Sovint diem, inconscientment: "No entenc com aquells dos poden estar junts..." o bé "no sé què li veu aquella noia a aquell noi..." o també "com una tia com ella pot estar amb un tio com ell (i viceversa)!".
Entre nosaltres, entre els humans, tots som molt molt diferents, tenim aficions diferents, caràcters diversos que sovint s'oposen -eus aquí tots els problemes mundials, al meu parer-, preferències diferents, ideals diferents, gustos diferents i un llarg etcètera. Però...al cap i a la fi, només vivim aquesta vida per sentir, i concretament per sentir-nos tocats pels altres, ja que així ens mantenim vius, encesos. Sentir-se estimat és una necessitat, potser la més vital, qui sap.
Per això, fins i tot les persones més oposades poden sentir-se atretes, com molts cops se'ns presenta a les pel·lícules, en què tot és perfecte. Què més dóna ser totalment oposats a l'altre?...al cap i a la fi, tots busquem el mateix, sentir. Suposo que això ja justifica les absurdes afirmacions de l'inici de l'entrada, en què creiem que hi ha algú adequat per a cadascú de nosaltres. Mentida podrida. I encara em fa més gràcia aquells que diuen...Què fas amb aquest/-a, si tu pots aspirar a molt més! jajajajajajajajajajajaj Que hi ha estaments fins i tot en la tria de parella, que cadascú tenim algú assignat de la nostra "categoria"? Potser el que s'assembli més a tu serà un malparit, i aquell a qui no dirigiries la paraula, t'acabes enamorant només en intercanviar quatre frases. Sé que sona molt tòpic allò de...tots som iguals, però ben cert que és. M'estic adonant que m'agraden pràcticament tots els tòpics!! No sé si serà bo o dolent això...
En fi, no sé ben bé per què escric aquesta entrada...avui estava a volei esperant per sacar, i m'ha vingut un flash de sobte, quan he vist no sé què, i m'he inspirat. Suposo que no dic res de nou, però tampoc res de fals. Cada dia em fa més gràcia, i por alhora, la debilitat dels humans, de lo vulnerables que som per sentir coses a la més mínima per qualsevol persona...sigui la persona més diferent a nosaltres o la nostra "mitja taronja". Crec que mai entendrem com funciona això de sentir, i molt menys de l'amor. Però més val així, només faltaria tenir-ho tot controlat, com em dóna la sensació molts cops quan llegeixo articles de ciència o tecnologia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada