Aquests són dies en els que s'acostuma a fer balanç i mirar cap al futur. Tot i que sigui de reüll i amb les mans tapant-nos la cara. com fem amb les pel·lícules de por. Abans de menjar el turró i haver-me begut tots els licors de la taula. voldria dir que el món no és tan dolent, ni tan lleig, ni tan perillós com ens hem capficat a veure'l. No pot ser. Tots aquells temors són la destil·lació de les nostres ambicions, el fruit amarg de la part més sòrdida dels homes i no s'aguanta per enlloc. Surtin de la ciutat, deixin-se meravellar per la naturalesa, contemplin sense presses una muntanya mil·lenària i després tornin a la ciutat. Què? No hi havia per tant, oi? Doncs això. Que la felicitat (tan sol·licitada al nou any), està allà fora, en lo senzill, com sempre ha sigut.
Text d'Andreu Buenafuente, a
El dominical.
És...EXCEL·LENT, comparteixo totalment la seva visió de la felicitat.
I parlant de felicitat....qui m'anava a dir que avui TU faries que em sentís la noia més afortunada del món. Després de...6 mesos? I apareixes així, de cop, sense avisar. Ha passat tot rapidíssim i només un simple "adéu", però que el guardaré ben fort, per molt de temps, fins que tornem a coincidir, no sé quan, per casualitat. És increïble les petites sorpreses que té guardada la vida.
serà el destí?
ResponElimina(mimi)