nothingman

Quanta raó tens quan em dius que no analitzi cada moment que estic amb tu, que em limiti a sentir el moment enlloc de parlar i parlar pels descosits. Tinc la mala costum d'expressar tot el que porto dins amb paraules, també amb gestos. I tu, exclusivament amb aquests últims (potser massa pocs!). I ho admiro, però és que no sóc capaç. Per molt que em prometi a mi mateixa que sí que ho seré, em costa molt. Això no vol dir, però, que no senti, més aviat tot al contrari. Sentir el moment és lo primer...però no em conformo, necessito estar segura que saps el que sento, i jo vull saber el mateix de tu, com si no em refiés de la teva mirada, o de les teves carícies, necessito que m'ho confirmin. Què absurd...si les coses més importants no es poden descriure amb paraules...s'espatlla tot, ho sé.

Però saps? Estic tan enamorada de la vida, que cada instant en el que em sento plenament feliç, necessito guardar-me'l, col·leccionar-lo per més endavant treure'l i recordar-lo. Vull fer etern cada moment que passo i sento. Les millors sensacions que mai he sentit, com pujar dalt una muntanya, o passar una estona amb aquella persona especial, o abraçar la meva família, o contemplar una posta de sol, o estar rodejada dels meus amics, o el que sigui...sento la necessitat de fotografiar-ho i, després, plasmar allò que he sentit amb paraules, per tal que el moment quedi immortalitzat. Això no vol dir, en absolut, que no visqui el moment, que no el senti, sinó al contrari...desplego al màxim els cinc sentits i no em limito a pensar en res més, tret de lo feliç que sóc. Res més. Res. Potser crec que immortalitzant-ho, allargaré totes aquestes sensacions efímeres que ens ofereix la vida. Què ingènua.

En fi...que m'encanta sentir que poc a poc vaig tornant a entrar en aquella part de tu que tan poc deixes mostrar i que em té totalment captivada. I alhora em fa una por immensa. Suposo que per la possibilitat de perdre-ho.

Nits com la d'ahir, és quan dius "què meravellosa és la vida, que t'ofereix passar estones tan bones i simples com la d'ahir".

***
Mentre he anat escribint aquesta entrada, he estat escoltant cançons del grup Pearl Jam. En una d'elles, Nothingman, hi ha un comentari genial: "creo que es increíble que los mismos sentimientos lleguen a los corazones de tantas personas aunque sus historias nunca serán exactamente las mismas. creo que ese es el mayor logro de obras maestras como esta." http://www.youtube.com/watch?v=IXX_zL51zGk&feature=related          


És una cançó increïble, que parla de com una persona arruina una relació amoroso per no haver-se esforçat suficient a conservar-la. Sí, coses quotidianes, que ens han passat a tots o que algun dia ho passarem. I és increïble la manera en com ho expressa el cantant. Frases com "el futur està a dalt, però en el passat ell s'enfonsa" o "I aquell que oblida està destinat a recordar". Cançons que ens ajuden, a vegades, a entendre com ens sentim, a comprovar com no som éssers exclusius del patiment. Que tots patim de la mateixa manera. I t'adones que, a vegades, les paraules no són tan supèrflues.


Quan una cançó t'agrada de debó, no et costa respirar? Només amb les cançons, però? No, no ho crec.