T

Et diré un dels molts problemes que tens: ets totalment incapaç de posar-te al lloc dels altres, d'intentar compendre què senten, què pensen, què els passa ni que sigui una mica. Totalment incapaç. El teu egoïsme i la teva amargura arriba a un punt tan extrem que estàs buit d'empatia, d'amistat, d'amor. Potser ni saps el que significa. Per això totes les dones et semblen unes putes, per això no tens ningú en qui realment confiar, per això ets un ésser repugnant. Tant de bo t'haguéssis ennuagat amb aquell pastís. Perquè t'ho mereixes.

Em sento tan estúpida...tot el que he arribat a fer per tu (que segurament ni t'has adonat del 60%), totes les menjades de cocu que he arribat a tenir per tu, tots els comentaris que he hagut d'escoltar/aguantar de la teva rídicula llengua. Qui t'ha convidat tants cops a dinar o sopar quan estaves sol, fins i tot pels caps d'anys, quan tothom estava amb amics i família i jo m'oferia a donar-te companyia, qui t'ha escrit cartes i escrits per tal de conservar l'amistat i estar de bon rotllo, qui t'ha fet petites sorpreses el dia del teu aniversari, venint-te a veure, portant-te l'esmorzar?
Ei, sí, jo, la que està darrera aquesta màscara de "bruixa" que només t'ha fet que portar problemes pel que sembla. Ets tan incapaç de fer l'esforç de posar-te en la meva situació...d'entendre que acabava de sortir d'una relació de 8 mesos, que estava confusa, sola, trista, i només et tenia a tu...que t'ho prens com si m'hagués proposat fer-te mal, fer-te creure coses que no eren. Després de mil perdons, de parlar-ho mil i mil cops, tu em vas girar la cara, no em dirigies la més mínima paraula, em miraves amb uns ulls plens d'odi quan et deia bon dia...
I qui ets tu per saber el que penso o sento actualment si fa segles que no em preguntes res d'això? Com pots estar tan segur dels sentiments dels altres? No tens ni idea de res. En canvi de jutjar tant les altres persones, millor que facis un cop d'ull al teu interior, que fa tant que no ho fas, que ho tens podrit.

Recordo un dia, exactament el vint i picu de gener de l'any passat, al tren, tornant de Barcelona amb l'Arià, que et vaig dir que havia sortit al diari (per uns premis als que havia quedat finalista) i saps què em vas dir? "Ah, molt bé." amb una cara de fàstig immensa. Jo em vaig quedar una mica parada i vas afegir: "és que Laura...què vols que et digui?".
Doncs amb allò ho vas dir tot. Per tot això em sento estúpida, de creure que tenia un bon amic al meu cantó.

I que et quedi clar, que les dones no som unes PUTES ni unes BRUIXES, i com les meves orelles tornin a sentir això, et juru que no em podré aguantar la mà. Després del teu comportament, com t'atreveixes a queixar-te que una noia no et contesta pel xat al cap de segons? Serà que no hi ha nois que juguen amb les noies! Va, per favor! És que és increïble! No entenc com pots generalitzar en aquest tema! Quins pebrots...

Que no t'estranyi si estic una temporada sense dirigir-te la més mínima paraula. Tampoc et sabria què dir. De fet, no sé ni com mirar-te a la cara, de la pena que em fots.