últim avís al passatger.....

Si ens hi parem bé a pensar, els aeroports són uns indrets on sentim mil i una emocions! Nervis, il·lusió, records, enyorança, tristesa, alegria, eufòria, inquietud, impaciència...aquestes depenen del motiu pel qual hi vagis: a deixar algú, a recollir algun amic o familiar, a emprendre un viatge, a arribar d'una gran aventura...

Potser és per això que m'encanta anar-hi, perquè cada vegada és un sentiment diferent que em recorre per dins. Hi ha tantes coses a veure, tanta gent ben diversa, tantes històries, tantes aventures que deuen portar dins les seves maletes!

Avui hi he anat per rebre a una amiga que portava un any fora, a Amèrica. És curiós perquè sempre que vas amb el cotxe i t'acostes a l'aeroport, recordes l'última vegada que hi vas estar: "ostres! no vinc aquí des de que vam arribar de X lloc!" O coses d'aquest estil.

Però justament avui he descobert que els aeroports mai més seran un lloc qualsevol, o almenys per bastant temps. No podia. Tenia un nus a la gola, ganes de plorar, mil records m'avassallaven el cap i el cor i tot el cos, no tenia ganes de parlar, ni de riure, només de reviure aquells moments. No és d'estranyar, en els aeroports he viscut alguns dels moments més feliços i intensos de la meva vida. Retrobar-me amb ells després de 15 hores de vol i 10 anys, abraçar-los, tocar-los. Despedir-nos al cap de 2 mesos, en el mateix lloc, però amb sensacions ben diferents. Recordo tan bé aquells moments. Dubto que mai els oblidi. Les infinites abraçades, les llàgrimes, les paraules d'esperança i agraïment, la sinceritat que despreníem amb tot el que dèiem, l'amor que s'havia creat en aquells dies i que perduraria per sempre a partir d'aleshores. I marxar...però girar-te cada dos segons, veure les seves siluetes, borroses, amb les mans aixecades, i recórrer els passadissos sanglotant, com una nena petita. I arribar a Barcelona, per acabar de rematar.

No m'estranya que en veure-la, hagi explotat. Per tots els records que m'han envait. Al veure-la em veia a mi, uns mesos enrere. No podia parar, em venien imatges i somriures i plors i felicitat per tots costats! M'hagués posat a córrer i a agafar un vol cap a ells, així de fàcil. Era allà. Però no. Ells estan fent la seva vida, jo la meva, però tots desitgem, cada dia, que els nostres camins es retrobin el més aviat possible. I això és el que ens manté vius. Units.