Sembla mentida que puguin haver racons tan bonics sobre la terra, i em pregunto si amb una vida es pot veure, almenys, la meitat d'aquests llocs. Crec molt que no, ens caldrien 3 o 4 o 5 vides per recórrer cada raconet amb el seu encant tan particular.
I al llegir aquests meravellosos articles, em sap tant de greu la gent que només viatja a capitals europees o americanes, on hi ha gent, museus, botigues, tràfic, extensos parcs, etc. No saben el que es perden...perquè no saben el que hi ha. Jo sóc la primera que m'agradaria visitar Londres, i Dublín, i Roma i París i NY...però això no ho és tot. I hi ha (molta) gent que només es queda amb aquesta idea. Només cal endinsar-se una mica més en el país que es visita...treure's les ulleres de sol de turista i deixar de mirar per la finestra de l'hotel o del bus turístic...i caminar al cantó de la gent autòctona. No cal res més, només obrir els ulls...i la ment.
Gràcies a la tarda d'avui he aconseguit, també, trobar la inspiració per escriure al certamen literari de Maçanet, tot i que no em queda gaire temps...un dia i mig, per ser exactes. Però bé, almenys ja tinc la idea, l'esquelet de la història, i no està gens malament...només diré que té a veure amb l'entrada d'avui, amb aquests racons del món que et deixen sense alè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada