definicions

Te amo - dijo el principito. Yo también te quiero - dijo la rosa. No es lo mismo - respondió él… Querer es tomar posesión de algo, de alguien.

Es buscar en los demás eso que llena las expectativas personales de afecto, de compañía…

Querer es hacer nuestro lo que no nos pertenece, es adueñarnos o desear algo para completarnos, porque en algún punto nos reconocemos carentes.

Querer es esperar, es apegarse a las cosas y a las personas desde nuestras necesidades. Entonces, cuando no tenemos reciprocidad hay sufrimiento.

Cuando el “bien” querido no nos corresponde, nos sentimos frustrados y decepcionados. Si quiero a alguien, tengo expectativas, espero algo.

Si la otra persona no me da lo que espero, sufro. El problema es que hay una mayor probabilidad de que la otra persona tenga otras motivaciones, pues todos somos muy diferentes.

Cada ser humano es un universo.

Amar es desear lo mejor para el otro, aún cuando tenga motivaciones muy distintas.

Amar es permitir que seas feliz, aún cuando tu camino sea diferente al mío.

Es un sentimiento desinteresado que nace en un donarse, es darse por completo desde el corazón.

Por esto, el amor nunca será causa de sufrimiento.

Cuando una persona dice que ha sufrido por amor, en realidad ha sufrido por querer, no por amar. Se sufre por apegos. Si realmente se ama, no puede sufrir, pues nada ha esperado del otro.

Cuando amamos nos entregamos sin pedir nada a cambio, por el simple y puro placer de dar. Pero es cierto también que esta entrega, este darse, desinteresado, solo se da en el conocimiento. Solo podemos amar lo que conocemos, porque amar implica tirarse al vacío, confiar la vida y el alma. Y el alma no se indemniza.

Y conocerse es justamente saber de ti, de tus alegrías, de tu paz, pero también de tus enojos, de tus luchas, de tu error.

Porque el amor trasciende el enojo, la lucha, el error y no es solo para momentos de alegría. Amar es la confianza plena de que pase lo que pase vas a estar, no porque me debas nada, no con posesión egoísta, sino estar, en silenciosa compañía.

Amar es saber que no te cambia el tiempo, ni las tempestades, ni mis inviernos.

Amar es darte un lugar en mi corazón para que te quedes como padre, madre, hermano, hijo, amigo y saber que en el tuyo hay un lugar para mí. Dar amor no agota el amor, por el contrario, lo aumenta. La manera de devolver tanto amor, es abrir el corazón y dejarse amar. Ya entendí - dijo la rosa. No lo entiendas, vívelo - dijo el principito.

mama

Crec que per mi encara estàs com de "vacances llargues", de viatge o alguna cosa semblant. Encara hi ha alguna porció de fe i esperança dins meu que creu que tornaràs aviat, que el teu buit a taula, al meu cantó, és temporal. Igual que l'absència dels teus despertars amb carícies i petons dels dissabtes i diumenges; que les llargues xarreres de sobretaula dels divendres nit; que els teus consells sobre els meus petits problemes; que l'olor a tu a l'obrir l'armari del despatx; que la teva presència a la cadira del despatx, amb l'esquena ben recta i amb les ulleres posades, recolzada a la taula i treballant a l'ordinador mentre contestes als clients amb el teu típic "Hola bon dia"; que les teves abraçades maternals els diumenges a la tarda; que les teves paraulotes chilenes quan et fas mal; que les teves orelles quan et faig un discurs sobre les meves teories ideològiques o et llegeixo algun text meu i tu m'escoltes atentament; que els nostres jocs rebolcant-nos pel sofà amb la Clàudia; que les teves crítiques cap al meu vestuari quan em poso el xandal cutre per anar al poble; que els nostres balls al menjador amb els passos de sempre i que no canvien mai; que el teu perfecte somriure que il·lumina tota la casa. Em fa por no veure't com canvies, com et fas gran, perdre'm coses de tu. I que tu te les perdis de mi. 

Sabia que el Nadal seria dur, però pensava ingènuament que ho sabria portar bé, després de tot. Però la teva absència en una nit com la d'avui, 24 de desembre, en què el menjador s'omplia de felicitat, tendresa, menjar bo, família, encara que només fóssim nosaltres quatre...plenitud, avui ha estat diferent, més buida, més trista. M'ha sorprès la tristesa que m'ha envait durant tot el sopar, ni la fantàstica setmana que porto al darrera ha pogut fer-hi front, se m'ha derrumbat tot i només tinc ganes de caure als teus braços, tancar els ulls, plorar, que em diguis que tot passarà i que les festes acabin ràpid. No vull regals, només vull una persona d'Amèrica al meu cantó i que tu estiguis amb mi, i no cal que sigui en aquest ordre. 

No sóc de pedra, així que és inevitable que em vinguin records de tots els anys passats, és inevitable sentir-me trista quan estic en un centre comercial per aquestes dates i veig pares i mares comprant, mares i filles de compres, decoracions nadalenques,etc. Mai he sigut materialista, però ara encara ho sóc menys, al pensar: no us adoneu que totes aquestes compres que feu, tota l'ornamentació que poseu a les vostres llars, tot l'esperit nadalenc que busqueu, no servirà de res si no valoreu el més important? Què és el més important? Doncs la relació humana entre pares fills i demés familiars, tot i que els primers són els més importants. Prefereixo un Nadal pobre de decoració, menjar i regals però ple de calidesa, amor i felicitat entre la meva germana, els meus pares, la meva àvia...que viceversa. 

És el primer Nadal que sento que estic ferida, que tinc tristor dins meu, que no gaudiré al 100% d'aquestes dates que per mi no són més que una escusa per dir coses boniques i tenir el temps suficient per dedicar als teus éssers estimats. És el primer Nadal que em passa pel cap la idea de gaudir del Nadal amb fills...ja que sento que amb els pares, com a filla, no el puc gaudir, com si només pogués tornar a recuperar la felicitat i la il·lusió d'aquests dies, dels regals, dels dinars, del muntatge de l'arbre i el pessembre, de cagar el tió...amb els meus futurs fills. No vull deixar de ser cuidada, per tu...tinc por, molta por. 

Per mi, sempre estaràs entre aquestes parets.

postcards from Morocco

"La posta és lenta;

li costa endur-se un dia

ple de desitjos."

Cada matí, a l'obrir els ulls, tenim l'oportunitat de triar com volem viure el dia que se'ns presenta, l'actitud amb què volem afrontar tot el que ens passi, només depèn d'un mateix. I si es fan coses malament, si es cometen errors, que serveixi per aprendre, per créixer, per madurar. Llavors...si són lliçons, els podem considerar errors? O simplement obstàcles que ens ajuden a seguir caminant? Quina utilitat té empensedir-se d'allò viscut? De fer-se preguntes i hipòtesis sobre com podrien haver estat les coses i com podries haver actuat? Sincerament, em costa molt "equivocar-me", fer les coses malament, no m'ho permeto, sempre sento que haig de complir amb els altres, que no haig de fer mal, que haig de fer-ho tot correcte. Per un cop que faig una cosa de la que em sento no gaire bé, espero que l'experiència em doni força i m'ajudi a continuar en aquest camí que estic recorrent. Quin sentit té perpetuar una cosa que saps que no és el camí correcte? A més d'enganyar a altres persones, t'autoenganyes, i aquest és l'error més greu, l'automentida, sentir amb el cap i no amb el cor.

Viatjar m'obre no només el cap, sinó també allò de més enllà, m'obre escletxes interiors i em fa plantejar moltíssimes coses, dubtar, qüestionar-me què és el que realment vull, escoltar-me. Una escletxa que acaba d'obrir-se i que m'ha d'ajudar a seguir obrint-ne de més, per quedar-me completament despullada, a desfer el gel en què me recobert des de fa quatre mesos, a tornar a la meva essència, a connectar-me amb els meus sentiments i fugir del cap. Serà per això que em fascinen tant les postes i sortides de sol, perquè són l'únic moment del dia en què podem mirar directament al sol sense que ens faci mal? Anhelo tornar a sentir el sol dins meu, brillar amb força, donar a aquelles persones que estimo el millor de mi, tornar-me a estimar a mi mateixa per sobre de tot, tenir temps per mi, ser sincera amb mi i amb els altres, ballar, cantar, plorar, cridar. Al menys m'he atrevit a escriure alguna cosa, per poc que sigui. Encara que sigui simbòlic, vull començar el nou any de la millor manera possible: neta per dins, mirant enrere per aprendre i endavant per seguir caient i aixecant-me amb esperança als ulls. Suposo que poc a poc, tot s'anirà posant a lloc...

Gràcies. A tu, al viatge, a tot el que hem passat.

what would I do without you?

"Darrera la irritació sovint hi trobem una tristesa profunda. Una aflicció disfressada de ràbia i incapaç d'aflorar, que ens confon i ens fa sentir furiosos. Però si ens prenem el temps suficient, ens adonarem que les emocions no són sempre com semblen i que potser, quan creiem estar enfadats, el que amaguem és realment pena."

http://www.youtube.com/watch?v=Pyue2N1XZ0M

Cansada...de sentir-me perduda, trista i cansada -valga la redundància- d'estar descentrada dels meus sentiments.

No m'atreveixo ni a escriure, ni en paper ni enlloc....No m'atreveixo ni a estar trista, no m'atreveixo ni a enfadar-me amb qui toca.

http://www.youtube.com/watch?v=ox5ffsUnK3M

http://www.youtube.com/watch?v=dHO43KUwCvA

el fet de viatjar...

"Quan fas un viatge experimentes de manera molt pràctica l'acte de renéixer: et trobes davant situacions completament noves, el dia passa més a poc a poc, moltes vegades no entens la llengua que parla la gent. per això dones molta més importància a les coses que t'envolten, perquè la teva supervivència en depèn. Et tornes més accessible a totes les persones, perquè elles et podran ajudar."

Crec que simplement...viatjar et fa treure el teu jo més profund i et sorprèn de la força que té. L'essència que la monotonia de la rutina molts cops eclipsa. En fi, viatjar són tantes coses...que cadascú ha de tenir la seva definició, el seu estil. 

Per a mi...una de les coses més importants és el fet d'expandir la meva ànima i la meva ment, tot coneixent maneres de fer diferents, gent de tot arreu, amb creences i cultures diferents a la meva, sorprendre'm amb nous paisatges que la naturalesa amaga en cada racó. Adonar-me de la riquesa que tinc a casa meva, al planeta terra, apreciar-ho, i sobretot, aprendre moltíssim. 

Viatjar m'ha fet aprendre tantes coses...que espero poder seguir-ho fent durant molt de temps, espero seguir sorprenent-me de cada indret on vagi, espero conèixer més gent meravellosa de qualsevol país i plorar a l'hora de dir-nos adéu, però somriure sabent que tinc gent estimada ena lgun lloc....una mica llunyà. Col·leccionar records, caminar lleuger d'equipatge però amb el cor ple. Pleníssim.

el far de l'(O)est

Posta de sol a Finisterre, agost 2013

 Sortida del sol al Cap de Creus, setembre 2013

No es pot dir cada dia que has estat en el punt més a l'Oest del territori i en el punt més a l'Est en un marge de pocs dies. 

Què tenen els fars que els fa tan especials? Sempre estan en indrets aïllats que donen un toc de misticisme i misteri a l'ambient. Soledat, pau, tranquil·litat. Barrejat amb olor de mar. Serà el mar, que amb el seu so, la seva olor i la seva infinitut fa que t'hi perdis més enllà de l'horitzó? 

Recordo perfectament aquella tarda fent camí cap al far de Fisterra. Aquest es trobava a 3 km separat del poble, així que vam decidir comprar algo de menjar al super i a les sis de la tarda fer l'excursioneta cap al far. No sé en quin moment ni per quin motiu, l'Ignasi es va quedar endarrerit i jo vaig començar a anar més ràpid. Els dos vorejàvem la carretera, l'únic camí possible, amb vistes al mar i al far, quan la corva ens ho permetia. Havien sigut dos dies més que intensos, moltes emocions que portàvem a la motxilla i que intentàvem treure a cada pedalada, en aquells 90 km que vam fer en dos dies. Després de cada turó, de cada esforç, ens aturàvem, ja no sé si per descansar i tornar a agafar forces, o perquè emocionalment necessitàvem agafar aire. Mig camí plorant, cadascú pels seus motius, però que estic segura que molts d'ells eren per sensacions i records compartits. L'aventura amb la resta del grup havia acabat i aquells kms finals els realitzàvem en solitari, acompanyats l'un de l'altre però els dos submergits en els nostres pensaments. Per tant, aquells 3 km van ser com l'sprint final d'un camí mogut física i emocionalment. Els dos caminàvem amb pas ferm, a contravent, direcció el far, direcció la fi de la Terra. Ningú ens podia aturar, si érem allà, havíem d'arribar al final. Els cotxes i la gent passava de llarg, però per a nosaltres eren com fantasmes, teníem al cap només la gent d'aquells últims dies i tots els records viscuts amb ells. 

El sol anava baixant poc a poc i la calor disminuïa. Quan per fi vam arribar al far, vam continuar caminant, encara separats per pocs metres, el vam passar de llarg, vam observar el cartell del marca quilòmetres que estava a 0,00, vam baixar per les roques, esquivant a la gent que s'estava fent fotos, vam anar saltant de roca en roca i.................fi. Fins que no vam poder avançar més. Teníem el far a darrera i l'Oceà Atlàntic davant nostre. Em vaig asseure a la roca, vaig respirar profundament tot el que tenia davant els ulls, i vaig començar a plorar, a plorar, a plorar....durant molt minuts, sentia que els ulls m'havien d'explotar, la cara la tenia completament humida. Era un plorar diferent al de Santiago. A Fisterra, sentia que tot havia arribat a la fi, que ja no hi havia més Camino de Santiago, que només hi havia mar, que ja no podia tornar a viure mai més el que havia viscut els dies anteriors amb aquella gent. Tot allò, només ho portava a la motxilla i al cor. Era un plor de tristesa, molta tristesa, i també potser d'emoció, després de 90 km molt durs. I ho havia fet tota sola. No oblidaré mai aquella sensació, aquelles llàgrimes, aquella roca, aquella olor. Si en aquell precís moment hagués saltat des de la roca, estic segura que hagués volat, de com de bé em sentia, de la pau que tenia dins meu, de totes les emocions tan pures que tenia. 

L'Ignasi, que seia al meu cantó, també mirava intensa i perdudament l'horitzó, i poques paraules vam intercanviar en aquells minuts.  Al cap de molt, per fi vam començar a parlar i compartir sentiments i pensaments, vam plorar més, vam riure, ens vam abraçar...ningú més en aquell far ens podia entendre tan bé com ho fèiem nosaltres. El sentia com el meu germà gran. Li estaré sempre agraïda que fos el meu acompanyant en la recta final del meu, nostre, camí. 

El sol anava baixant cada cop més, així que ens vam dirigir cap a una roca que tingués bones vistes a esperar la posta de sol. Aquell espectacle de la natura va ser meravellós, amb la posta de sol, el dia acabava, i amb ell, molts dies més. Era tot tan simbòlic...després vam anar a un lloc més refugiat a cremar les peces de roba que els altres ens havien encomanat, i les nostres pròpies. Vam estar molts minuts hipnotitzats pel foc que cremava la nostra roba...era tot tan simbòlic. L'aigua que ens rodejava, el foc que cremava la nostra roba, el fort vent que ens colpejava la cara amb tota la seva força, la terra que ens havia dut fins on ara érem. Els quatre elements, més bàsics, més vitals, tots allà junts, creant una energia indescriptible de la que encara me'n recordo. 

Vam desfer el camí direcció el poble, aquest cop caminant junts i escoltant música des del mòvil, cançons que ens havien acompanyat durant les llargues etapes quan tots junts cantàvem per fer les hores més lleugeres. 

Hi ha alguna força major que uneix aquests dos punts de la Terra, l'Est i l'Oest, els pelegrins diuen que la línia que es traça, que coincideix amb el Camino de Santiago Francés, òbviament, és per on passa la Via Làctea, és el camí de les estrelles. I que aquestes, revel·len moltes coses, només has d'inclinar el cap cam a dalt...i observar....i tenir fe. Tot està escrit, tots som pelegrins que fem el nostre camí. I quan tens fe, tot és màgic. I cada posta i sortida de sol et semblen miracles i t'hipnotitzen. I és que el Sol, és la nostra estrella. Per què sinó agraden tant les sortides i postes de sol, a la gent? 

- Laura....fer el Camino hauria de ser....com la mili, una cosa obligatòria a fer, tothom l'hauria de fer...

- Doncs sí....

Tots hem de cremar, a vegades, per tancar coses. La vida són cicles, com el sol, que surt i se'n va. Obrim i tanquem. Cicles. Cicles...

2

26 d'agost - 26 d'octubre

Dos mesos des de que vaig trepitjar per primer cop la plaça de l'Obradeiro; ja fa dos mesos que va acabar tot, i que va començar tot. Fins ara, he estat incapaç d'escriure qualsevol pensament o sensació sobre el Camino, a part d'aquella mena de llista de coses que "he après", però era molt general. He estat incapaç de descriure moments, anècdotes, sensacions més concretes, dies, vivències. Ho volia fer, però hi havia alguna força estranya que no em deixava, acabava per no fer-ho, deixava el full o la pàgina en blanc perquè no em sortia res, malgrat estar plena per dins de coses per dir. És molt estrany. Inclús ara no sé si "estic preparada", si en tinc ganes, si em sortirà bé. Suposo que va ser tan tan intens i increïble, que em fa massa por posar-ho per escrit, ja que les meves paraules no arribaran a l'altura dels fets. Però d'altra banda vull plasmar-ho tot, tot tot per així no oblidar-me de cap detall, d'aquella conversa, d'aquell alberg de monges, d'aquella olor de vi d'aquell poble, d'aquella persona que vaig conèixer en aquell tram, etc. Tinc molta por de que, mica en mica, se'm vagin difuminant els records. Pensar en aquell mes, mirar les fotos, escoltar cançons d'allà, parlar amb la gent, em fa mantenir viu el record, em fa sentir que res ha mort, que una part de mi encara és allà. Suposo que busco un refugi on anar perquè el meu present no m'omple tant com em van omplir aquells dies, que tinc por a no viure més experiències semblants i que la meva vida es torni mediocre. Encara, al pensar en alguns moments, m'emociono, ploro de ràbia i de tristesa i d'alegria, i també ric. 

Potser és que tot necessita el seu temps, i si fins ara no he estat capaç d'escriure res és perquè no havia de fer-ho, perquè necessitava pair moltes coses, i ho noto, que encara avui estic paint moltíssimes coses que m'estan fent tirar endavant. Durant els 26 dies de camí vaig anar escribint en un diari, però gairebé mai m'obria del tot, poques vegades tenia 100% ganes d'escriure, de fer un repàs al dia i plasmar cada sensació...perquè vivia tantíssimes coses que sempre em feia la sensació que em quedava curta. Sempre. I preferia estar vivint tot allò que escrivint-ho. Així que la sensació que tinc quan he tornat a llegir el diari és que faltaven moltes coses, que no vaig descriure ni la meitat sobre les persones, els paisatges, les etapes, els albergs, les sensacions...ni de bon tros. Ara, després de dos mesos, tinc ganes d'escriure-ho tot, dia per dia, persona per persona, hora per hora, poble per poble. Em sento com amb una mica més de perspectiva per tornar enrere i recordar més concretament tots els moments viscuts. Tot i que molts cops, al fer-ho, em faig mal i sento una gran impotència per no poder agafar una màquina del temps, per saber que allò ja no tornarà, mai més. 

Quan arribes a la plaça, el que sent cada pelegrí és exactament el mateix. D'una banda, emoció, satisfacció, eufòria i felicitat per haver assolit allò que, durant molts i molts dies, portes imaginant, patint i lluitant per arribar. De l'altra, una onada de tristesa per adonar-te que ja no hi ha més camí per recòrrer, que allò ha arribat a la seva fi, que hauràs de dir adéu a gent que ha sigut com el teu germà durant un mes, gent d'arreu del món, que t'han acompanyat en lo bo i lo dolent, que heu compartit des de menjar fins a coses més íntimes.Les llàgrimes que cauen són un mix de tot plegat, d'emoció, de tristesa, d'alegria, de gratitud, de fe, d'esforç, d'impotència...hi ha poques sensacions a la vida que s'hi assemblin, diria, estic gairebé segura. I aquella sensació no marxarà mai de tu. Aquell dia, el dia en què arribes a Santiago, és l´últim i el primer, depèn com t'ho miris. L'últim d'aquella rutina, de fer el Camino de Santiago, però el primer d'una etapa nova de la teva vida, sens dubte. Han passat dos mesos i encara estic paint coses, però sento que em queden moltes, moltíssimes més. Quan escric sobre totes aquestes vivències em poso a plorar, quan em vénen al cap records, dins meu tot vibra. 

i el més difícil de tot...és intentar transportar les coses apreses durant el Camino a la vida real, a la vida quotidiana, i és que allà tot semblava tan fàcil. Però aquí el món gira a una altra velocitat, la gent és com és, hi ha més d'un camí, i a vegades acabes maregat. El més difícil és recuperar aquella pau interior que et va deixar el Camino i fer-la el teu mode de vida. I seguir caminant, passi el que passi. 

Veus? Sento que em quedo curta escrivint això. 

mirant cap a les estrelles

"El més important que s'aprèn a l'escola és que les coses importants no s'aprenen a l'escola."

http://www.youtube.com/watch?v=pDV8YVCfEQM

Suposo que tot arriba...en aquest cas amb un simple taller d'astronomia, gratis, a la uni mateix, dirigit especialment a futurs mestres. Sentir de nou -o bé per primera vegada?- la satisfacció interna d'estar en el lloc correcte en el moment correcte, acadèmicament parlant. Sentir el gust per allò que el porfessor explica, sentir la curiositat a flor de pell, obrir els ulls i les orelles al màxim per impregnar-me de cada explicació, cada gest, cada comentari, cada broma que es produeix a l'aula. No voler mirar el rellotge en cap moment, no sentir que estic perdent el temps, badallant i pensant en el que faré un parell d'hores més tard. 

Així em sento la majoria de cops de dilluns a dijous al matí: un camí a la uni mediocre on el que més m'omplen són els músics del metro i el llibre que tinc entre mans; companys de classe amb qui costa establir un debat, un riure, compartir inquietuds; una assignatura més que avorrida, potser necessària, però pel meu gust insuficient; uns professors amb manca de dinamisme i d'anar més enllà. Algun se salva, 1 de 10. Quan la classe acaba el meu bolígraf i la meva llibreta no s'han mogut de la motxilla, tancada, i la meva cara cada minut està més deprimida i avorrida. I indignada per dins, fins al punt que exploto i surto atontada de classe, guardant-m'ho tot per a mi. I els dies del calendari van passant a una velocitat trepidant, vertiginosa, odiosa, perquè quan no estàs aprofitant al màxim cada minut del dia com t'agradaria i el temps avança igual, més malament et sents, perquè saps que en algun lloc no gaire llunyà hi ha coses a fer i persones amb qui estar que sí que valdrien la pena. Sentir que no estàs en el lloc correcte. El lloc correcte i el moment correcte és sentir que no t'importaria si en aquell precís instant caigués un meteorit i destrossés la Terra, tu estàs ple allà on ets, i amb qui ets. Amb la de coneixements que hi ha pel món esperant a ser absorbits per gent inquieta, curiosa!! Sort dels llibres, de les pel·lícules, dels documentals, d'Internet, de les tardes lliures a Barcelona per poder apuntar-te a cada xerrada, taller, curs, acte, voluntariat...Si no moriria. D'insatisfacció.

Ahir va ser un bon dia, tan bon punt em vaig aixecar ho vaig notar, i suposo que d'aquesta manera el món m'ho va tornar, o almenys m'agrada creure-ho així. Després de tot el dia, per fi arriba el taller d'astronomia que tant havia estat esperant. El tema sempre m'ha fascinat, segur que aprendria coses noves, sorprenents, a sobre era gratis, tenia bones referències, etc. I així va ser, tot de gent inquieta i curiosa, amb qui vaig estar parlant amb més d'un, de dos i de tres sobre el curs mateix, sobre la carrera d'Educació Primària...dues hores i mitja que van passar volant. El dinamisme dels dos ponents van acabar de donar el punt de perfecció a les interessants explicacions sobre les constel·lacions, les formacions d'estrelles, barrejades amb bromes, exageracions, comparacions, referències curioses...Vaig aprendre més que un any d'universitat, gairebé. I al final, sortir a fora i observar el cel, xerrant amb la gent i acabant de completar els coneixements acabats d'adquirir. Marxar a casa amb un somriure, el dia ha acabat encara més bé, no m'importa arribar tard a casa, quedar amb ella, haver de sopar i dutxar-me encara, fer el dinar de demà, dormir poc...No m'importa. Perquè avui m'he aixecat igual d'animada i activa. No recordava el plaer d'estudiar allò que et sorprèn i t'agrada i de captivar-te amb una classe interessant que val la pena. El moment i el lloc precís. Segur que n'hi havia de molts més, però aquell ja m'estava bé, molt bé. Em va omplenar, com feia temps que no sentia, acadèmicament parlant. Suposo que com a futura mestra hauré de buscar camins alternatius de formació per enriquir-me tot el que m'agradaria.

~ ~ ~ ~ ~ ~

M'adono que ara em costa molt més expressar els meus sentiments i pensaments per escrit. Moltíssim més. Em costa agafar la llibreta i escriure el que el cor em dicta i el que el cap va posant "en ordre", em costa fer entrades al blog amb allò que vull compartir i les idees clau. Em costa obrir-me, despullar-me, deixar-me anar. Tal com feia abans...Resultat d'aquest últim mes? Tot indica que sí. Potser quan ens succeeixen fets greus, impactants, colpidors a les nostres vides, aquelles coses que ens toquen, que ens marquen, que ens modelen, que ens fan plorar i cridar (o que haurien de fer-ho), que ens fan aprendre, madurar i treure de nosaltres mateixos el que som per poder avançar, potser llavors és quan ens tanquem a compartir-ho. Perquè són tantes coses intenses que et recorren per dins, que costa posar ordre, expressar-les per escrit, tamb´inclús per por, a veure a l'exterior allò que portes gestant i guardant a dins des del moment inicial. Sempre trobes altres coses a fer, escuses, abans que posar-te a escriure sota el títol més simple de tots: "Com em sento? Què necessito?". Tinc molt clar que aquest mes he estat tancada dins una caixa amb candau, deixant mostrar a la superfície la primera capa de mi, amb un somriure de tant en tant, però amb caos en el fons de la caixa, amb forats negres, amb tempestes. Por a acceptar que la meva vida també té problemes i aspectes negatius i difícils, por a expressar aquests sentiments més foscos, por a decaure i no saber aixecar-me, així que millor mantenir-me sempre dempeus, por a trobar a faltar a les persones més importants per a mi, por a acceptar canvis tan grans, por a no fer el correcte amb les persones correctes, por a no tornar a sentir el sentiment de màxima pau interior que sentia havent tornat del Camino. 

Fins que la vida no ens posa davant grans reptes vitals, no som capaços de veure com som realment, com actuem, com sentim, com pensem. No sé si mai havia après tant de mi, de la meva família, de les nostres relacions, dels nostres sentiments, de com sóc, de com som. I t'adones que tota la teoria que hagis après en llibres, tota la teva filosofia, valors, actitud...no és res si no ho poses en pràctica, si no v i u s. Perquè la vida ensenya molt més que tot llibre, xerrada o documental, això sí, aquests et poden donar les pautes, les instruccions per, per exemple, autoconèixer-te, i després tenir més eines per escollir a la vida real. Agost i setembre d'aquest 2013. Els fets d'aquests dos mesos no han passat perquè sí, ni en aquest ordre per casualitat ni res d'això...és així per alguna cosa, perquè ha de ser així. Si hagués viscut exactament el mateix un o dos anys enrere, com hauria estat tot de diferent, no per la maduresa, que és obvi, sinó pel meu estat de consciència amb mi, amb la vida. El despertar de la consciència, que li dic jo, ser més conscient de mi mateixa, dels meus sentiments, d'acceptar-me, de les meves pors, de les meves relacions amb la gent, amb el món en si. Si aquest era l'any per fer el Camino de Santiago era per algun motiu, ja que estic segura que era per algun motiu, que no m'hagués enriquit tant com ho he fet si no hagués tingut interès per autoconèixer-me uns mesos abans...Sí, en definitiva aquests dos mesos he posat en pràctica el que, sense voler, vaig començar a interessar-me i a adquirir teòricament uns mesos abans. Em farà fer un pas enrere o endavant, tot plegat? A vegades em fa més por endinsar-me en mi i en la vida, a vegades al contrari. Suposo que aquesta contradicció és inherent a aquesta filosofia, aquest despertar, aquest estil de vida que he triat, que vull, que estic recorrent i que em fa més feliç: viure en l'aquí i l'ara, no jutjar-me, no jutjar els altres, deixar fluir, no tenir expectatives de res ni ningú, ser conscient i responsabilitzar-me plenament dels meus actes i sentiments, deixar-me sentir enlloc de pensar tant, acceptar els sentiments positius i també els negatius. Agafar el timó de la meva vida, del meu cos, cap i cor, millorar-me dia rere dia per poder així millorar el món. I tantes altres coses...

http://www.youtube.com/watch?v=dHO43KUwCvA

mulán

"La flor que creix en l'adversitat és la més bella de totes"

SIDDHARTA

Ja ho diuen...els llibres sempre arriben en el moment just, bé, com tot. Quan sents la crida, quan alguna cosa dins teu es remou i et fa agafar aquell llibre i començar-lo a llegir. Com aquest cas, en què no podria haver-lo llegit en millor època de la meva vida, per tancar un cicle, per començar-ne un de nou...SIDDHARTA.

"tu ets com jo, ets diferent a la majoria de persones. Ets Kamala i res més. I dintre teu tens una pau i un refugi on pots acudir sempre, i trobar-hi la teva llar, com jo també ho puc fer. Poques persones tenen això, bé que tots ho podrien tenir."

"La majoria de persones, Kamala, són com una fulla que cau, que oneja i gira amb el vent, i canvia de direcció i cau caragolant-se a terra. N'hi ha d'altres, però són els pocs, que són com els estels i segueixen una via fixa, no els arriba cap vent, al seu interior reposa la seva llei i la seva òrbita."

"Tu no estimes a ningú, no és així? Potser és així, sóc com tu. Tu tampoc no estimes: com podries, sino, practicar l'amor com un art? Les persones de la nostra mena potser no poden estimar. Els homes infant sí que poden; aquest és el seu secret."

"És bo tastar un mateix tot el que ha de saber. Que el plaer mundà i la riquesa no són aconsellables, ja ho vaig aprendre de petit. Saber-ho, ja feia temps que ho sabia, viure-ho, tot just ho he fet ara. I ara ho comprenc, no ho sé solament amb la memòria, sinó amb els meus ulls, amb el meu cor, amb el meu estómac."

"Siddharta era efímer, totes les formes ho eren."

"Tot just estimo la pedra, el riu i totes les coses que observem i aquells de què podem aprendre. Puc estimar una pedra, i també un arbre o un troç d'escorça. Són coses i les coses es poden estimar. Les paraules, però, no puc estimar-les. Per això les doctrines no són res per a mi, no tenen ni duresa ni suavitat, ni colors, ni arestes, ni olor o gust: no tenen més que paraules. Tal vegada és això el que et priva de trobar la pau, tal vegada és l'excés de paraules. No faig gaire diferència entre paraules i pensaments. No faig gaire cas dels pensaments. Faig més cas de les coses."

"Durant molt de temps no va saber que cada vent, cada núvol, cada ocell, cada escarabat és igualment diví i savi, i pot ensenyar tant com el riu venerat. Però quan aquest sant se n'anà als boscos, llavors ja ho sabia tot, i sense mestres, sense llibres, només perquè havia cregut en el riu."

"Prefereixo els seus actes que les seves paraules"

"Si les coses són aparents o no, en tot cas jo també sóc aparent, i elles són contínuament els meus semblants. És això el que me les fa tan volgudes i venerables: que siguin els meus semblants. Per això puc amar-les. L'amor em sembla el més important de tot. Mirar el món al través, analitzar-lo o menysprear-lo pot ser cosa de grans pensadors. Però jo només tinc interès de poder-lo estimar i no menysprear-lo, ni odiar-lo a ell ni odiar-me a mi; vull poder contemplar tant el món, com jo i tots els éssers amb amor, admiració i respecte."

 

land of hopes and dreams

http://www.youtube.com/watch?v=Wgf4yR6EZdU&feature=youtu.be

I will provide for you and I'll stand by your side
you'll need a good companion now for this part of the ride
yeah, leave behind your sorrows, let this day be the last
Well, tomorrow there will be sunshine and all this darkness finish.

Què passaria si tots els dies de la nostra vida ens mostréssim vulnerables, despullats, digue-ho com vulguis? Què passaria si ni tan sols la meitat de la gent del planeta ho fes? 

Què passaria si enderroquéssim murs i féssim volar les pors pels aires?

Per què sempre hem d'esperar a que tot ha marxat per mostrar-nos així? Perquè el mal ja ens l'han fet i ara ja res té importància? Millor l'últim dia que el primer?

Per què carreguem tant...? Per què callem tant...?

Potser no ens adonem que...si ens mostrem despullats a aquella persona, o aquelles persones, potser sí que ens fan mal, per un moment, però que també ens sentirem més plens d'alguna altra cosa, potser de saber que tu ho has fet de la millor manera possible? Potser perquè confies en tu mateix una mica més i et sents més ple?

Necessito aterrar, caure de l'avió, petar la bombolla, cridar, córrer, plorar, seure davant del mar durant 3 hores i escoltar el mar, sentir el vent fred i mirar les estrelles. I plorar molt, moltíssim, per tot. Pels últims dos mesos, plorar d'alegria, satisfacció i felicitat; i plorar de tristesa, ràbia, i impotència. Les dues cares de la vida, les qual he experimentat en aquest intens estiu, gens mediocre, que m'ha canviat la vida 360º. Potser tantes emocions m'han fet estar aturdida, marejada, com un avió que fa zigazagues pel cel, a punt de caure...Vull caure, treure-ho tot, sola o amb algú al cantó, m'és igual, però no puc, no em surt...Vull i em mereixo estar trista, igual que em permeto assaborir la felicitat. Suposo que tinc massa por...de que si caic, el meu voltant es tambalegi encara més i no tingui on agafar-me, no ho sé. 

Que no em faci por estar perduda, estar trista, plorar, mostrar-me vulnerable...si us plau.

http://www.youtube.com/watch?v=_VEg0mVcEXQ&list=PLCCD7EEB7E50F831A

i've learnt...

-Segur que no vols que et vingui a buscar amb cotxe?
-Segur, em ve de gust caminar.
-D'acord, d'acord, fins ara.
-Fins ara!

De les últimes nits d'estiu, però freda, on de camí em vaig trobar un home gran amb bastó ajagut en un escaló d'una casa, davant la residència on s'hi està. No sé com vam començar a parlar, però ens hi vam estar una bona estona, comentant el temps, les sensacions qu li produïen aquell carrer, la residència, el que faríem després,els nostres noms, etc. Ens vam donar la mà amb un gran somriure i prometent-nos que ens tornaríem a veure aviat per allà, un altre vespre. Jo vaig seguir el meu camí i ell restà ajagut al mateix lloc, però amb els nostres cors molt més alegres que deu minuts enrere.

Estupidesa? Potser sí. Però aquella vivència em va revel·lar molt, moltíssim: estem tan acostumats a viure amb el mode ràpid les nostres vides que infinits detalls se'ns passen per alt. Si hagués anat amb cotxe aquell vespre fins a casa seva no m'hagués trobat aquell home i m'hagués fet somriure d'aquella manera. Sempre amb presses i competint per la velocitat, el més ràpid, el més curt, quan abans millor. Hem oblidat apreciar el slow mode de viure, fixar-se en els detalls del dia a dia, de les petites coses, de prestar atenció al present i gaudir-ne de veritat, encantar-se amb les coses més minimalistes. És com si busquéssim nosequè en el futur, alguna cosa que ens pogués omplir i no volguéssim aturar-nos i assaborir el present, potser perquè no ens agrada, potser perquè no ens omple. Però no és el present l'únic que tenim? L'única cosa que ens pot omplir? Llavors vaig entendre una de les coses més importants que he après fent el camino de Santiago: saber estar en el present, limitar-se a viure en aquell precís instant. 

Els primers dies només feia que pensar en la meta, en arribar a Santiago, en com seria la ciutat, amb qui arribaria, com, quan...pensar massa en el temps, en les etapes, en els dies, però al cap de res això va ser el que menys em va importar. Quan vaig anar construint la meva família vaig començar a ser conscient de que el millor era el dia a dia amb ells, des del moment en què ens aixecàvem a les 5.30 del matí fins que anàvem al llit a les deu la nit. No importava el dia següent, en absolut, només parlàvem, rèiem i ens sorpreníem amb el paisatge. Prestàvem atenció al nostre voltant, al nostre cos, als paisatges, a la gent...I pas a pas. Molts cops veia bicicletes, o cotxes, i nosaltres anàvem a peu, poc a poc (polai polai -swahili-), donant importància a cada passa. Tot es torna tan relatiu, tan bàsic i simple. Tot es redueix a tu, a caminar, a avançar, al present.

De fet, no pretenia buscar res...i ho he trobat tot.

He après a valorar el silenci.

He après que les persones canviem.

He après que pots oblidar el món sencer només mirant una persona.

He après que es pot parlar en silenci.

He après que per sobre de tota ideologia tots som iguals.

He après a valorar el més bàsic: aigua, menjar, natura, ombres, descans, comunicació, amor.

He après que a la vida no cal anar amb presses.

He après a estimar de debò."Queremos cuando sentimos un vacío y una carencia que creemos

que el otro debe llenar con su amor. En cambio, amamos cuando experimentamos abundancia y plenitud en nuestro interior, convirtiéndonos en cómplices del bienestar de nuestra pareja."

He après a no tenir por d'aturar-me i pensar.

He après que a la vida s'ha d'anar amb un equipatge lleuger.

He après que la vida ens posa a prova cada dia i que quan més flexibles siguem més feliços viurem.

He après que la germanor que crea la gent del teu voltant és la que dóna sentit a tot.

He après que només els teus peus et duran allà on vols arribar. "I saber que cada pas és teu, fruit del teu esforç, cada gota de suor, mirar enrere i somriure pels km que vas deixant, omplint-te de la immensitat dels paisatges que cada racó ofereix. La vida, què és sinó això?".

He après a viure per mi, a fer les coses perquè jo les vull fer. "El camino solo se hace para uno mismo"

He après a assaborir la llibertat, a saber que és un estil de vida...free soul, free spirit.

He après el valor que té fer un somriure a qualsevol desconegut, i a rebre'l.

He après a tancar els ulls i veure-ho tot.

He après a acceptar l'ajuda dels altres.

He après que jo també puc tenir dies pessimistes i sense energia. I que no passa res.

He après que el pessimisme es fa més lleuger quan es comparteix.

He après que la germanor i l'amor no entenen de fronteres, creences, política, edats ni diners.

He après a estar aturada.

He après a caminar millor per la vida.

He après a valorar el camí més que el destí.

He après a valorar el que tinc, i no el que no tinc.

He après que més val qualitat que quantitat.

He après que tot passa per algun motiu.

He après que en el fons tothom és bona persona.

He après que quan més vulnerables ens mostrem, més ens enriquim.

He après a estimar en altres idiomes.

He après que el que no surt des del cor, no val la pena dir-ho.

He après que a vegades la llibertat queda en segon terme per tal de no ferir els altres.

He après que amb sentit de l'humor la vida té més color.

He après que sóc capaç de fer el que em proposi.

He après que a la motxilla de cadascú hi ha molt més que roba i un necesser.

He après a sentir la crida de les coses abans de fer-les per "obligació".

He après que em queden moltes coses per aprendre.

He après que la música és el llenguatge universal.

A més de tot el que he après sobre geografia, religió, política, biologia, economia, anglès...he après que al cap i a la fi això és el de menys, els coneixements. Necessitem algo molt més simple per ser feliços: compartir. Amor. I fluir.

Steven, Carlos and Jerry.

Ari

Rodrigo, Ilyas, Laura, Laura, Inés, Agus, Elias, Roman, Bryan, Carlos, Laura, Ignasi, Logan.

M'he dedicat un mes complet a mi, exclusivament a mi, i ara tot el que he obtingut són, a més d'experiències inoblidables, eines per continuar la meva vida, eines molt valuoses que només les obtens quan t'endinses en una aventura així, un sol, convivint molts dies amb un mateix i amb situacions molt intenses. Aprofitar la sensació de pau interior que m'ha deixat l'experiència per usar-la a partir d'ara, i no tant per refugiar-m'hi. Sí, és cert, i complicat. A seguir caminant...

"Quan fas un viatge, experimentes de manera molt pràctica l'acte de renéixer: et trobes davant situacions completament noves, el dia passa més a poc a poc, moltes vegades no entens la llengua que parla la gent. Per això dones molta importància a les coses que t'envolten, perquè la teva supervivència en depèn. Et tornes més accessible a totes les persones, perquè elles potser et podran ajudar." -El peregrí de Compostel·la-

Fe, coratge, esforç, Déu, immensitat, germanor, història, perseverància, llibertat.

http://www.youtube.com/watch?v=AlKqu_uHJTM

"caminante son tus huellas el camino y nada más

caminante no hay camino, se hace camino al andar

al andar, se hace camino, y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar

caminante no hay camino, sino estelas en la mar".

GRÀCIES.