Sí, m'agrada com sóc aquí. Ho podria resumir amb la paraula independent. No em fa res fer el canvi de classe tota sola, o anar al lavavo sola, o anar a comprar alguna cosa al poble sola, o anar a la biblio sola, o parlar amb qui sigui, sense necessitat de que ningú m'acompanyi, o tornar de l'escola sola, o quedar amb aquells, després amb els altres, etc. En resum, anar a la meva bola. Em sento viva, lliure, i m'agrada.
Però...quan de cop, algú a qui aprecies t'acompanya a casa sense haver-ho planejat, així de sobte, i ve a casa teva a estudiar el que sigui, o que algú et truqui per demanar-te qualsevol cosa, o vulgui acompanyar-te a la biblio...mai està de menys. Al contrari, m'encanta, perquè ho trobo a faltar una miqueta. Trobo a faltar caminar carregant la motxila i anar xerrant amb l'amic que tens al cantó sobre tonteries, repassant el dia, rient de les anècdotes que ens han passat, fent plans per l'endemà, etc. I fins que no ho tornes a tenir, no t'adones que ho has trobat a faltar. Amb nois és difícil d'aconseguir tot això, o no, no ho sé, però la veritat és que amb les noies d'aquí, tampoc ho és gaire, de fàcil. No sé...avui de cop i volta, he trobat tantíssim a faltar el so del timbre de casa quan la Mimi em venia a buscar cada matí a les 7:50, que sempre s'havia d'esperar perquè m'estava pentinant els meus cabells horrorosos que no es volien ficar rectes, els 10 minuts de trajecte, la nostra típica frase: "Crusem?", el retrobament amb les altres a la porta de l'escola...Aquí ningú m'està esperant. I jo com una tonta esperant dissimuladament a algun d'ells per entrar tots junts...Només entrar junts! Això ja em faria feliç. Avui no és un dia de regla, de hipersensibilitat, i malgrat tot, sento melancolia per tenir el que tenia i ara no tinc. Per el que podria ser aquí i no és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada