és així i punt.

Ajudar a algú amb els deures, deixar un mocador, col·laborar amb ONGs...
Sovint es diu que la gent fa bones accions per sentir-se bé amb ella mateixa, per rebre beneficis posteriorment...No sé, ho trobo tan absurd. No trobeu que són coses que s'han de fer i punt? Que haurien de sortir de cadascú sense que ens ho penséssim gaire, com un impuls? Però la realitat és que costa molt veure això, sí, almenys aquí, que estem en una bombolla d'egoïsme i individualisme. No és lògic que si tu tens alguna cosa que l'altre no té, ja siguin diners, o un mocador, o més capacitat intel·lectual, donguis una mica a l'altre que ho necessita? És tan senzill com això. Per què ens hem de rebuscar jutjant a la gent altruista d'interessada? És tan estrany veure accions d'aquest tipus que sentim la necessitat de buscar un motiu immoral. Que trist. I aquests que ho diuen, són els primers a qui MAI els sortirà res altruistament. Mai.

només això

M'encanta quan em vénen records de sobte, imatges d'un temps llunyà barrejades amb alguna que altra paraula, quan mensy m'ho espero, sense ni tan sols proposar-m'ho .És increíble com s'incrusta en la meva ment i em diu que d'allà no surtirà mai més. Un d'aquests moments que de tant en tant apareix i que el guardo amb un candau ben fort, és quan, un dia, anava del braç amb el meu pare, caminant per un carrer, i jo jugava a anar al mateix ritme, al mateix compàs. Volia moure el peu dret justament quan ell el movés, i el mateix amb l'esquerre. Només fèiem que riure i em va explicar que a la mili, quan un d'ells anava descordinat amb la resta, havia de fer un saltiró i automàticament ja agafava el ritme. No sé per què, però allò se'm va quedar gravat, i ara, sempre que agafo algú pel braç i intentem anar al compàs, em ve la seva imatge quan m'ho explicava, i faig el saltiró, tal i com ell em va dir.
Un altre record que guardo ben protegit és quan, no fa gaire, de nit, estava amb el meu millor amic (almenys aleshores ho era, ara no ho sé) asseguda a l'escala d'una fusteria prop de casa meva, un lloc on solíem asseure'ns quan la botiga tancava i on ningú ens molestava per parlar durant hores. Allà, recordo especialment una tarda-nit que estàvem xerrant, i li vaig explicar un munt d'historietes de la meva infància, i ell va fer el mateix, i no sé quanta estona vam estar així, parlant de nosaltres, del nostre passat, rient, compartint una agradable estona. Em va fer sentir tan feliç...tan a gust. Feia fred, però no ens importava en absolut, perquè estàvem tan còmodes. És una sensació tan agradable passar-te hores parlant amb algú a qui aprecies sense importar-te res més, ni el temps, ni el clima, ni la resta del món. Només aquella persona i aquell moment.

 És curiós que, de tots dos records, donaria el que fos per tal que es repetissin de semblants més sovint, justament amb aquestes dues persones. Potser és aquest el motiu pel qual els conservo tan dins meu, perquè sé que costa aconseguir-los i sé que difícilment es repetiran, per molt que els ho demani.

feel it.

Sovint diem, inconscientment: "No entenc com aquells dos poden estar junts..." o bé "no sé què li veu aquella noia a aquell noi..." o també "com una tia com ella pot estar amb un tio com ell (i viceversa)!".

Entre nosaltres, entre els humans, tots som molt molt diferents, tenim aficions diferents, caràcters diversos que sovint s'oposen -eus aquí tots els problemes mundials, al meu parer-, preferències diferents, ideals diferents, gustos diferents i un llarg etcètera. Però...al cap i a la fi, només vivim aquesta vida per sentir, i concretament per sentir-nos tocats pels altres, ja que així ens mantenim vius, encesos. Sentir-se estimat és una necessitat, potser la més vital, qui sap.

Per això, fins i tot les persones més oposades poden sentir-se atretes, com molts cops se'ns presenta a les pel·lícules, en què tot és perfecte. Què més dóna ser totalment oposats a l'altre?...al cap i a la fi, tots busquem el mateix, sentir. Suposo que això ja justifica les absurdes afirmacions de l'inici de l'entrada, en què creiem que hi ha algú adequat per a cadascú de nosaltres. Mentida podrida. I encara em fa més gràcia aquells que diuen...Què fas amb aquest/-a, si tu pots aspirar a molt més! jajajajajajajajajajajaj Que hi ha estaments fins i tot en la tria de parella, que cadascú tenim algú assignat de la nostra "categoria"? Potser el que s'assembli més a tu serà un malparit, i aquell a qui no dirigiries la paraula, t'acabes enamorant només en intercanviar quatre frases.  Sé que sona molt tòpic allò de...tots som iguals, però ben cert que és. M'estic adonant que m'agraden pràcticament tots els tòpics!! No sé si serà bo o dolent això...
En fi, no sé ben bé per què escric aquesta entrada...avui estava a volei esperant per sacar, i m'ha vingut un flash de sobte, quan he vist no sé què, i m'he inspirat. Suposo que no dic res de nou, però tampoc res de fals. Cada dia em fa més gràcia, i por alhora, la debilitat dels humans, de lo vulnerables que som per sentir coses a la més mínima per qualsevol persona...sigui la persona més diferent a nosaltres o la nostra "mitja taronja". Crec que mai entendrem com funciona això de sentir, i molt menys de l'amor. Però més val així, només faltaria tenir-ho tot controlat, com em dóna la sensació molts cops quan llegeixo articles de ciència o tecnologia.

Bob Marley dixit...

No visquis per tal que la teva presència es noti, sinó perquè la teva absència se senti.

una gerra s'omple gota a gota

Em fa gràcia quan la gent em diu: "què ingènua, només faràs que perdre el temps intentant arreglant el món. Preocupa't per altres coses, tu sola no faràs res, és impossible acabar amb la fam, és impossible aturar l'escalfament global, és impossible acabar amb les injustícies. No perdis el temps."
Sí, tenen raó...sé que no aconseguiré tot això. És inhumà que un sol ésser humà solucioni totes les injustícies causades per milions d'éssers humans durant milions d'anys. I molts cops em desanimo pensant en aquesta idea, i penso que seria millor invertir el meu temps en altres coses, preocupant-me per altres assumptes com fa la resta de la gent, sent una mica més egoísta. Però no.
Quan m'hi paro a pensar en el que de debó vull fer el més aviat possible, que és endinsar-me en el món de la cooperació i el desenvolupament, no tinc al cap la idea d'acabar amb la pobresa, sinó la de garantir una vida una mica més digna a un pocs, a aquells a qui pugui ajudar. Tot i que només pogués ensenyar a nens i nenes en una escola d'un poblet perdut d'Àfrica, ja huaria servit d'alguna cosa. A un grup de 20 o 30 nens i nenes. Ja és alguna cosa, no? O si només pogués ajudar en la construcció d'una vivenda per a una família de refugiats, també és alguna cosa, no? Se'n beneficia una diminuta proporció de tota la gent desafavorida del món, ho sé, però a cas no hauré solucionat la vida o, com a mínim, millorar-la, d'algú? Doncs ja està. A partir d'aleshores hi haurà algú més al món que viurà sota un sostre decent, i també hi haurà un petit grup de nens i nenes amb l'educació bàsica per intentar sortir-se'n en aquest món. No és aquest, motiu suficient per aportar el teu granet de sorra? Jo crec que sí, sens dubte. Mentre puguis treure un somriure, el teu treball no ha estat en va.

És com quan juguem a la loteria. És una fe cega en què et pot tocar i, malgrat mai o quasi mai toqui, hi juguem sempre, amb l'esperança que algun dia tinguem sort. Sempre toca, a algú o altre, no? I mentre uns pensem que és una pèrdua de temps, que no serveix per a res, altres s'han beneficiat.

"Tot el que faci serà insignificant, però és molt important que ho faci". -Gandhi-

"un amic és aquell que ve quan ho necessites sense ser cridat"

I es pot saber què collons et passa amb mi? Tu creus que és normal que a dies em parlis i estiguis bé amb mi i altres m'ignoris i ni em dirigeixis la més mínima paraula, ni gosis mirar-me i només fas que esquivar-me com si et fes ràbia o fàstig? Em fas tornar boja. Per mi ets com un germà, ets el meu gran suport, ets amb qui més confio per explicar-te absolutament tot, i quasi mai et trobo. Quan et vull explicar coses importants que m'afecten i quan més necessito que em recolzin i m'ajudin, o simplement quan no tinc dies gaire bons, no et trobo, enlloc. En aquests moments t'odio, no saps quant, penso que ets deplorable, fastigós, injust, innhumà, malapersona. No sents com et crido? Només vull tenir-te com a amic al meu cantó, per als bons i als mals moments! Potser és que no t'importa en absolut aquesta amistat, que penses que sóc una pesada i una agobiant, com una tonta darrere teu tot el dia explicant-te coses, intentant fer-te somriure, fer-te veure que ets especial per a mi. No sé què pensar. És un cercle, això...d'on mai vols treure el cap. I jo com una tonta vaig aguantant, dient-me que és igual, que tu m'aprecies encara que no m'ho diguis, que no passa res, que espero massa de la gent...però és que arriba un cert punt en què exploto, perquè sempre és el mateix. No t'atreveixes a trucar-me per dir-me que no podràs venir a casa? Vinga va, què és això? No veus que porto tot el dia volent explicar-te una cosa important i no trobo les teves orelles enlloc? Al final he tirat pel meu compte, com sempre. I saps què em fa por? Que poc a poc, vagi trobant gent a qui no cal que cridi com una desesperada perquè em dediqui un minut del seu dia a parlar tranquil·lament amb mi, sinó que vindrà ella sola, i m'adonaré que el que tu no et dignes a fer mai, altres ho fan, i potser quan t'adonis serà massà tard. Si saps que ets de les poquíssimes persones amb qui estic a gust aquí i amb qui confio plenament i amb qui no em sento sola....per què et comportes així? Crec que no és gaire el que demano...o si almenys em diguessis el motiu pel qual sembla que a vegades fugis de mi...
No et dic que expressis tot això amb paraules....amb gestos ja es pot dir, tot això...però és que ni això. De debó t'ho dic, em fa por perdre't, perquè crec que no aguantaré gaire temps més amb aquestes estupideses d'amistat. Avui, quan més et necessitava, quan he tingut una tarda asquerosa....ha aparegut gent que m'ha fet somriure amb la més mínima cosa...una trucada per parlar sobre res (aquestes són les millors!), els nens petits que he entrenat a tennis, ell, que amb dues frases ja m'ha fet riure i que m'ha trucat després per preguntar-me simplement com havia anat l'entreno i per quedar per sopar....tonteries...però que em fan sentir que no estic sola.

 Potser que mirem definicions del terme "amistat".

és molt fàcil fer-me feliç

Sí, m'agrada com sóc aquí. Ho podria resumir amb la paraula independent. No em fa res fer el canvi de classe tota sola, o anar al lavavo sola, o anar a comprar alguna cosa al poble sola, o anar a la biblio sola, o parlar amb qui sigui, sense necessitat de que ningú m'acompanyi, o tornar de l'escola sola, o quedar amb aquells, després amb els altres, etc. En resum, anar a la meva bola. Em sento viva, lliure, i m'agrada.

Però...quan de cop, algú a qui aprecies t'acompanya a casa sense haver-ho planejat, així de sobte, i ve a casa teva a estudiar el que sigui, o que algú et truqui per demanar-te qualsevol cosa, o vulgui acompanyar-te a la biblio...mai està de menys. Al contrari, m'encanta, perquè ho trobo a faltar una miqueta. Trobo a faltar caminar carregant la motxila i anar xerrant amb l'amic que tens al cantó sobre tonteries, repassant el dia, rient de les anècdotes que ens han passat, fent plans per l'endemà, etc. I fins que no ho tornes a tenir, no t'adones que ho has trobat a faltar. Amb nois és difícil d'aconseguir tot això, o no, no ho sé, però la veritat és que amb les noies d'aquí, tampoc ho és gaire, de fàcil. No sé...avui de cop i volta, he trobat tantíssim a faltar el so del timbre de casa quan la Mimi em venia a buscar cada matí a les 7:50, que sempre s'havia d'esperar perquè m'estava pentinant els meus cabells horrorosos que no es volien ficar rectes, els 10 minuts de trajecte, la nostra típica frase: "Crusem?", el retrobament amb les altres a la porta de l'escola...Aquí ningú m'està esperant. I jo com una tonta esperant dissimuladament a algun d'ells per entrar tots junts...Només entrar junts! Això ja em faria feliç. Avui no és un dia de regla, de hipersensibilitat, i malgrat tot, sento melancolia per tenir el que tenia i ara no tinc. Per el que podria ser aquí i no és.

nothingman

Quanta raó tens quan em dius que no analitzi cada moment que estic amb tu, que em limiti a sentir el moment enlloc de parlar i parlar pels descosits. Tinc la mala costum d'expressar tot el que porto dins amb paraules, també amb gestos. I tu, exclusivament amb aquests últims (potser massa pocs!). I ho admiro, però és que no sóc capaç. Per molt que em prometi a mi mateixa que sí que ho seré, em costa molt. Això no vol dir, però, que no senti, més aviat tot al contrari. Sentir el moment és lo primer...però no em conformo, necessito estar segura que saps el que sento, i jo vull saber el mateix de tu, com si no em refiés de la teva mirada, o de les teves carícies, necessito que m'ho confirmin. Què absurd...si les coses més importants no es poden descriure amb paraules...s'espatlla tot, ho sé.

Però saps? Estic tan enamorada de la vida, que cada instant en el que em sento plenament feliç, necessito guardar-me'l, col·leccionar-lo per més endavant treure'l i recordar-lo. Vull fer etern cada moment que passo i sento. Les millors sensacions que mai he sentit, com pujar dalt una muntanya, o passar una estona amb aquella persona especial, o abraçar la meva família, o contemplar una posta de sol, o estar rodejada dels meus amics, o el que sigui...sento la necessitat de fotografiar-ho i, després, plasmar allò que he sentit amb paraules, per tal que el moment quedi immortalitzat. Això no vol dir, en absolut, que no visqui el moment, que no el senti, sinó al contrari...desplego al màxim els cinc sentits i no em limito a pensar en res més, tret de lo feliç que sóc. Res més. Res. Potser crec que immortalitzant-ho, allargaré totes aquestes sensacions efímeres que ens ofereix la vida. Què ingènua.

En fi...que m'encanta sentir que poc a poc vaig tornant a entrar en aquella part de tu que tan poc deixes mostrar i que em té totalment captivada. I alhora em fa una por immensa. Suposo que per la possibilitat de perdre-ho.

Nits com la d'ahir, és quan dius "què meravellosa és la vida, que t'ofereix passar estones tan bones i simples com la d'ahir".

***
Mentre he anat escribint aquesta entrada, he estat escoltant cançons del grup Pearl Jam. En una d'elles, Nothingman, hi ha un comentari genial: "creo que es increíble que los mismos sentimientos lleguen a los corazones de tantas personas aunque sus historias nunca serán exactamente las mismas. creo que ese es el mayor logro de obras maestras como esta." http://www.youtube.com/watch?v=IXX_zL51zGk&feature=related          


És una cançó increïble, que parla de com una persona arruina una relació amoroso per no haver-se esforçat suficient a conservar-la. Sí, coses quotidianes, que ens han passat a tots o que algun dia ho passarem. I és increïble la manera en com ho expressa el cantant. Frases com "el futur està a dalt, però en el passat ell s'enfonsa" o "I aquell que oblida està destinat a recordar". Cançons que ens ajuden, a vegades, a entendre com ens sentim, a comprovar com no som éssers exclusius del patiment. Que tots patim de la mateixa manera. I t'adones que, a vegades, les paraules no són tan supèrflues.


Quan una cançó t'agrada de debó, no et costa respirar? Només amb les cançons, però? No, no ho crec. 

en la vuelta de la esquina

Aquests són dies en els que s'acostuma a fer balanç i mirar cap al futur. Tot i que sigui de reüll i amb les mans tapant-nos la cara. com fem amb les pel·lícules de por. Abans de menjar el turró i haver-me begut tots els licors de la taula. voldria dir que el món no és tan dolent, ni tan lleig, ni tan perillós com ens hem capficat a veure'l. No pot ser. Tots aquells temors són la destil·lació de les nostres ambicions, el fruit amarg de la part més sòrdida dels homes i no s'aguanta per enlloc. Surtin de la ciutat, deixin-se meravellar per la naturalesa, contemplin sense presses una muntanya mil·lenària i després tornin a la ciutat. Què? No hi havia per tant, oi? Doncs això. Que la felicitat (tan sol·licitada al nou any), està allà fora, en lo senzill, com sempre ha sigut. 




Text d'Andreu Buenafuente, a El dominical.


És...EXCEL·LENT, comparteixo totalment la seva visió de la felicitat.

I parlant de felicitat....qui m'anava a dir que avui TU faries que em sentís la noia més afortunada del món. Després de...6 mesos? I apareixes així, de cop, sense avisar. Ha passat tot rapidíssim i només un simple "adéu", però que el guardaré ben fort, per molt de temps, fins que tornem a coincidir, no sé quan, per casualitat. És increïble les petites sorpreses que té guardada la vida.

un polsim de romanticisme mai va malament

Él la miró en la penumbra. Simone tenía los ojos cansados. Para Michael, seguía siendo tan encantadora e invulnerable como siempre.

-¿Qué?- dijo ella sonriendo; esa tierna sonrisa de Simone que Michael conocía tan bien.

Londres. Florencia. Moscú. Felicidad. Amor. Michael se encogió de hombros. Se seguía maravillando ante la curiosa fuerza que lo había arrastrado con descaro al extraño y maravillosos mundo de Simone.

-¿Qué?- Ella alzó un poco la voz, apoyándose en el antebrazo de Michael. Una promesa de afecto y algo más.

-Eres increíble- dijo él, sin poder apartar la mirada de su rostro-. Te adoro. Nunca en mi vida amaré a nadie como a ti.

Ella se le había acercado, con el rostro crispado por el dolor de la felicidad, se le aferraba, susurrándole algo al oído, algo que él no alcanzaba a entender entre el murmullo ambiental. Le besaba el cuello, la oreja, la mano, otra vez el cuello, tiraba de su manga, sonriendo y susurrando otra vez, ajena a los demás. Michael volvió a reconocer en ella todo lo que había amado: el suave contorno de su expresivo rostro, las negrísimas pestañas, su bufanda al cuello, la postura desenfadada, la avidez con qué vivía, sentía y se expresaba. Simone lo devoraba todo.

-Eso es exactamente lo que siento por ti, ya me entiendes- dijo ella volviendo hacia él su cabeza gacha.

-Conspiración Octopus-