Fer un curt. Un curtmetratge. Un documental curtmetratge. No crec que tothom sigui capaç d'elaborar-ne un mínimament bé. A part de les capacitats més tècniques pel que fa a la imatge, el so, la música, etc., crec que cal algo molt més important que tot això: el detallisme, la sensibilitat de la persona que tragina la càmera amunt i avall. Després de veure 20 curtmetratges, he notat que la intenció de tots ells, o la gran majoria, és transmetre alguna cosa que no es pot descriure en paraules, com un sentiment, una emoció, una vivència, un record, un trocet de vida. Potser transmetre-ho en imatges i sons s'aconsegueix més, t'arriba més. Cada un d'ells mostra com detalls de la vida, petites coses, tan tan sensibles i senzilles que molts cops no en som conscients o ens parem a pensar mai en temes com la soledat de la gent gran, els nervis abans d'una competició de boxeo, el que se sent quan tens una malaltia, l'amor en la forma més pura després d'una vida desesperançadora, la il·lusió d'un equip de futbol de nens que esperen passar-ho bé i marcar algun gol. No ho sé....ho trobo maquíssim, aquesta voluntat de transmetre coses tan petites que molts cops ens hem de posar les ulleres per veure-les, per entendre una petita part del que significa. Cada imatge està pensada per transmetre alguna cosa, cada nota musical, cada paraula, cada so...no m'havia parat mai a valorar el treball d'aquests petits autors. Coses que la rutina asfixiant engoleix i encega, però això és la vida, aquests fets minimalistes són els que ens remouen, no? Són les mol·lècules que componen la vida, invisibles....però punyents.
http://www.youtube.com/watch?v=xj-LKMTHAco
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada