memory

En la noche que me envuelve,
negra como un pozo insondable,
doy gracias al dios que fuere
por mi alma inconquistable.
En las garras de las circunstancias
no he gemido, ni llorado.
Ante las puñaladas del azar,
si bien he sangrado,
jamás me he postrado.
Más allá de este lugar de ira y llantos
acecha la oscuridad con su horror.
No obstante, la amenaza de los años me halla,
y me hallará, sin temor.
Ya no importa cuan recto haya sido el camino,
ni cuantos castigos lleve a la espalda:
soy el amo de mi destino.
Soy el capitán de mi alma.

Arriba un moment, gens esperat, en què fas un petit gran descobriment. Tothom sembla saber la teoria d'aquest descobriment, però ben pocs realment l'apliquen. T'adones que és una pèrdua de temps criticar els demés, ficar-se en la seva vida, sí, aquestes coses que fem tan sovint els humans. T'adones que només ho fem per sentir-nos millor, per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, per pujar-nos l'autoestima, per tenir més confiança. Com si destrossant els altres ens contruíssim a nosaltres. T'adones que l'energia que malgastem en sentir tota la ràbia cap a certes persones es podria utilitzar millor, canalitzar-la en un mateix per trobar el benestar intern personal. Què més dóna el que faci l'altra gent? És la seva vida, la viuen com volen, no n'hem de fer res, des de com vesteixen, fins al que diuen. Abans m'enrabiava el que veia al facebook de certes persones, m'entrava ràbia, de les tonteries o incredulitats que veia, o també a la vida real, però arriba un moment que vols aturar tot això, i pensar més en tu mateix. I és llavors quan alguna petita cosa dins teu ha canviat. Com entrar dins una bombolla i simplement observar els altres, sense deixar que t'afecti gaire el seu comportament.
Això ho vaig aconseguir sentir a Xile, quan estava allunyada de tot, i totes aquestes preocupacions que abans eren com una lleugera pujada, allà em semblaven supèrflues. Tenia temps per mi, per pensar, lluny de la meva rutina, de la meva gent, de la meva cultura, i és quan t'adones que per sobre de tot, el més important és un mateix, i que cal estar a gust, estimar-se, valorar-se, confiar, jutjar-se un mateix. La resta? Vindrà sol si compleixes aquestes premises.

Avui estic segura de tot això que escric, però ahir, per exemple, no ho estava, ni fa dues setmanes, i potser demà ja no ho estaré. L'únic que falta és constància. Aconseguir que aquest sentiment perduri i s'estabilitzi dins meu, com molts d'altres que ja he anat assolint. Aquest, és un dels més importants.
http://www.youtube.com/watch?v=g7pvy37XaRw
...

No pots passar-te tota la vida discutint. És suficient que tu sàpigues qui ets.
La idealització i el menyspreu són les dues cares d'una mateixa moneda.