3.55 am

En el fons som uns hedonistes. Sempre buscant el plaer, pretenem caminar de bombolla en bombolla. Bé, potser hauria de parlar en primera persona. Odio patir. Vull que tot estigui sempre bé, que la gent sigui feliç, no hi hagi guerres, la gent no mori de fam, que les dones no siguin maltractades, que ningú faci mal a ningú, en cap aspecte, que es diguin coses maques uns als altres, que es cuidi el medi ambient i visquem tots en harmonia. Potser és massa. Si es complís això seria massa. Així que tot es redueix al meu voltant. Vull que tot estigui bé, estar bé amb la família, amb ells, amb l'entorn, amb mi mateixa. I lluito, molt. I ric quan molts cops tinc ganes de plorar; i camino endavant quan molts cops tinc ganes de córrer enrere; i callo quan molts cops tinc ganes de fotre 4 crits; i ajudo quan molts cops vull ser jo l'ajudada; i dono quan molts cops tinc ganes de només rebre fins que quedi farta; i molts cops em descuido de mi, del que vull, del que no vull. Per fer que tot el meu voltant estigui bé. Suposo que crec que així aconseguiré ser feliç. Quanta responsabilitat, no? Vols dir que no en tens massa, que és innecessària? De fet, aquesta és la meva manera de ser, igual que la dels meus pares, i la meva germana. Sembrem tot l'or que tenim al nostre voltant, per poder anar saltant de bombolla en bombolla, sempre endavant, sempre, en pinya. Junts som invencibles, però quan cadascú fa el seu inevitable camí, ens tornem més vulnerables, més tous, però amb l'empenta de la resta, ens en sortim.

Ara em trobo en una bombolla, que està a punt de petar, ja ha aguantat massa, i necessito saltar a una altra. I quina em ve al cap? Doncs Xile. S'ha convertit com el refugi, el lloc on refugiar-me quan el present no m'agrada i quan la bombolla trontolla. Ja ho diuen, la vida no és tal com va passar, sinó com la recordem. Doncs quan penso en Xile, en tots ells, recordo felicitat, així que és un bon indret on passar una nit. Em disposo a agafar el cohet i posar direcció Xile, arribar, abraçar-los, agafar energia, aire net, i tornar. Només demano passar la nit! Riure de veritat amb els meus cosins, acariciar les galtones del cachupín, observar com fan aquelles lluites a la cuina, menjar pie de limón mentre ens empenedim a cada mossegada, cantar totes les cançons que sonen a la ràdio mentre creuem la immensa ciutat. I demà al matí tornar a ser aquí. Necessito desconectar d'una merda rutina que em té desactivada. Que anhelo els caps de setmana però que acaben en un no res, amb un gust de boca desagradable i amb una sensació al cos de tristor i soledat. I no en tinc motius, però sóc hedonista, i egoísta, i només vull moure'm de bombolla en bombolla, no m'agrada tocar, ni que sigui de puntetes, el terra.

Ja vaig aguantant l'equilibri, agafant aire, dient-me tots els consells que necessito escoltar, però no serveix de gaire, quan ja són masses estones que has estat així, llavors em desinflo, una miqueta. I escribint....és com tornar a recuperar la confiança, és com l'orella no masculina i més externa que m'agradaria tenir, i no tinc. Però ningú té la culpa de res, simplement, som com som, i hem de caminar endavant.