'experimentar. La diferència és que alguns s'hi enfronten i d'altres l'amaguen. Envejar és admirar. Ens basem en comparacions, és com la nostra guia de supervivència, per tant és normal que sorgeixin les rivalitats, les enveges, les frustracions, les contradiccions...i són igual de sanes que l'alegria o la compassió. Però igual que aquestes últimes, les primeres també s'han de treure, i quan ho fas, sents que peses uns quants quilos de menys, i que aquesta frustració i enveja desapareix una mica, es divideix al compartir-la, a l'extreure-la.