La classe de literatura catalana d'avui ha sigut un pèl diferent a la normalitat...ja per lo que parlàvem, ja per lo que la professora ens ha fet sentir amb les paraules d'un llibre. Ella és una de les millors professores que he tingut mai, la veritat és que en sap, i molt. I transmet aquella satisfacció d'agradar-li el que està explicant. El llibre en qüestió és K.L Reigh, de Joaquim Amat-Piniella. El va escriure entre 1945 i 1946 a Andorra, després de sortir supervivent del camp de concentració de Mauthausen, on hi va estar durant 5 anys. La novel·la no és res més que una declaració de la seva vivència en aquest horripilant indret. Cal dir que aques home va lluitar al bàndol republicà, ja que era membre d'Esquerra Republicana de Catalunya. Amb això, quan va sortir del camp, no el van deixar entrar a Catalunya fins anys més tard, així com tampoc li van deixar publicar la novel·la fins el 1963, en castellà. Mesos més tard la pogué publicar en català.
Hem sentit a parlar tants i tants cops de l'Holocaust, dels camps de concentració i d'extermini, de la Segona Guerra Mundial, del feixisme...s'han fet tantes pel·lícules, s'han escrit tants llibres, que quan tornem a sentir-ho, diem: "ah sí, aquelles barbaritats". Però és que mai, mai, mai, mai podrem arribar a entendre ni imaginar-nos ni un 10% el que allò significà realment. I...sabem el que realment significa un camp de concetració o d'extermini, el que s'hi feia allà dins, com vivien les víctimes? No ho sé...potser sabem coses que ens han arribat del llibre d'història, o de pel·lícules, però no gaire cosa més. Potser tampoc ens interessa massa, ja tenim prous problemes actualment com per sensibilitzar-nos amb uns fets del passat.
Sigui com sigui, encara avui, molts dels soldats que s'allisten a l'exèrcit del seu país, són gent sense feina, que troben una solució a la seva situació fent-se soldats, on només els interessa guanyar un sou. La majoria d'aquests marines, militars i demés, no tenen cervell. Els soldats de l'ONU, per exemple, els anomenats cascs blaus, quan van als països en guerra, a part de, suposadament, impartir pau, justícia i ordre, violen i maten a qui troben. Això ens ho ha dit la profe, i no crec que s'ho hagi inventat. Ens ha dit que aquests piltrafilles de l'ONU, quan van anar a Kosovo, varen matar quantitats de gent enormes i van violar sense escrúpols.
Als soldats de les SS, en el context de la Segona Guerra Mundial, passa exactament el mateix: quan més fill de puta ets, més esglaons puges. Es creuen que tenen el control de tot, només pel fet de posseir una arma sota el braç. Quan algun presoner, per exemple, s'entrebancava, venia un soldat i li cardava un tret. Sense manies. I se sentia orgullós. Semblava aquell joc de picar amb un martell els animals que sortien pel forat que posen sempre a les fires. Quan més víctimes, més orgullós se sentia el soldat i més reconeixement obtenia.
A les càmares de gas, mentre tancaven tots els presos allà dins i els ruixaven amb gas, i es recargolaven del dolor, i es posaven els dits a la boca per intentar respirar aire pur, i es tiraven uns sobre els altres mossegant-se els cabells i les ungles, i s'anaven apilonant, morts, els uns sobre els altres, amb els cossos de color groc, els soldats s'ho miraven des de la finestreta.
Quan no els obeïen, els pegaven amb qualsevol cosa, i obligaven al màrtir a comptar les fuetades amb veu alta.
No seguiré. No puc. Un dia em van dir que una persona normal (sense cap malaltia, etc) no pot matar més de tres persones, és incapaç. I aquí què passa? Bé...aquests soldats no són persones, més aviat són animals, i encara pitjor, inhumans fins al moll de l'òs. Per això no s'immutaven en absolut.
A mesura que vas escoltant tot això...no sents una ràbia que córre per dins teu, alguna cosa que es mou, que els punys se t'estrenyen, que les cames et tremolen, que tens ganes de plorar i parlar amb un micròfon al carrer, i que absolutament tot el món et senti cridar: ENS HEM TORNAT BOJOS?????????????!!!!!!!!!!!!!! PER QUÈ NO ENS DONEM UN COP CONTRA LA PARET I PENSEM?
Sí...aquesta sensació s'anomena impotència. I és una de les pitjors que es poden sentir.
Jo sóc de les que dic que ens hem de preocupar per les coses realment importants, que al món hi ha moltes injustícies i preocupar-te pel teu pentinat i pels colors de la teva roba és perdre el temps. Doncs bé, aquest és un motiu més que suficient per aturar-nos i pensar.
Bé...deixo aquesta cançó per contrarrestar els efectes de pessimisme que he deixat avui (sort tenim de les cançons!!!!!!!!!!!):
http://www.youtube.com/watch?v=6tuPBrSl9Nw
"I'm free to be whatever I want and whatever I choose..."
El món és com una funció, però el mal és que ningú no pot veure
com acaba perquè tots ens morim abans, i els que es queden van
fent com si no hagués passat res. -Mercè Rodoreda-
Aviam... Només cal que vagis al passillo de l'institut, princeseta..! :)
ResponElimina