I es pot saber què collons et passa amb mi? Tu creus que és normal que a dies em parlis i estiguis bé amb mi i altres m'ignoris i ni em dirigeixis la més mínima paraula, ni gosis mirar-me i només fas que esquivar-me com si et fes ràbia o fàstig? Em fas tornar boja. Per mi ets com un germà, ets el meu gran suport, ets amb qui més confio per explicar-te absolutament tot, i quasi mai et trobo. Quan et vull explicar coses importants que m'afecten i quan més necessito que em recolzin i m'ajudin, o simplement quan no tinc dies gaire bons, no et trobo, enlloc. En aquests moments t'odio, no saps quant, penso que ets deplorable, fastigós, injust, innhumà, malapersona. No sents com et crido? Només vull tenir-te com a amic al meu cantó, per als bons i als mals moments! Potser és que no t'importa en absolut aquesta amistat, que penses que sóc una pesada i una agobiant, com una tonta darrere teu tot el dia explicant-te coses, intentant fer-te somriure, fer-te veure que ets especial per a mi. No sé què pensar. És un cercle, això...d'on mai vols treure el cap. I jo com una tonta vaig aguantant, dient-me que és igual, que tu m'aprecies encara que no m'ho diguis, que no passa res, que espero massa de la gent...però és que arriba un cert punt en què exploto, perquè sempre és el mateix. No t'atreveixes a trucar-me per dir-me que no podràs venir a casa? Vinga va, què és això? No veus que porto tot el dia volent explicar-te una cosa important i no trobo les teves orelles enlloc? Al final he tirat pel meu compte, com sempre. I saps què em fa por? Que poc a poc, vagi trobant gent a qui no cal que cridi com una desesperada perquè em dediqui un minut del seu dia a parlar tranquil·lament amb mi, sinó que vindrà ella sola, i m'adonaré que el que tu no et dignes a fer mai, altres ho fan, i potser quan t'adonis serà massà tard. Si saps que ets de les poquíssimes persones amb qui estic a gust aquí i amb qui confio plenament i amb qui no em sento sola....per què et comportes així? Crec que no és gaire el que demano...o si almenys em diguessis el motiu pel qual sembla que a vegades fugis de mi...
No et dic que expressis tot això amb paraules....amb gestos ja es pot dir, tot això...però és que ni això. De debó t'ho dic, em fa por perdre't, perquè crec que no aguantaré gaire temps més amb aquestes estupideses d'amistat. Avui, quan més et necessitava, quan he tingut una tarda asquerosa....ha aparegut gent que m'ha fet somriure amb la més mínima cosa...una trucada per parlar sobre res (aquestes són les millors!), els nens petits que he entrenat a tennis, ell, que amb dues frases ja m'ha fet riure i que m'ha trucat després per preguntar-me simplement com havia anat l'entreno i per quedar per sopar....tonteries...però que em fan sentir que no estic sola.
Potser que mirem definicions del terme "amistat".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada